Santoral

  • Sant Eudald, màrtir, celebrat a Ripoll. Sant Anastasi i 73 companys, celebrats a Lleida i a Badalona. Santa Severina, màrtir, celebrada a Sabadell. Sant P...

dijous, 14 d’agost de 2008

Les relíquies de sants

El culte als màrtirs, com diu Peter Occhiogrosso, va assumir formes diverses, “des de la veneració de les seves relíquies fins a la inclusió dels dies festius del màrtir en el calendari litúrgic (1)”.
Aviat el culte als màrtirs es va fer molt popular, potser, diu Blázquez Martínez, “per satisfer la necessitat de comptar amb uns intercessors davant Déu (2)” i continua dient que “també va desenvolupar-hi un paper destacat, a l’origen d’aquest culte als màrtirs, el culte als herois pagans, que es va generalitzar durant molt de temps durant el període hel·lenístic; el culte als màrtirs pot ser una cristianització d’aquest costum pagà (3)”.
Sobre les seves tombes es van erigir els anomenats martyrium, definits com a “edifici cultual bastit damunt el lloc on s’esdevingué un fet especial, particularment la mort d’algun personatge(4)”.
Del primitiu culte als màrtirs en va sorgir una veneració de les seves restes físiques: les relíquies. Aquestes, es van convertir en elements imprescindibles, segons Occhiogrosso (5), que es posaven sota l’altar de les noves esglésies –per decret del segon concili de Nicea el 767-, i les peregrinacions als llocs on els màrtirs estaven enterrats o on es trobava alguna de les seves relíquies eren obligades com expressió de devoció cristiana.
Mònica Miró diu que “les relíquies es poden entendre també com una resta sobrenatural, sagrada, que fa acte de presència en la vida quotidiana de les persones” i afirma que “de fet, un interpretació d’un fenomen tan complex com el culte a les relíquies no es pot deslligar de l’animisme ‘primitiu’, que atribuïa una força particular a personatges excepcionals i a les seves restes corporals (6).
Martí Gelabertó (7), que ha estudiat la influència històrica de les relíquies, constata que “contràriament a les actituds funeràries del paganisme antic, on el cossos dels sants reposaven fora de les ciutats, les relíquies dels sants cristians són transportades a l’interior de les muralles urbanes, introduint-se d’aquesta manera, al final del món antic, un gir radical en el sistema de creences religioses” i resol dient que “Els llaços entre vius i morts són modificats, igualment que la relació entre els homes i Déu, pel poder intercessor dels sants (8).
De la cura en la forma del tractament de les relíquies i, més concretament, de la seva col·locació imprescindible en la consagració de nous altars, en donava detalls mossèn Josep Gudiol i Cunill en diversos articles editats a principis del segle XX (9): “Quan se possehía íntegrament o en sa major part el cos del sant o benaventurat a qui’s dedicava, al mateix temps que a Déu, la basílica o santuari, l’altar o s’assentava sobre una cripta hont s’hi guardavan les relíquies dites confessió, o’s feya quel mateix altar fes de sepulcre, per lo que molt sovient se guarnían altars ab plaques de marbre trepades que deixaven entreveure el cos sant o al menys la caixa o urna hont aquest estava tancat “. Amb l’increment del nombre d’esglésies i d’altars, es va fer necessari de poder disposar d’un gran nombre de relíquies. Així, com segueix dient mossèn Gudiol, “feu ques considerassen com suficients per les consagracions d’ares els més petits fragments de reliquies, fossen d’un sol o de varis benaventurats. Ja no’s feya precisa alguna de les reliquies anomenades insignes per sa importanica, sinó que pel cas pot dirse que s’aprofitava lo que a un infeel li hauría semblat una insignificancia”. Les relíquies es dipositaven en una cavitat feta a la pedra de l’altar. Segons mossèn Gudiol “dintre de la cavitat aquesta s’hi deixaven les relíquies. Aquestes per lo comú anaven tancades dintre d’una capseta... (10)”.
Exemples d’aquests elements, anomenats lipsanoteques, se n’han trobat molts exemples en esglésies romàniques de Catalunya i que es poden veure en col·leccions de museus del país, com el Museu Episcopal de Vic (11).
