Santoral

  • Sant Eudald, màrtir, celebrat a Ripoll. Sant Anastasi i 73 companys, celebrats a Lleida i a Badalona. Santa Severina, màrtir, celebrada a Sabadell. Sant P...

dissabte, 16 d’agost de 2008

Els goigs en el context de devoció a les relíquies

Durant les misses celebrades en dates assenyalades, per la seva vinculació a un sant o santa concrets és habitual que els assistents cantin uns goigs.
Els goigs, segons l’obra de referència de Joan Amades i Josep Colomines, són:

“Una cançó religiosa laudatòria i encomiàstica, a vegades narrativa i descriptiva, dedicada a ponderar les gràcies i virtuts de Nostre Senyor, de la Mare de Déu per ella mateixa o sota algun dels innombrables títols i advocacions amb què és venerada, o bé algun sant, santa, beat o benaurat (1)”.

Al Tradicionari s’afegeix que són “de gènere narratiu i temàtica religiosa, que des del segle XVI es publica i conserva a través de l’estampa en fulls sols decorativament emmarcats dins una orla (2)”. La seva estructura gràfica sol ser sempre la mateixa, com diu aquesta mateixa obra:

”La capçalera és presidida per la imatge de la seva advocació gravada generalment al boix. A sota, distribuïts en dues o tres columnes, hi ha el text en diferents estrofes, amb la tornada que la inicia, generalment amb la locució ‘puix que’, que vincula la lloança amb la petició que s’hi formula, i la que conclou, seguida de l’oració final, en llatí, pronunciada per la jerarquia eclesiàstica que presideix la cerimònia, tot distingint el to popular del seu cant, del contingut i e la forma, del caràcter oficial o institucional (3)”.

La descripció més ajustada de goigs per al contingut del present estudi, però, la dóna Antoni Comas quan diu que:

“Els goigs són unes cançons religioses que lloen les excel·lències de Nostre Senyor, de la Verge i dels Sants. Són, doncs, una forma de litúrgia popular, practicada en actes de devoció col·lectiva, com patronatges, processons, romiatges, captiris, novenes, septenaris, trisagis, celebracions sabatines, etc., i formen part, en certa manera, de la cerimònia (4) ”.

En els goigs s’hi apleguen diferents aspectes. Josep Martí (5) en distingeix tres: els goigs com a himne, els goigs com a fenomen cultural religiós – popular i els goigs com a full imprès. Sense menysprear el darrer, els aspectes que interessen més directament a aquets estudi són els dos primers.
L’aspecte principal d’aquests documents, segons Martí, és el de ser un himne laudatori “en el qual el text predomina sobre la imatge“ i que en el seu contingut combinen aquest caràcter laudatori amb un caràcter impetratori. El primer “es manifesta ja sigui mitjançant l’ús de versos en els quals s’enalteix directament a l’advocació a la qual estan dedicats, ja sigui mitjançant l’element narratiu, concretament hagiogràfic, en el qual s’exposen els principals fets de la vida del sant o santa que són dignes d’admiració”; el segon “ve donat per la formulació d’una sèrie de precs que poden ser tant de tipus espiritual com material”.
Aquestes referències que conté el text tenen una forma narrativa concreta en funció de la seva finalitat. Amades i Colomines ho definien de la següent manera:

“Els goigs dedicats a sants gairebé sempre tenen aire de rondalla o llegenda en la qual el tema de l’explicació de la vida del sant es fa obligat i per tal que colpeixi més l’ànima senzilla dels devots és pintat en tons vius i patètics com més emocionants millor i hi són recalcades de manera ben destacada les facècies i circumstàncies del martiri (6)”.

