Santoral

  • Sant Eudald, màrtir, celebrat a Ripoll. Sant Anastasi i 73 companys, celebrats a Lleida i a Badalona. Santa Severina, màrtir, celebrada a Sabadell. Sant P...

dijous, 14 d’agost de 2008

El fet religiós

Émile Durkheim definia la religió com “un sistema solidari de creences i de pràctiques relatives a coses sagrades, és a dir separades, prohibides, creences i pràctiques que uneixin en una mateixa comunitat moral, anomenada Església, tots aquells que s’hi adhereixen (1)”. Per altra banda, Lluís Duch feia la següent: “La religió és l’articulació sociocultural de les disposicions predonades de l’ésser humà, la qual en cada temps i cada espai concrets atorga sentit a la totalitat de l’existència humana (2)”. És així com els estudis antropològics situen el fet religiós com a propi de l’ésser humà, tant des de la construcció individual com de la formació d’estructures socials col·lectives.
A través d’aquest tipus de conviccions s’articulen formes de relació entre el subjecte i la construcció figurada. Mitjançant la fe s’estableixen actituds i sentiments que pretenen enfortir la vinculació per tal de rebre’n els poders benefactors, entre els qual se sol contemplar l’allunyament del perill de la mort. Quan aquesta enllaç s’estableix, segons Mònica Miró (3), esdevé l’anomenada experiència religiosa.
Així es constata que hi ha moments i situacions de contacte entre l’àmbit sagrat –propi del context sobrenatural, transcendent i invisible- i l’àmbit profà –relacionat amb el món natural, material i visible. Aquestes ocasions permeten generar una comunicació entre el creient i la seva creença que poden ser iniciats per ambdues parts. Si és el primer qui comença –que pot adoptar múltiples formes i manifestacions- sorgeix l’oració i la pregària; si és el món diví qui ho fa, fora del control humà, sorgeixen exemples més propis de la superstició. Exemples d’aquests són els llocs sagrats –els quals s’identifiquen per senyals, prodigis i presagis-, els oracles i endevinacions –que permeten la clarividència i facultat d’albirar el futur- i els miracles o fets sobrenaturals (4). I, com diu Ferrater Mora “la revelació és una manifestació de Déu a l’home que té lloc en un moment determinat, essent per això un fet ‘històric’ (5)”
Per a moltes persones, diu Miró, hi ha una relació estreta entre allò sagrat i allò profà i “allò que és tremendum, ominosum o mirum pot fer la seva aparició en éssers, objectes o esdeveniments del món natural (6)”.

1 Durkheim, E. Les formes elementals de la vida religiosa. Edicions 62 : Barcelona, 1987, p. 69
2 Duch, Lluís. Antropolgia de la religió. Publicacions de l’Abadia de Montserrat : Barcelona, 1997, p. 91
3 Miró, M. .”Aigua. Emocions, sentiments, experiències i processos religiosos” dins Antropologia de la religió. Barcelona : Fundació per a la Universitat Oberta de Catalunya, 2002, p. 30 - 33
4 Íbid. p. 33 - 41
5 Ferrater Mora, J. Diccionario de filosofia. Madrid: Alianza, 1984, p. 2.835
6 Miró, M. .”Aigua. Emocions, sentiments, experiències i processos religiosos” dins Antropologia de la religió. Barcelona : Fundació per a la Universitat Oberta de Catalunya, 2002, p. 31