Santoral

  • Sant Eudald, màrtir, celebrat a Ripoll. Sant Anastasi i 73 companys, celebrats a Lleida i a Badalona. Santa Severina, màrtir, celebrada a Sabadell. Sant P...

dissabte, 16 d’agost de 2008

La devoció a les relíquies de sants: entre la litúrgia i la superstició

El model de devoció a les relíquies de sants que hi ha a l’actualitat arrenca de les aportacions que, en el camp de la veneració, va fer Sant Tomàs d’Aquino. En la Suma Teològica, escrita entre 1267 i 1274, aquest autor va apuntar que:

“Qui estima una persona venera també les seves restes després de la seva mort; i no només el seu cos o parts d’aquest, sinó fins i tot objectes externs, com els vestits i coses semblants. És, doncs, evident que hem de venerar els sants de Déu, com a membres de Crist, fills i amics de Déu i intercessors nostres. I, per tant, hem de venerar dignament qualsevol relíquia seva, i en la seva memòria; especialment els seus cossos, que van ser temple i òrgan de l’Esperit Sant, que els va habitar i va actuar en ells, i que estan destinats a configurar-se amb el cos de Crist per mitjà de la glòria de la resurrecció. Per això el mateix Déu honra oportunament aquestes relíquies, realitzant miracles davant la presència d’aquests cossos (1)”.

D’aquesta obra arrenca la separació entre la consideració vers Déu, que com a divinitat és la única figura que mereix el gest d’adoració. Aquest acte s’anomena culte de latria. Es diferencia del gest de veneració, que és el culte de dulia, i es dirigeix a àngels i éssers humans vius o morts, amb la distinció especial del culte vers la Mare de Déu que s’anomena d’hiperdulia. En un segon nivell de concreció s’estableix la distinció del culte absolut respecte el culte relatiu. El primer és referit a persones, vives o mortes, i el segon a objectes que reben una especial veneració justificada per la seva relació en Déu, com és el cas de les relíquies, imatges o llocs (2).
El Concili de Trento, com s’ha apuntat anteriorment, va exercir una important promoció del culte a les relíquies. En l’article sobre La invocació, veneració i relíquies de los sants, i de las sagrades imatges (3) va determinar que els bisbes i altres persones eclesiàstiques havien d’instruir “amb exactitud als fidels davant totes les coses, sobre la intercessió i invocació dels sants, honor de les relíquies, i ús legítim de les imatges, segons el costum de l’Església Catòlica i Apostòlica”. Aquesta acció s’havia de fer desterrant absolutament “tota superstició en la invocació dels sants, en la veneració de les relíquies, i en el sagrat ús de les imatges” i, finalment, deixava en mans dels bisbes l’aprovació de miracles i noves relíquies
El Concili Vaticà II va recollir l’hàbit de la veneració a les relíquies en el document Sacrosanctum Concilium dedicat a la litúrgia sagrada en una article on s’esmenta que “d’acord amb la tradició, l’Església ret culte als sants i venera les seves imatges i les seves relíquies autèntiques (4)”.
D’acord amb aquesta assumpció en van sorgir noves instruccions. Per una banda, el cànon 1190 del Capítol IV del Codi de Dret Canònic (5), aprovat el 1983 i dedicat al culte dels sants, de les imatges sagrades i de les relíquies, determina que és absolutament prohibit el comerç de relíquies sagrades i que, per aquelles que són considerades com autèntiques per la mateixa Església, no es poden canviar de lloc, per un temps indefinit, sense permís de la mateixa seu apostòlica. Per altra banda, el Catecisme de l’Església Catòlica, aprovat el 1992, esmenta les relíquies com a formes de religiositat popular:

“Fora de la litúrgia dels sagraments i dels sagramentals, la catequesi ha de tenir en compte les formes de la pietat dels fidels i de la religiositat popular. El sentit religiós del poble cristià sempre ha trobat la seva expressió en formes variades de pietat que envolten la vida sacramental de l’Església, com la veneració de les relíquies, les visites als santuaris... (6)”

Posteriorment, indica com han de tractar-se aquestes manifestacions:

“Aquestes expressions prolonguen la vida litúrgica de l’Església, però no la substitueixen pas: han de regular-se de manera que, atenent els temps litúrgics, s’harmonitzin amb la litúrgia, en certa manera en derivin i hi condueixin el poble, perquè la litúrgia, per la seva naturalesa, els sobrepassa moltíssim (7)”.