Josep Martí encara destaca un altre element, el local. Aquest és evidenciat per la menció que, a l’encapçalament, se sol fer de la localitat on es canten i, en el text, on es fa “al·lusió a aspectes circumstancials corresponents a la localitat concreta on es venera l’advocació” i entre els quals Martí distingeix entre els de tipus geogràfic, històric i llegendari (7)”. Igualment remarquen aquest aspecte d’adscripció territorial i, també, social Amades i Colomines: “Moltes vegades [els goigs] no són pas dirigits abstractament a la persona divina sinó concretament a una imatge determinada que la simbolitza i que plasma el seu ésser de manera real i visible a ulls dels fidels que la veneren i que li dediquen llurs lloances, les quals no manquen en l’argument dels goigs (8)”.
Per la seva banda, Jaume Arnella i Joan Soler, els assignen una funció triple: ”informativa dels poders i les virtuts del sant; màgica o imploradora de gràcia, ajut i guarició, i estètica, en tant que poesia popular, confegida per a ser cantada (9)”. I en un interessant estudi dels goigs de la comarca de l’Anoia (10) on se’n destaquen els aspectes literari, musical, religiós o didàctic, etnològic i gràfic, s’assenyala que, des del punt de vista religiós i didàctic, “eren un mitjà perquè la gent recordés conceptes religiosos: fixaven en la seva memòria la vida dels sants i de la Verge i, en última instància, la presència d’un Déu Totpoderós” i segueix dient que “aquesta funció de recordatori, reforçada per la música, complia una finalitat didàctica ja que transmetia tradicions i història de fets religiosos” i resol afirmant que “com que les cerimònies religioses se celebraven en llatí, el fet de cantar els goigs en català apropava les figures venerades a la gent”. Des de l’aspecte etnològic, en aquest recull, s’esmenta que el contingut dels goigs “contribueix a reunir un repertori de llegendes important i s’hi capta el sentiment del poble arrelat a la terra i a les tradicions, però, alhora, ple d’una fe amb molts elements màgics i simbòlics”.
Més enllà de les funcions específiques dels goigs que estan integrades en el text cal remarcar la seva condició propera a les “oracions cantades” emmarcada en l’aspecte més relacionat amb la devoció. En tant que textos per a ser cantats, Joan Amades i Josep Colomines, diuen que:“Els goigs tenen la característica pròpia de les cançons populars destinades a ésser cantades en colla; tal és la de tenir una frase melòdica breu que es repeteix i juga diverses vegades per tal d’ésser fàcil de copsar i ràpida de retenir per als cantaires novells que s’afegeixen al cant sense saber-lo (11)”.
I en tant que oració, Josep Martí destaca aquest caràcter quan diu que:“Com qualsevol altra oració, la finalitat que es persegueix al cantar aquests himnes és la d’entrar en contacte amb el numen, assignant-los una missió tant laudatòria com propiciatòria (12)”.
No ha de sorprendre, per tant, que existeixin goigs relacionats amb els sants i santes dels quals les relíquies reben culte i que aquests formin part del seus actes de devoció. Per aquets motiu, en aquest estudi s’inclou l’anàlisi del contingut dels goigs interpretant-los, d’acord amb les definicions esmentades, com elements importants dels rituals de devoció que hi tenen relació.

1 Amades, J. I Colomines J. Els goigs. Barcelona : Orbis, 1946 – 1948, p. 1
2 Arnella, Jaume i Soler, Joan. “La literatura en fulls solts”. Dins: Tradicionari, volum. 7. La narrativa popular. Barcelona: Enciclopèdia Catalana: Generalitat de Catalunya, 2005-, p. 158
3 Íbid
4 Comas, Antoni. “Els goigs”. Història de la literatura catalana, volum 4. Esplugues de Llobregat : Edicions Ariel, 1986 – 1988, p. 285
5 Martí, Josep. “Los ‘goigs’, expresión de religiosidad e identidad local en Catalunya”. Dins: Luís Díaz G. Viana (ed.) Palabras para el pueblo, vol. I, Madrid : CSIC, 2000, p. 191 - 226
6 Amades, J. I Colomines J. Els goigs. Barcelona : Orbis, 1946 – 1948, p. 208
7 Martí, Josep. “Los ‘goigs’, expresión de religiosidad e identidad local en Catalunya”. Dins: Luís Díaz G. Viana (ed.) Palabras para el pueblo, vol. I, Madrid : CSIC, 2000, p. 191 - 226
8 Amades, J.; Colomines J. Els goigs. Barcelona : Orbis, 1946 – 1948, p. 1
9 Arnella, Jaume i Soler, Joan, “La literatura en fulls solts”. Dins: Tradicionari, volum. 7. La narrativa popular. Barcelona: Enciclopèdia Catalana: Generalitat de Catalunya, 2005- p. 158
10 Bisbal, M. A; Miret, M. T; Moncunill, A. Els goigs a la comarca de l’Anoia. Barcelona : Dalmau, 2004, p. 11 -19
11 Amades, J. I Colomines J. Els goigs. Barcelona : Orbis, 1946 – 1948, p. 148
12 Martí, Josep. “Los ‘goigs’, expresión de religiosidad e identidad local en Catalunya”. Dins: Luís Díaz G. Viana (ed.) Palabras para el pueblo, vol. I, Madrid : CSIC, 2000, p. 191 - 226