Santoral

  • Sant Eudald, màrtir, celebrat a Ripoll. Sant Anastasi i 73 companys, celebrats a Lleida i a Badalona. Santa Severina, màrtir, celebrada a Sabadell. Sant P...

dijous, 14 d’agost de 2008

Les manifestacions festives i les relíquies

La festa és un moment especial per la comunitat per la celebra. Aquesta afirmació es desprèn de les paraules de Manuel Delgado quan la defineix com “una mena d’habitacle sagrat dins del temps, l’equivalent del temple en la dimensió espacial, un refugi on l’home exercita cert tipus de cerimònies que propicien sentit a la seva vivència, privada o comuna, del món, i on les circumstàncies d’aquest món són posades a estalvi del desgastament que sempre provoca el pas del temps (1)”. I si la festa té una gran representativitat per la comunitat que la celebra, al seu torn, aquesta també l’ajuda a conformar. És el que diu Salvador Palomar en el sentit que “tota celebració festiva té capacitat de crear comunitat. Participar en la festa és formar part del col•lectiu social que la genera. La festa comporta una percepció del grup –amb el seu ordre, els seus referents simbòlics o les seves contradiccions- i l’ús d’un seguit d’elements d’identificació i de representació de la societat, que són acceptats consuetudinàriament pels individus. I alhora, la festa, com a representació efectiva o simbòlica de la comunitat amb les característiques que la defineixen –orígens, història, especificitats en l’activitat productiva, etc.-, serveix per a mostrar-se als altres (2)”. És així com quan a la festa se li suma una element simbòlic com les relíquies –d’acord amb les paraules de Martí Gelabertó expressades anteriorment- semblen sumar la voluntat cohesionadora de la societat.
El caràcter de la festa religiosa, però, té un caràcter concret. “La festa cristiana –diuen Joan Prat i Jesús Contreras- sempre va relacionada a un esdeveniment diví que hom intenta de commemorar, rememorar i reviure. La festa es converteix, així, en una celebració transcendent que dramatitza fets històrics-mítics, en un intent de reviure’ls mitjançant la participació mística dels fidels (3)”. En aquest sentit, segons Salvador Palomar “en la societat tradicional –en aquest cas en el marc del catolicisme-, les manifestacions religioses col•lectives (processons, rogatives, etc.) tenien com a objectiu implorar l’ajut diví davant de situacions de perill o de desgràcia que afectaven la comunitat, en la mesura que eren percebudes, en bona part, com a conseqüència de la voluntat divina. I, alhora, tenien una funció de cohesió social i de reforçament de l’ordre establert en moments d’excepcionalitat catastròfica que podien afavorir la transgressió i la destrucció d’aquest ordre (4)”. Per tant, recuperant les paraules de Mònica Miró sobre el fet que “les relíquies es poden entendre també com una resta sobrenatural, sagrada, que fa acte de presència en la vida quotidiana de les persones (5)”, és precís afirmar que la presència d’aquestes restes sagrades en manifestacions festives multiplicava esforços per relacionar el món terrenal i el món diví.
El component religiós –amb les relíquies com a símbol- en el context festiu pot semblar cosa d’una època passada. Com diu Salvador Palomar: “La fi de l’antic règim representà l’inici d’un procés de transformacions profundes en la religiositat vinculada a la festa. La religió deixà de ser una característica que definia intrínsecament la comunitat i esdevingué una opció d’un sector de la població, i alhora se n’explicità el component ideològic. Durant el segle XIX i bona part del XX, les manifestacions públiques de religiositat, volgudament o no, es trobaren immerses en el marc d’imposicions, conflictes i trencaments ideològics que afectaven la societat (6)”
Per altra banda, diuen els autors que signen el capítol dedicat a Les institucions de la mateixa obra que “l’estat espanyol –i Catalunya en particular-, sempre va mantenir-se fidel a l’Església centrada a Roma , dita l’Església Catòlica. No fou fins ben avançat el segle XIX que es va anar consumant la separació entre Església i Estat, de manera que es permeté que poguessin viure i organitzar-se dins la societat hispànica altres seguidors de corrents o esglésies diferents de l’Església Catòlica (7)”. Més endavant, constaten que “amb la llarga dictadura de Franco es va retornar a un estat de privilegi total de l’Església Catòlica... L’ensenyament de la religió esdevingué obligatori i el santcrist i altres emblemes religiosos ornaven totes les aules juntament amb els retrats del cap d’estat i de l’ideòleg José Antonio Primo de Rivera”. Els temps, però, havien de canviar: “amb l’adveniment de la democràcia, sobretot a partir del 1978, s’inicià una etapa de laïcització (8)”. Els mateixos autors destaquen, en aquest sentit, la incidència de les decisions preses, per la mateixa Església Catòlica, en el marc del concili Vaticà II (1962 – 1965). Ho diu Salvador Palomar quan esmenta que a partir d’aquest concili “l’Església recrea els rituals del cristianisme diferenciant-los clarament de les antigues formes de religiositat popular. Això porta a situacions paradoxals, tanmateix ben comunes, en què organitzacions cíviques i laiques són al capdavant de celebracions i solemnitats religioses, mentre que l’Església se’n manté al marge (9). Aquest curiós efecte s’emmarca en un desconcert que molts gent té respecte els veritables motius d’un manifestació festiva. Joan LLopis relata que “actualment, en una societat dominada per la ciència i la tècnica, l’impacte del procés secularitzador fa que els homes i les dones dels nostres dies els sigui difícil copsar el sentit autèntic de les festes, i fins i tot saber què significa pròpiament celebrar-les (10)”.