Finalment, l’any 2002, la Congregació per al culte diví i la disciplina dels sagraments de la Santa Seu del Vaticà va emetre el Directori sobre la pietat popular i la litúrgia (8) en la qual es dedica un capítol a les relíquies dels sants. Es fa esment del que explicita el Missal romà, renovat, en referència a “l’ús de col·locar sota l’altar, que es va a dedicar, les relíquies dels Sants, encara que no siguin màrtirs” que representa el sacrifici que allà s’hi vol simbolitzar i que recull un costum molt antic com extensió de les celebracions damunt dels sepulcres dels màrtirs (9). Són interessants les indicacions que expressa aquest directori referent a la devoció popular a les relíquies i la seva regulació:

“Aquesta expressió cultual, eminentment litúrgica, s’uneix a altres moltes d’índole popular. Als fidels els agraden les relíquies. Però una pastoral correcta sobre la veneració no pot descuidar:
- Assegurar la seva autenticitat; en el cas que aquesta sigui dubtosa, les relíquies, amb la deguda prudència, s’han de retirar de la veneració dels fidels.
- Cal impedir l’excessiu fraccionament de les relíquies, que no es correspon amb el respecte degut al cos; les normes litúrgiques adverteixen que les relíquies han de ser ‘d’una mida tal que s puguin reconèixer com a parts del cos humà’.
- Advertir als fidels per a què no caiguin en la mania de col·leccionar relíquies; això en el passat ha tingut conseqüències lamentables.
- Vigilar perquè s’eviti tot frau, forma de comerç i degeneració supersticiosa”.
I acaba les indicacions recordant que:
“Les diverses formes de devoció popular a les relíquies dels Sants, com el bes de les relíquies, ornament amb llum i flors, benedicció impartida amb les mateixes, treure-les en processó, sense excloure el costum de portar-les als malalts per confortar-los i donar més valor a les seves súpliques per obtenir la curació, s’han de realitzar amb gran dignitat i per un autèntic impuls de fe. En qualsevol cas, s’evitarà exposar les relíquies dels Sants sobre la taula de l’altar: aquesta es reserva al Cos i Sang del Rei dels màrtirs”.


Precisament és l’acte del bes a les relíquies el gest que ha esdevingut més popular. El bes, besada o petó té connotacions diverses. Des del punt de vista gestual és “l’acte de tocar amb els llavis una persona o alguna cosa cloent-los i descloent-los en el moment del contacte, tot produint un petit soroll característic (10)”. Des del punt de vista simbòlic pot representar, segons Joan Soler i Amigó, estimació i amor, gest de salutació, de pau o de reverència (11).
En aquest sentit és curiós constatar com Antoni M. Alcover i Francesc de B. Moll recullen, dins la definició del terme “adorar” que fan el seu diccionari, la idea de “besar una imatge o relíquia d’un sant, com a senya de reverència i devoció (12)”. En el sentit més pur es tractaria d’una infracció de la reserva, apuntada per Tomàs d’Aquino, del gest d’adoració exclusiu per a la divinitat. En aquest sentit, però, no deixa de ser encara més interessant indagar en el propi mot “adoració” que, en el seu origen etimològic, prové del llatí ad- [portar a] i –oris, ablatiu de –os [boca] (13).
Tot i els esforços fets pels estaments eclesiàstics per acotar i regular el culte a les relíquies, amb la intenció d’allunyar-les de qualsevol connotació supersticiosa, Soler i Amigó, en la definició de relíquia que fa a la seva Enciclopèdia de la fantasia popular catalana afirma que “el pensament màgic subsistent en la religiositat els ha fet objectes de virtut per si mateixos o acompanyant-hi una oració, talment amulets o talismans, amb gràcia de guarir o de preservar de qualsevol mal (14)”. De manera semblant, Josep Torras i Antoni Pladevall, esmenten que “hom troba elements d’aquest culte [a les relíquies] a les religions primitives, com és ara entre els antropòfags i els caçadors de testes” i més endavant afirmen que “no es pot deslligar de l’animisme primitiu, que atribuïa una força particular a personatges excepcionals i a llurs relíquies corporals (15)”. D’aquesta manera, les relíquies de sants haurien esdevingut un fetitxe en tant que “objecte associat a un ésser espiritual, en virtut del qual té un poder sobrenatural (16)” que no estaria molt lluny de l’atribució que, en l’època actual, es dóna a objectes i elements relacionats amb personatges idolatrats del món de l’espectacle, l’esport o fins i tot la política (17).

