Santoral

  • Sant Eudald, màrtir, celebrat a Ripoll. Sant Anastasi i 73 companys, celebrats a Lleida i a Badalona. Santa Severina, màrtir, celebrada a Sabadell. Sant P...

dijous, 14 d’agost de 2008

Les relíquies de sants a Catalunya

La presència de relíquies de sants a Catalunya s’inicia amb l’existència de tombes de màrtirs que en els primers segles del Cristianisme van difondre la religió per aquest territori. El poeta cristià Prudenci ja n’esmentava, a finals del segle III o principis del IV, en el llibre Peristephanon o Llibre de les Corones. En els seus versos feia referència a ciutats que mostraven devoció als seus màrtirs:

“Quan a tu, Tarragona, oferiràs al Crist una esplèndida diadema guarnida de tres gemmes, tu, procreadors de sants, per a la qual Fructuós teixí, ben trenat, aquest cercle.
Tal és el nom de la gemma encastada en la teva corona; prop d’ella brillen dues altres pedres, i l’esplendor de totes dues fulgura amb un foc igualment radiant.
La petita Girona, rica de sagrades relíquies, presentarà la glòria de Feliu; la nostra Calahorra portarà els dos sants que venerem.
Barcelona s’aixecarà, confiada en el seu ínclit Cugat, com també la Narbona ben vistent, amb Pau; quant a tu, sant Genís, et posseirà la puixant Arle
(1)