La dinàmica esmentada sembla abocar les manifestacions de religiositat popular a una inevitable desaparició. Palomar ho descriu amb la següent afirmació. “Potser cal pensar que actualment l’ateisme o l’anticlericalisme ja no necessiten cremar físicament els sants. Moltes imatges han estat pràcticament buidades del seu significat religiós i han esdevingut icones de la festa identitària (11)”.
Això va afectar, en alguns casos, directament a formes d’expressió religiosa. Diu Palomar que “a les acaballes del franquisme i amb l’arribada de la democràcia, les processons religioses –per Setmana Santa o en honor dels sants patrons- experimentessin arreu una notable davallada fins a arribar, en molts casos, a desaparèixer (12)”
La realitat és, però, ben diferent. Pladevall, Soler, Cardona i Marín destaquen que, malgrat les expectatives respecte la incidència de l’Església en el context social “la seva influència en els costums i en les festes i tradicions catalanes és encara molt forta i perviu no solament en la vida social sinó, fins i tot, en la privada. Es constata que hi ha un clar retorn a algunes pràctiques abandonades o menystingudes fa alguns anys pel seu caràcter religiós, encara que es volen presentar buides de l’esperit que les va originar (13)”. I el mateix Salvador Palomar afirma que la tendència a la baixa de les festivitats religioses “es modificà uns quants anys després (del moment que relatava com el de la davallada), a la dècada del 1990, fet que pot resultar sorprenent i contradictori en una societat que es defineix com a laica, amb una clara separació entre el poder polític i l’eclesiàstic i amb una percepció de la religiositat com una opció estrictament personal, que pot ser exterioritzada i mereix un respecte, però mai pot ser imposada als altres (14)”. I en fa la certificació esmentat que “si moltes processons urbanes han vist augmentar espectacularment la quantitat de participants, no és menys cert que els aplecs i els romiatges a les ermites de muntanya mantenen a l’alça la seva capacitat de convocatòria”. L’explicació que dóna és clara: “aquest esclat de manifestacions, però, té menys a veure amb un augment efectiu del sentiment religiós i més amb la necessitat de disposar de referents simbòlics que identifiquin la comunitat –o els grups que la constitueixen- en el moment de la festa. El resultat de tot plegat, doncs, és una representació en la qual s’empren símbols reconeguts, però despullats del seu significat original (15)”. I acaba dient que “la religió ha deixat de ser l’aixopluc necessari de costums profans i el referent d’una població que es reuneix i es presenta a la divinitat per demanar el seu ajut. Tanmateix, a manca de nous rituals consolidats, les antigues pràctiques religioses –si més no en els seus aspectes externs- permeten mantenir la celebració col•lectiva, la festa que vol evidenciar les seves arrels en el passat (16)”. Així, la controvèrsia entre laïcitat i religiositat en el marc festiu és, en paraules de Manuel Delgado, un argument fals ja que “no hi ha festes laiques, en la mesura en què la festa és un mecanisme que sempre és sacralitzant, de manera que tota cerimònia religiosa és una festa –pensem en el cas de la missa dominical com a culminació de la Festa del Senyor-, d’igual forma que tota festa té molt de cerimònia religiosa, almenys entesa en el sentit que se li atorga des de fora de la teologia, és a dir, com a institució cultural i expressió normativitzadora de l’acció i l’energia social (17)”. Un exemple evident de la inconsistència d’aquest debat entre religiositat i laïcitat de la festa és, en paraules de Joan Soler i Salvador Palomar, que “tot i que la laïcitat democràtica és condició de les festes populars actuals, aquestes solen mantenir la dedicació històrica al sant o la santa patrons de la localitat, acompanyada de determinades tradicions, costums i referents de caràcter religiós”. Un d’aquests referents és, segons el mateixos autors, “l’ofici solemne, que se celebra al temple parroquial a l’entorn del qual s’ha aplegat i configurat històricament la població, i que sovint porta el nom i la dedicació del sant o la santa commemorats en la festa major, ha estat durant molts anys, segurament, l’acte festiu principal i significador (18)”. No ha de sorprendre, per tant, que, en l’inventari de la presència de relíquies en les manifestacions festives actuals, l’Ofici solemne de Festa major sigui un moment clau i destacat.
I del fet que les relíquies de sants són ben presents en el context festiu actual només cal tenir en compte que, a principis de 1999 (19), de les tretze primeres manifestacions que havien estat declarades Festa tradicional d’interès nacionals, qualificació sorgida del Decret 413/1983 de la Generalitat de Catalunya, quatre tenien les relíquies com a motiu destacat: la dansa de Castellterçol i el Ball del Ciri (20), en què les danses eren la transmissió dels càrrecs dels administradors dels altars del Roser i dels Sants Màrtirs, sant Víctor i altres, copatrons de la població; la Festa Major de Sant Fèlix (21), de Vilafranca del Penedès, que va establir-se el 1776 en ser nomenat sant Fèlix patró de la ciutat després que el 1699 hi arribessin les relíquies procedents de Roma (22); les festes de Santa Tecla de Tarragona (23), iniciades arran de l’arribada a la ciutat del braç de la santa el 1321; i la Festa del pi de Centelles (24) de la qual es constata el costum de celebrar els esdeveniments amb salves d’escopeteria des de l’any 1620 quan van arribar-hi les relíquies de Santa Coloma, patrona de la població (25).
Sigui per tradició o per l’empenta que, en origen, va tenir la presència de les relíquies de sants en la societat aquests vestigis del passat encara perduren com a símbols del present.