[1] Tomàs d’Aquino. Suma Teològica IIIa, qüestió 25, article 6 [en línia] González, Hernán J. Disponible a: <
http://hjg.com.ar/sumat/d/c25.html> [consulta: 30 de juliol de 2007].
2 “Culte” Dins: Gran Enciclopèdia Catalana vol. 8, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989 p. 403
3 “La invocación, veneración y reliquias de los santos y de las sagradas imágenes” [en línia] Concilio de Trento. Documentos del Concilio de Trento Disponible a: <
http://www.multimedios.org/docs2/d000436/p000013.htm#h4> [Consulta: 28 de març de 2007]
4 Article 111. Festes dels Sants [en línia] Constitución Sacrosanctum Concilium sobre la Sagrada Liturgia Disponible a: <
http://www.vatican.va/archive/hist_councils/ii_vatican_council/documents/vat-ii_const_19631204_sacrosanctum-concilium_sp.html> [Consulta: 30 de juliol de 2007]
5 “Del culto de los santos, de las imagenes sagradas y de las reliquias (Cann. 1186 – 1190) [en línia] La Santa Sede. Ciutat del Vaticà Disponible a: <
http://www.vatican.va/archive/ESL0020/__P4B.HTM> [consulta: 28 de març de 2007].
6
Església Catòlica. Catecisme de l'Església Catòlica
. Barcelona: Coeditors catalans del Catecisme, cop. 1993, Article 1674, p. 366
7 Ídem. Article 1675, p. 367
8 Directorio sobre la piedad popular y la liturgia. Principios y orientaciones [en línia] Congregación para el culto divino y la disciplina de los sacramentos. Ciutat del Vaticà, 2002 Disponible a: [Consulta: 31 de juliol de 2007]
9 Beltrán Martínez, A. Altar I. Arqueologia [en línia] Ediciones Rialp S.A. Gran Enciclopedia Rialp, 1991 Disponible a:
http://www.canalsocial.net/GER/ficha_GER.asp?id=7562&cat=Historia [Consulta: 31 de juliol de 2007]
10 “Petó”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana vol. 17, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989 p. 489
11 “Petó”. Dins: Soler i Amigó, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 570
12 “Adorar”. Dins:
Alcover, Antoni M. Diccionari català-valencià-balear
(Vol. 1) Palma de Mallorca: [s.n.], 1975-1979, p. 208
13 “Adoración” [en línia] Wikipedia. La enciclopedia libre.
Wikimedia Foundation, Inc. Disponible a: >
http://es.wikipedia.org/wiki/Adoraci%C3%B3n> [Consulta: 23 de setembre de 2007]
14 “Relíquia”. Dins: Soler i Amigó, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 634
15 “Relíquia”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana vol. 19, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989 p. 212
16 “Fetitxe”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana vol. 11, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989 p. 92
17 Com exemples del fet que el fenomen i concepte de “relíquia” no queda tancat en l’àmbit religiós, només cal observar informacions que periòdicament apareixen als mitjans de comunicació: La Feria del Disco de Barcelona subasta un pelo de Marilyn por 500 euros [en línia] La Flecha. Tu diario de ciencia y tecnologia. LaFlecha.net, 2006. Disponible a:
http://www.laflecha.net/canales/curiosidades/noticias/la-feria-del-disco-de-barcelona-subasta-un-pelo-de-marilyn-por-500-euros [consulta: 10 de gener de 2008] i Un pelo del ‘Che’ Guevara sale a subhasta [en línia] Perspectiva ciutadana. Red vida cotidiana. Repúblicana Dominicana. Disponible a:< http://www.perspectivaciudadana.com/contenido.php?itemid=17128> [consulta: 10 de gener de 2008]