En aquest text s’esmenten el sant tarragoní Fructuós, que va ser bisbe de la ciutat a mitjan segle III, i indirectament, també, als seus diaques que van ser martiritzats el 21 de gener del 259 a l’amfiteatre tarragoní. N’han quedat les actes que esdevenen el primer testimoni escrit de cristianisme a Catalunya (2). També apareixen Feliu, del qual en va qual en devia quedar el seu martyrium que posteriorment esdevindria l’església que li és dedicada a la ciutat de Girona(3) i Cugat, que en el text és adscrit a Barcelona, el qual es diu que va ser martiritzat en l’anomenat castrum Octavianum que hauria d’esdevenir, també, martyrium i que posteriorment va passar a ser el monestir de Sant Cugat del Vallès (4).
La tradició situa a Catalunya, també, altres relíquies de màrtirs. Les restes d’Eulàlia van ser localitzades en el lloc on ara hi ha l’església de Santa Maria del Mar de Barcelona (5); les de Medir al monestir de Sant Cugat del Vallès (6); i fins tot se suposa que un Eudald –on encara hi ha part de l’esquelet- va ser enterrat a Santa Maria de Sorba al Berguedà (7). L’arqueologia, a més, també permet suposar, tot i que per via indirecta, l’existència de màrtirs enterrats; és el cas de la placa de terra cuita trobada a mitjan segle passat a l’exterior de l’ermita de Sant Martí de Mata, al municipi de Mataró, on hi ha una inscripció que s’ha interpretat com a referent a un enterrament ad sanctos –proper a sants- que solia ser un costum cristià durant els primers segles per afavorir la intercessió davant Déu (8).
També es té constància de la presència de restes de sants, considerades relíquies, que no havien trepitjat mai Catalunya. Possiblement les primeres havien de ser les de Sant Esteve que esmenta el bisbe Sever de Menorca (9) i que un pelegrí anomenat Pau Osori duia des de Jerusalem el febrer de l’any 418.
De l’alta edat mitjana hi ha diverses dades sobre relíquies a Catalunya. L’any 713, per exemple, l’arquebisbe Pròsper de Tarragona va fugir de la invasió musulmana enduent-se les relíquies dels màrtirs Fructuós, Auguri i Eulogi cap a terres genoveses on va fundar un monestir (10); posteriorment serien sol·licitades a Catalunya i retornades, concretament, a Sant Fruitós de Bages (11). El 877, el bisbe Frodoí de Barcelona, a instàncies del metropolità Sigebod de Narbona, va cercar i trobar, a l’església de Santa Maria de les Arenes, les relíquies d’Eulàlia de Barcelona, les quals van ser traslladades –el 23 d’octubre del 877- solemnement a la catedral com testimonia una lapida (12).
Cal destacar dues paraules que solen aparèixer quan es tracta de relíquies i que prenen un significat concret. Per una banda la d’invenció, que entre altres significats Antoni M. Alcover i Francesc de B. Moll destaquen el de “acte de trobar (una cosa que estava oculta) (13). Per altra banda la de translació, que els mateixos lingüistes apliquen a “acció i efecte de traslladar” fet de transportar les relíquies d’un lloc a un altre (14). Així, se sol dir que la invenció de les relíquies de santa Eulàlia va tenir lloc el 877 i, posteriorment, se’n va fer la translació a la seu barcelonina.
“Durant els segles de l’edat mitjana –diu Gelabertó- són molt freqüents les translacions de relíquies a l’interior de les muralles de les ciutats, capelles i cases de religiosos extramurs dependents, per la seva proximitat, del nucli urbà. També era corrent que estiguessin dipositades en monestirs llunyans que exercien la seva influència sobre tot el seu territori (15)”.
D’aquesta època han arribat les narracions de suposats robatoris per recuperar o posseir relíquies que estaven dipositades en llocs distants han estat objecte de llegendes i tradicions arrelades a l’imaginari popular; és el cas de les de sant Eudald, robades d’Ax les Termas per monjos de Ripoll el 978 (16) o sant Patllari, sostret d’Embrú per un monjo català (17); el 17 de maig de 1321 arriba a Tarragona, procedent d’Antioquia, a Orient, la relíquia del braç de santa Tecla, patrona de la ciutat (18); el 1327 les relíquies de santa Eulàlia van ser dipositades a la catedral nova de Barcelona, dins un sepulcre de marbre, obra d’un artista pisà, que encara avui presideix la cripta oberta sota l’altar major (19); o les relíquies de sant Fructuós, sant Maurici i santa Agnès que esdevenen patrons de Manresa arran de la seva translació, des de Sant Fruitós de Bages, el 30 d’agost de 1372 (20).