1 Delgado, Manuel. La festa a Catalunya, avui. Barcelona : Barcanova, 1992, p. 26
2 Palomar, Salvador. “Religiositat, festa i identitat. Dins: Tradicionari, volum. 4. La festa. Barcelona: Enciclopèdia Catalana: Generalitat de Catalunya, 2005-, p. 149
3 Prat, J. i Contreras, J. Les festes populars. Barcelona: Els Llibres de la Frontera, 1984, p. 32
4 Palomar, Salvador. “Religiositat, festa i identitat. Dins: Tradicionari, volum. 4. La festa. Barcelona: Enciclopèdia Catalana: Generalitat de Catalunya, 2005-, p. 149
5 Miró, M. .”Aigua. Emocions, sentiments, experiències i processos religiosos” dins Antropologia de la religió. Barcelona : Fundació per a la Universitat Oberta de Catalunya, 2002, p. 41
6 Palomar, Salvador. “Religiositat, festa i identitat. Dins: Tradicionari, volum. 4. La festa. Barcelona: Enciclopèdia Catalana: Generalitat de Catalunya, 2005-, p. 149
7 Pladevall, A., Soler, J., Cardona, G,. I ;Marín, D. “Les institucions”. Dins: Tradicionari, volum I. La vida de la gent. Barcelona: Enciclopèdia Catalana: Generalitat de Catalunya, 2005-, p. 64
8 Ídem, p. 74
9 Palomar, Salvador. “Religiositat, festa i identitat. Dins: Tradicionari, volum. 4. La festa. Barcelona: Enciclopèdia Catalana: Generalitat de Catalunya, 2005-, p. 251
10 Llopis, J. “La roda del temps”. Dins: Tradicionari, volum 5. El calendari festiu. Barcelona: Enciclopèdia Catalana: Generalitat de Catalunya, 2005-, p. 20
11 Palomar, Salvador. “Religiositat, festa i identitat. Dins: Tradicionari, volum. 4. La festa. Barcelona: Enciclopèdia Catalana: Generalitat de Catalunya, 2005-, p. 251
12 Ídem, p. 250
13 Pladevall, A., Soler, J., Cardona, G,. I ;Marín, D. “Les institucions”. Dins: Tradicionari, volum I. La vida de la gent. Barcelona: Enciclopèdia Catalana: Generalitat de Catalunya, 2005-, p. 75
14 Palomar, Salvador. “Religiositat, festa i identitat. Dins: Tradicionari, volum. 4. La festa. Barcelona: Enciclopèdia Catalana: Generalitat de Catalunya, 2005-, p. 251
15 Ídem, p. 250
16 Ídem, p. 251
17 Delgado, Manuel. La festa a Catalunya, avui. Barcelona : Barcanova, 1992, p. 17
18 Palomar, S. i Soler, J. “La festa pas a pas. La festa major” Dins: Tradicionari, volum. 4. La festa. Barcelona: Enciclopèdia Catalana: Generalitat de Catalunya, 2005-, p. 192
19 Les festes esmentades estan recollides a: Les festes a Catalunya. Barcelona : Generalitat de Catalunya : Departament de Presidencia : Editorial 92, 1999
20 Declarada per l’Ordre de 8 de juliol de 1985. DOGC núm. 570 de 02/09/1985
21 Declarada per resolució de 5 de juny de 1991, DOGC núm. 1459 de 26/06/1991
22 Aragonès i Rebollar, Josep M. Sant Fèlix I la seva història. Vilafranca del Penedès : Museu de Vilafranca, 1999
23 Declarada per acord de 6 de Febrer de 1996, DOGC núm. 2177, 04/03/1996
14 Declarada per ordre de 17 de novembre de 1987, DOGC núm. 922, 02/12/1987
25 Solà, Fortià. El Pi de Centelles i altres articles sobre la festa. Sant Cugat del Vallès: Rourich, 1983, p. 74