La referència a la seva col·locació es feia, a vegades, a la mateixa acta de consagració, com en el cas de la segona consagració de l’església de Sant Julià de Vilatorta (Osona), feta el 1050, on s’esmenta que “...dedicà a precs de tothom l’església en honor a sant Julià, col·locà amb cura les relíquies d’alguns sants a l’altar i signà sobre el betum amb el seu propi segell”(12) o a la de Sant Martí Sescorts, de 1068, on s’esmenten els titulars de les relíquies: ““Primerament, doncs, hi portà preuades relíquies de molts sants, això és, de sant Hipòlit, sant Feliu de Girona, santa Felicitat i els seus fills i de les santes Masses de Saragossa i amb una gran dignitat les col·locà i les tapà” (13). En d’altres casos s’acompanyaven les relíquies de pergamins on es feia esment de la dedicatòria; és el cas, per exemple, de l’església de Sant Gregori, al Gironès, on hi havia dos pergamins dins la lipsanoteca: “Aquestes són les relíquies dels sants màrtirs de Crist que varen sofrir persecució sota Maximià i el diví emperador Dioclecià i que reposen a Hispània. Relíquies de la creu del Senyor i del sepulcre del Senyor. I de les Santes masses. I de sant Landebert. I de sant Hubert confessor. I de la sang de sant Feliu i de sant Vicenç i de santa Eulàlia i de santa Cecília. Les deus paraules de la Llei”. I “Aquestes són les relíquies dels sants màrtirs de Crist, Feliu de Girona, Narcís, Romà, Germà, Justuri, Paulí i Sici. I de les Santes Masses. Bernat bisbe de Coserans amb el seu clergat...” (14).
A partir de la segona meitat del segle IV dC es va estendre molt el culte a les relíquies generalitzant-se el trasllat d’una ciutat a l’altra. Sovint, un somni o una visió indicaven, segons Blázquez, el lloc on es trobaven dipositades les relíquies. Aviat es va organitzar així un gran comerç i negoci de relíquies que les autoritats civils i religioses van intentar frenar sense èxit (15). A més, aquesta veneració va ser tergiversada, en paraules d’ Occhiogrosso (16), “en una superstició, una forma de contrarestar els mals esperits apel·lant als poders sobrenaturals i a l’energia dels sants, una pràctica que recorda l’ús taoista dels talismans”.
Durant l’edat mitjana, en època de les croades, es va generalitzar l’interès per la visita als llocs sagrats de Terra Santa i la visita als sepulcres dels apòstols, com relata Antoni Bach en el seu estudi Pelegrins als grans santuaris medievals(17).
En aquesta època i en els segles posteriors, el culte a les relíquies va comportar notables excessos. Demetrio E. Brisset diu que van ser tant evidents que Calvino i els seus seguidors reformistes el van convertir en un dels seus objectius preferits (18)”. L’església catòlica va reaccionar molt aviat. I, com segueix Brisset: “en resposta, l’òrgan executiu de la Contrareforma, el Concili de Trento. Així, aquest concili, celebrat entre 1545 i 1563, va reafirmar la veneració als sants i a les relíquies –sessió novena i darrera de Pius IV, del el 3 i 45 de desembre de 1563 (19). Gelabertó, per la seva banda, indica que aquest control va representar una època d’intensificació del culte a les relíquies i que, a partir d’aleshores “l’església catòlica estimula el contacte directe de les persones amb les restes sagrades com a recurs pràctic a què s’ha de recórrer en cas de malaltia o desgràcia, i com a mitjà de propaganda i lloança per difondre la doctrina cristiana i afermar la fe en Déu i els sants (20)”. En els anys posteriors a aquest concili, diu més endavant, “Roma reprèn el ritme de canonitzacions; tot i així, davant de la necessitat de trobar noves restes sagrades per al seu projecte evangelitzador, explora les catacumbes i es troba amb una gran quantitat d’ossos que posteriorment es difondran per tot l’orbe cristià (21)”. D’aquests, com es veurà més endavant, un bon nombre arriben a Catalunya.
Actualment s’utilitza la següent classificació de relíquies (22): Relíquies de primer grau.- Cos o fragment del cos d’un sant. Relíquies de segon grau.- Fragment de roba o objecte que el sant o santa haguessin utilitzat en vida, generalment elements litúrgics. Relíquies de tercer grau.- Qualsevol objecte que hagi tocat una relíquia de primer grau o el sepulcre del sant o santa.
Finalment, el cànon 1190 del Capítol IV del Codi de Dret Canònic (23), aprovat el 1983 i dedicat al
culte dels sants, de les imatges sagrades i de les relíquies, determina que és absolutament prohibit el comerç de relíquies sagrades i que, per aquelles que són considerades com autèntiques per la mateixa Església, no es poden canviar de lloc, per un temps indefinit, sense permís de la mateixa seu apostòlica. De tota manera, Internet ha esdevingut un lloc de compravenda de suposades relíquies (24).