Els freqüents pelegrinatges a Terra Santa o Roma, per la seva banda, van propiciar l’arribada de nombroses relíquies dels primeres segles del cristianisme. Antoni Bach i Riu en detalla casos com l’arribada de la Santa Creu que es venera a Anglesola (21); també és el cas de les diverses relíquies de Sants Innocents, com Fortià de Torelló (22).
Les relíquies de sants tornen a ser, en aquest panorama, un bon exemple de presència celestial a la terra i via de comunicació directa amb la divinitat. S’inicia, aleshores, un període en el qual els nuclis de població que no tenien relíquies a les seves esglésies se’n procuren. Hi ajuda el fet que a Roma es busca a les catacumbes, antics enterraments cristians, a la recerca de restes de màrtirs dignes de ser objectes de culte. I les concedeixen, segons Gelabertó, a tothom qui en fa la petició (23). Hi ha una gran quantitat d’exemples prou il·lustratius del fervor amb què s’acullen noves relíquies a Catalunya en aquells dies. El 1583, el clergue de la diòcesi d'Oriola Juan Domínguez, que havia obtingut llicència per a emportar-se de Roma, cap a la seva parròquia de Fuentelsaz, algunes restes de sant Zenon i els seus companys màrtirs passa per Arenys de Mar i diposita relíquies del que havia de ser patró de la població per la posteritat (24). El febrer de 1686, el pare Tomás Muniesa, provincial dels jesuïtes, obté les relíquies senceres de sant Desideri, màrtir, que havien estat extretes de les catacumbes de Calepodi de Roma, a la via Aurèlia i les ofereix a Mataró; aquesta ciutat, però, descobreix que les màrtirs Juliana i Semproniana –que havien estat deixebles de Cugat- eren filles de la població romana d’Iluro, la Mataró romana, que reben culte la monestir del Vallès i no defalleixen en la seva demanda fins a obtenir-les el 1772 (25).
La possessió de relíquies no era, només, cosa de l’àmbit estrictament eclesiàstic ja que, segons un estudi de Salvador-J. Rovira i Gómez, “eren moltes les persones de les classes benestants i de l’aristocràcia que en el sis-cents i el set-cents acaparaven relíquies com a signe de categoria social (26)”.
Progressivament les relíquies de sants esdevenen presents a la totalitat de centres de població del país, se les dóna culte als temples en rics reliquiaris i se les treu en processó pels carrers de les viles i ciutats o se les porta en romiatge en cas de rogatives.
La significació de la presència de relíquies en els nuclis de població ha estat estudiat detingudament per Martí Gelabertó a La palabra del predicador. Per una banda, “la presència del sant i de les seves relíquies representa una estructura de potenciació urbana i el seguiment d’un nou poder local, que accentua la divisió entre ciutat i camp” i continua dient que “la concentració de restes sagrades dins dels recintes urbans o entorn implica l’aparició de noves estructures administratives i formes religioses lligades a la ciutat i dirigides a marginar la realitat rural, o almenys a transforma-la profundament. Les actituds religioses de la cultura d’elits i de la cultura popular, molt properes temps enrere, coneixeran un allunyament progressiu” acaba afirmant que “la centralització de cossos sants té com objecte predominant crear xarxes i entramats locals a partir del nucli central de veneració com a sistema d’aïllament diferenciador comunitari que impedeixi una excessiva solidaritat geogràfica veïnal, amb la conseqüent anulació de qualsevol presa de consciència social (27)”. La finalitat d’aquest procés és el de crear un nou model social, amb nous referents. Així, resol Gelabertó, “les classes dirigents promocionen la sacralització de relíquies como objectes que reforcen el sentit de comunitat al voltant des cossos sagrats amb l’objectiu de convertir ideològicament a la cultura rural en tributaria de la cultura urbana (28)”. En definitiva, les relíquies van esdevenir uns elements cohesionadors d’un determinat model social i, per tant, carregats de significació simbòlica no només religiosa sinó també social.

