Santoral

  • Sant Eudald, màrtir, celebrat a Ripoll. Sant Anastasi i 73 companys, celebrats a Lleida i a Badalona. Santa Severina, màrtir, celebrada a Sabadell. Sant P...

dissabte, 16 d’agost de 2008

Els goigs (1): himnes que permeten pregar tot cantant

Dins el ritual de devoció a les relíquies de sants té lloc un pas previ que, tot i les diferències de contingut, se sol repetir: es tracta del cant dels goigs.
La música i la seva interpretació en determinats contextos esdevé de gran càrrega simbòlica. La importància del llenguatge musical el posa en clar Ismael Fernández de la Cuesta quan afirma que “potser més que altres manifestacions culturals, la música té un fort arrelament en el més profund de la psicologia i està estretament relacionada amb els comportaments socials de l’home (2)”. En aquest sentit, el primer esglaó en la inclusió de la música en l’activitat humana és la de l’exercici de la veu. La participació directa de la persona en la creació de l’ambient musical és, per al mateix autor, molt important:

“Fa falta comprendre la gran càrrega de significat o de missatge que té, en primer terme per al propi individu i conseqüentment per al grup social al qual pertany, el simple exercici de la força fisiològica de la veu per produir sonoritats, que superen les del propi llenguatge, ja sigui oral o, més encara, escrit (3)”.

La branca de la musicologia que estudia amb major atenció la música popular és l’etnomusicologia (4). Aquesta disciplina connecta amb l’antropologia. Precisament, la importància de la música en el comportament humà la certifica l’antropòleg John Blacking, que ha estudiat la música en grups africans, quan diu que “hi ha tanta música al món que és raonable suposar que la música, com la llengua i possiblement la religió, és un tret específic de l’home (5)” i resol que “la música és un producte del comportament de grups humans, tant si són formals com informals: és so humanitzat (6)”. Més endavant, en el seu llibre Fins a quin punt l’home és músic?, desenvolupa la funció de la música en el context humà: “com que la música és so humanament organitzat, expressa aspectes de l’experiència dels individus en societat (7)”. En el mateix sentit esmenta que “la funció de la música és de reforçar certes experiències que han passat a tenir significació dins la vida social o de relacionar-hi més íntimament la gent (8)”. La música esdevé, així, una forma d’amplificar o intensificar les vivències humanes quan el col·lectiu està preparat per a sentir-la o interpretar-la. Blacking ho confirma quan diu que “la música pot expressar actituds socials i processos cognoscitius, però només és útil i eficaç quan la senten oïdes preparades i receptives de gent que ha compartit, o pot compartir d’alguna manera, les experiències culturals i individuals dels seus creadors (9)”. Aquesta comunió entre la música i el grup social, en el cas dels goigs en la devoció a les relíquies de sants remet al concepte d’interpel·lació apuntat en el punt anterior.
La intervenció de la música, o el cant, en actes rituals i cerimònies és indestriable de la història humana. Com diu l’antropòleg i etnomusicòleg David Coplan, “la música, com la resta d’allò que hem anomenat ‘arts’, és un acompanyament i un ornament universal de tota una sèrie d’activitats que van des de les ridícules fins a les sublims passant per les pràctiques i les serioses (10)”. Entre aquestes activitats hi ha, sens dubte, aquelles que fan referència a la religió ja que, com afirma el mateix Coplan, “hi ha bones raons per què l’estudi antropològic de la religió i de l’execució del ritual i de la narració folklòrica no hagi estat mai profitós quan s’ha apartat de l’etnomusicologia (11)”.
Precisament, la importància de la música en el context religiós és apuntada per diversos autors. L’antropòleg Josep Martí afirma que “religió i música constitueixen dos sistemes eminentment de tipus simbòlic, per la qual cosa no ens ha d’estranyar que es puguin arribar a confondre (12)”. Aquesta relació l’exemplifica dient que “es considera que la música és sobretot portadora de mots sagrats, i permet d’aquesta manera que es transmetin de generació en generació” i segueix afirmant que:

“De fet, trobem des de les músiques que es relacionen amb principis religiosos bàsics o amb deïtats absolutes fins aquelles que constitueixen mostres devocionals cap a deïtats o motius de veneració molt particular i local. Per aquest darrer cas, podem pensar, per exemple, en la forma de devoció denominada bhakti a l’Índia o també en els himnes als sants en la seva qualitat de representants del numen amb valor local –tal com succeeix amb tants sants patrons dins el catolicisme, i concretament, tal com es manifesta en els goigs a Catalunya (13)”.