1 Occhiogrosso, P. La religiones. Una guía ecuménica. Flor del viento ediciones, SA : Barcelona, 1996, p. 312
2 Blázquez Martínez, J.M. El nacimiento del cristianismo. Síntesis : Madrid, 1990, p. 116
3 Ïdem, p. 117
4 “Martyrium” Dins: Gran Enciclopèdia Catalana vol. 14, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989 p. 457
5 Occhiogrosso, P. La religiones. Una guía ecuménica. Flor del viento ediciones, SA : Barcelona, 1996, p. 312
6 Miró, M. .”Aigua. Emocions, sentiments, experiències i processos religiosos” dins Antropologia de la religió. Barcelona : Fundació per a la Universitat Oberta de Catalunya, 2002, p. 41
7 Gelabertó, Martí. “L'església i les santes relíquies durant el segle XVIII”.
L'Avenç, maig 1990, núm. 137, p. 40 – 45 i Gelabertó, Martí. La palabra del predicador. Contrarreforma y superstición en Cataluña (siglos XVII-XVIII) Ed. Milenio : Lleida, 2005, p. 175 - 202
8 Gelabertó, Martí. La palabra del predicador. Contrarreforma y superstición en Cataluña (siglos XVII-XVIII) Ed. Milenio : Lleida, 2005, p. 178
9 Gudiol i Cunill, J. “Col·locació de les santes relíquies en els altars” Dins: La Veu de Montserrat Vic, 1901, p. 263
10 Ídem, p. 377
11 Museu Episcopal de Vic: guia de les col·leccions (dir. Josep M. Trullén. Vic : Museu Episcopal de Vic, 2003, p. 250 - 254
12 “Acta de consagració de l’església de Sant Julià de Vilatorta” Dins: Catalunya Romànica (Vol. 3- Osona). Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1984, p. 500
13 “Acta de consagració de l’església de Martí Sescorts” en: Catalunya Romànica, vol. 3 (Osona) Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1984, p. 563
14 “Acta Text dels dos pergamins trobats dins la lipsanoteca corresponent a la consagració de l’església de Sant Gregori feta pel bisbe Odó (995-1010)” en: Catalunya Romànica, vol. 5 (El Gironès, la Selva, el Pla de l’Estany) Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1984, p. 192
15 Blázquez Martínez, J.M. El nacimiento del cristianismo. Síntesis : Madrid, 1990, p. 154
16 Occhiogrosso, P. Las religiones. Una guía ecuménica. Flor del viento ediciones, SA : Barcelona, 1996, p. 313
17 Bach i Riu, Antoni. Pelegrins als grans santuaris medievals [en línia]: [consulta: 28 de març de 2007]. Disponible a: <
http://www.raco.cat/index.php/BoletinRABL/article/viewFile/16955/16796>
18 Brisset, Demetrio E. “Los fieles difuntos” En: Historia 16. Información e Historia SL : Madrid. , núm. 259, novembre de 1997, p. 106
19 Pot llegir-se a: La invocación, veneración y reliquias de los santos,y de las sagradas imágenes [en línia] Concilio de Trento. Documentos del Concilio de Trento [Consulta: 28 de març de 2007] Disponible a: http://www.multimedios.org/docs2/d000436/p000013.htm#h4
20 Gelabertó, Martí. La palabra del predicador. Contrarreforma y superstición en Cataluña (siglos XVII-XVIII) Ed. Milenio : Lleida, 2005, p. 181
21 Gelabertó, Martí. “L'església i les santes relíquies durant el segle XVIII”.
L'Avenç, maig 1990, núm. 137, p. 40
22 Las reliquias; sentido de la veneración de la reliquia [en línia] Torres Villa, Cecill [consulta: 28 de març de 2007] Disponible a:
23 Del culto de los santos, de las imagenes sagradas y de las reliquias (Cann. 1186 – 1190) [en línia] La Santa Sede. Ciutat del Vaticà [consulta: 28 de març de 2007]. Disponible a:
24 Només cal cercar pel nom de Relíquies al web de subastes Ebay (www.ebay.es)