1 Prudenci. Llibre de les Corones. Barcelona Fundació Bernat Metge 1984, p. 76
2 Estradé, Miquel (trad.) “Passió del Sant bisbe Fructuós i dels seus diaques Auguri i Eulogi”. Dins: Del romà al romànic. Catalunya romànica. Barcelona : Fundació de l’Enciclopèdia Catalana, 1999, p. 29
3 Pel culte a sant Feliu vegeu: Chamorro Trenado, M.A. “La construcció de l’església de Sant Feliu de Girona al segle XIV. Els llibres d’obra” [en línia] Girona, Universitat de Girona, 2004 [consulta : 5 d’abril de 2007]. Disponible a:
http://www.tdx.cesca.es/TESIS_UdG/AVAILABLE/TDX-0922104-141552//tmact.pdf
4 El Vallès Occidental, el Vallès Oriental Catalunya romànica vol. 18. Barcelona : Fundació de l’Enciclopèdia Catalana, 1991, p. 159 - 162
5 Barral i Altet, X. Les catedrals de Catalunya. Barcelona: Edicions 62, 1994, p. 32
6
Serra i Rosselló, Josep. San Medir: el valle, el santo, la capilla, las reliquias, devoción popular
. Barcelona: [s.n.], [19--?], p. 109
7 Riu, Manuel. “Santa Maria de Sorba”. Dins: Catalunya romànica (Vol. XII. El Berguedà) Barcelona : Fundació de l’Enciclopèdia Catalana, 1999, p. 331 – 335
8 Chavarria i Arnay, Alexandra “Epigrafia funerària”. Dins: Del romà al romànic: història, art i cultura de la Tarraconense mediterrània entre els segles IV i X. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1999, p. 297
9
Escrits de bisbes catalans del primer mil·lenni
. Barcelona: Proa, 1992, p. 135 -161
0 Gort, E. i Pladevall, A. “Els arquebisbes i bisbes de les diòcesis de la futura Catalunya fins al segle VIII”. Dins: Del romà al romànic: història, art i cultura de la Tarraconense mediterrània entre els segles IV i X. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1999, p. 32
11 Estradé. M “Fruitós”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana vol. 11 Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989, p. 370
12 Riu, E.; Pladevall, A; i Mundó, A.M. Dins: Catalunya romànica (Vol. XX. El Barcelonès, el Baix Llobregat i el Masresme) Barcelona : Fundació de l’Enciclopèdia Catalana, 1999, p. 174
13 “Invenció” Dins:
Alcover, Antoni M. Diccionari català-valencià-balear
(Vol. 6) Palma de Mallorca: [s.n.], 1975-1979, p. 712
14 “Translació” Dins:
Alcover, Antoni M. Diccionari català-valencià-balear
(Vol. 10) Palma de Mallorca: [s.n.], 1975-1979, p. 440
15 Gelabertó, Martí. La palabra del predicador. Contrarreforma y superstición en Cataluña (siglos XVII-XVIII) Ed. Milenio : Lleida, 2005, p. 179
16 Bonet, T, Vida i culte de Sant Eudald.
Vida patró de la comtal vila de Ripoll la història, la tradició, la llegenda.
Ripoll [s.n.] 1981, p. 46 - 49
17 Sargatal, R. Diccionari dels sants. Edicions 62 : Barcelona, 1996, p. 149 - 150
18 Tarragona: guia de les festes de Santa Tecla: història, seguici popular i castells. Tarragona: El Mèdol, 1994
19 Bracons, J. i Terés, M. R. “La catedral de Barcelona”. Dins: L’art gòtic a Catalunya, vol. aquitectura I. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2002, p. 292 - 295
20 Gasol, Josep M. La seu de Manresa, monografía històrica i guia descriptiva. Manresa: Caixa d'Estalvis de Manresa, 1978, p. 225 - 230
21 Bach i Riu, Antoni. Pelegrins als grans santuaris medievals [en línia] [consulta: 28 de març de 2007]. Disponible a: <
http://www.raco.cat/index.php/BoletinRABL/article/viewFile/16955/16796>
22 Solà, Fortià. Història de Torelló, vol. II, Barcelona: Gráficas Marina, 1947-1948, p. 267 - 311
23 Gelabertó, Martí. La palabra del predicador. Contrarreforma y superstición en Cataluña (siglos XVII-XVIII) Ed. Milenio : Lleida, 2005, p. 179. Disponible a:: <
http://www.tdcat.cesca.es/TESIS_UAB/AVAILABLE/TDX-0621104-164655//mgv1de1.pdf>
24 Arenys de Mar [en línia] Ajuntament d’Arenys de Mar [Consulta: 1 d’anril de 2007] Disponible a: http://www.arenysdemar.org/document.php?id=14879
25 Ferrer i Clariana, Lluís. Testimonis del culte a les santes Juliana i Semproniana en el monestir de Sant Cugat del Vallès i a Mataró. Mataró, 1961: Imp. Minerva, p. 9 - 30
26 Rovira, Salvador-J.” Donacions de relíquies per part de nobles”. Dins: Revista Tag [en línia] Col·legi d’Arquitectes Tècnics de Catalunya, març 2004, núm 33, p. 8 - 11 [Consulta: 1 d’abril de 2007] Disponible a: http://documentacio.apatgn.com/TAG/revistes/TAG.33.pdf
27 Íbid p. 180
28 Íbid p. 181