I, com ja s’ha apuntat abans, la composició musical que sol estar més associada a la devoció de les relíquies de sants és la dels goigs. Aquests, incorporen en el seu text alguns elements que permeten identificar la significació de les relíquies respecte al grup social que les mostra devoció.
S’estableix, d’aquesta manera i seguint els criteris de l’etnomusicologia apuntats anteriorment, una íntima relació entre el text cantat i el col·lectiu social que el canta ja que aquesta acció l’identifica com a grup.
De la correspondència entre goigs cantats i el context en el qual es canten, se’n fa referència a diferents llocs de l’obra Tradicionari. Ayats, Orriols i Palomar ho esmenten dient que “la identificació col·lectiva permet que el cant d’aquests goigs sobrepassi de molt el seu origen i els seus atributs religiosos, i que persones que no mostren creences d’aquesta orientació pugui, en canvi, creure indispensable anar a cantar els goigs a la basílica o a la capella del sant en el dia i moment assenyalats (14)”.
En un altre volum, el mateix Jaume Ayats, amb Montserrat Garrich i Josefina Roma afirmen:

“Els goigs representen la manifestació de la genealogia local que reuneix, per mitjà d’una devoció concreta, les generacions actuals i els avantpassats i situa al capdamunt d’aquests avantpassats l’ésser celestial que ennobleix el llinatge, ja que fa córrer un lligam de parentiu entre el sant, la Mare de Déu o Crist, i totes les generacions locals fins arribar a l’actualitat. En el cant dels goigs, els pobles també manifesten aquest lligam, d’un avantpassat celestial, no amb un llinatge concret, sinó amb tot el grup. L’arrelament dels sants, de la Mare de Déu o el Sant Crist, i la seva adopció complementària pel grup local com element de la seva història sagrada (15)”.

En aquest mateix sentit, Josep Martí apunta que “la música serveix per a distingir o identificar grups de persones que comparteixen uns mateixos valors, aquells valors precisament que la música en qüestió representa (16)”. Ho exemplifiquen Ayats, Garrich i Roma :

“Cantant els goigs, tothom se sent reafirmat com a membre de la comunitat, en un grau culminant d’emoció. En acabar la missa solemne, mentre es donen a besar les relíquies o es puja al cambril a besar la imatge, s’activen les baules que fan del sant o la Mare de Déu el cap de la cadena que uneix el cel amb aquella comunitat en particular (17)”.

D’aquesta manera, i dins el marc dels estudis culturals, els goigs i l’anàlisi de les seves paraules, connecta directament amb el concepte de recepció (18) d’Althusser. És l’acció del cant allò que converteix els goigs en oració religiosa recitada en un context propi de devoció. Així, els goigs esdevenen significatius per al públic que els recita i que els pot i sap interpretar.

1 Cal indicar que, en aquest cas, sota el nom de “goigs” també s’hi inclou l’anomenat “Himne de santa Coloma” que es canta a Centelles pel fet que compleix la mateixa funció en el context de la devoció a les relíquies de sants.
2 Fernández de la Cuesta, I. Historia de la música I. Madrid : Historia 16, 1997, p. 13
3 Íbid, p. 15
4 Vegeu la definició a: “etnomusicologia”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana vol. 10, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989 p. 359
5 Blacking, John. Fins a quin punt l’home és músic?. Vic : Eumo editorial, 1994, p. 27
6 Íbid, p. 29
7 Íbid, p. 113
8 Íbid, p. 122
9 Íbid, p. 81
10 Coplan, David. Músicas. [en línia] Unesco, 1995 – 2007. Disponible a: <
http://www.unesco.org/issj/rics154/coplanspa.html> [Consulta: 13 de gener de 2008]
11 Íbid
12 Martí, Josep. “Terra. Els mites i la música”. Dins Antropologia de la religió. Barcelona : Universitat Oberta de Catalunya, 2002, p. 31
13 Íbid, p. 33
14 Ayats, J; Orriols, X.; Palomar, S. “Cantar a les festes i en la vida col·lectiva”. Dins: Tradicionari, volum. 6. Música, dansa i teatre popular. Barcelona: Enciclopèdia Catalana: Generalitat de Catalunya, 2005-, p. 37 - 38
15 Ayats, J; Garrich, M; Roma, J. “La música i la dansa”. Dins: Tradicionari, volum. 4. La festa. Barcelona: Enciclopèdia Catalana: Generalitat de Catalunya, 2005-, p. 132
16 Martí, Josep. “Terra. Els mites i la música”. Dins Antropologia de la religió. Barcelona : Universitat Oberta de Catalunya, 2002, p. 36
17 Ayats, J; Garrich, M; Roma, Josefina. “La música i la dansa”. Dins: Tradicionari, volum. 4. La festa. Barcelona: Enciclopèdia Catalana: Generalitat de Catalunya, 2005-, p. 134
18 Fecé, Josep L. El circuit de la cultura. Barcelona : Universitat Oberta de Catalunya, 2000, pàg. 20