Santoral

  • Sant Eudald, màrtir, celebrat a Ripoll. Sant Anastasi i 73 companys, celebrats a Lleida i a Badalona. Santa Severina, màrtir, celebrada a Sabadell. Sant P...

diumenge, 28 de setembre de 2008

'Martyrium' i devoció a sant Cugat de Barcelona

Segons la tradició, Cugat estaria emparentat amb Feliu de Girona amb qui hauria vingut del nord d’Àfrica per difondre el cristianisme per terres de Barcelona. Segons aquestes mateixes fonts, durant la persecució de Dioclecià, el 303, va ser decapitat en la zona del Castrum Octavianum, situat a l’entorn del municipi de Sant Cugat del Vallès (1).
Tot semblava indicar que el monestir de Sant Cugat del Vallès s’havia originat, com emplaçament de culte religiós, en el martyrium de sant Cugat. Diferents excavacions dutes a terme entre els anys 1931 i 1936, així com el 1971, havien proporcionat elements de judici que permetien situar l’origen del conjunt d’edificis a l’època alt imperial romana, en el lloc de creuament de les vies que anaven de Tarragona a Narbona i de Barcelona a Ègara. Segons les conclusions despreses d’aquestes excavacions, Joan-Albert Adell (2) afirmava que s’havien localitzat restes d’un primer castrum, anomenat Octavià “potser perquè fou aixecat en temps d’Augut (27 aC – 14 dC)”. A partir de les cendres detectades en un primer estrat es va deduir que “el castrum fou destruït per primera vegada a mitjan segle III per invasors franco-alamans. Reconstruït al final de segle III o a principis del IV, el castrum degué mantenir la seva funció militar, almenys durant alguns anys. Aquí, segons la tradició, va patir el martiri, l’any 304, durant una de les persecucions de l’emperador Dioclecià, el cristià Cugat, que l’Església venera com a sant”. Adell, segueix afirmant:

“Aquest fet, unit al decret de tolerància religiosa del 313 (edicte de Milà), va fer que durant el mateix segle IV s’eclipsés el valor militar de l’enclavament i s’hi desenvolupés el religiós. Degué ser llavors que en el lloc que la tradició identificava com el del martiri, es bastí una petita construcció funerària, un martyrium, on es degueren dipositar les despulles de Cugat. Les excavacions realitzades el 1931-36 al claustre del monestir actual posaren al descobert les restes d’aquest primer martyrium, i també d’una aula rectangular contigua construïda probablement al començament del segle V. Nombroses sepultures, excavades a l’interior i a l’exterior de l’aula, constitueixen el millor testimoni el caràcter sagrat d’aquelles estructures paleocristianes”.
Tot semblava indicar, per tant, que la localització del martyrium de sant Cugat era indubtable així com els indicis d’enterraments ad sanctos al seu voltant.
Noves excavacions, realitzades pel Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya els anys 1993 – 95, van permetre una revisió de les conclusions anteriors. Eduard Riu-Barrera, a partir d’aquestes noves investigacions arqueològiques així com la revisió de les fonts hagiogràfiques. A partir d’aquestes darreres, Riu afirma que “en realitat, va ser entre els segles VIII i IX que es va inventar l’origen nord-africà de sant Cugat i la germandat amb sant Fèlix, a més de subdividir el martiri del primer en diferents episodis i fer-lo acabar amb una decapitació (3)”. De manera idèntica, el mateix autor juntament als d’altres arqueòlegs que van efectuar les prospeccions la dècada de 1940 (4) concloïen que cap referència documental de caràcter hagiogràfic anterior al segle XII no relacionaven el martiri de sant Cugat amb la fortalesa romana anomenada Castrum Octavianum i, en canvi, ho feien, directament, amb la ciutat de Barcelona, com d’altra banda ja feia el poeta Prudenci.
És així com, a partir de les noves dades documentals i arqueològiques, Riu podia afirmar:

“La nul•la historicitat de la llegenda en general i,encara més, el darrer episodi del martiri a Octavià, fan que, en rigor, no tinguin cap valor per a contextualitzar l’edifici funerari. S’ha de dir, abans de res, que aquesta construcció tenia d’origen un caràcter netament funerari i, per tant, també de culte, però no hi ha res que indiqui que es tractés d’un temple cristià i, de fet, podria haver estat, simplement, un mausoleu familiar (5)”.

De la mateixa manera, les conclusions a les darreres excavacions manifestaven que:

“L’establiment alt imperial, la fortificació, el recinte funerari-basílica i el monestir posterior són quatre implantacions que se succeeixen en el temps en un mateix indret, sense que a hores d’ara i a partir del registre arqueològic sigui possible establir-ne el lligams, sobretot quan la vinculació de la basílica amb el lloc de martiri i de culte primitiu a Sant Cugat resulta més que dubtosa (6)”.

En aquets cas, per tant, la localització del martyrium de sant Cugat, que la tradició donava per suposat que havia tingut lloc a l’emplaçament ocupat, des de l’edat mitjana, pel monestir posat sota la seva advocació no és gens segura.
Tot i això, aquet fet no elimina l’existència de fonts prou fiables de la devoció a sant Cugat i a les seves relíquies des de l’alta edat mitjana. Els mateix autors que, després de les investigacions arqueològiques, han refutat la relació entre el monestir i el sant, afirmen –seguint a Baoudouin de Gaiffier- que “segons el testament de l’abat Fulrad de Saint-Denis, l’any 777, un cos atribuït al sant era en una cel•la d’Alsàcia de la seva possessió. El 862, d’acord amb la notícia més fiable i abans segons d’altres, la mateixa relíquia era a l’església monàstica de Saint-Denis de l’Illa de França. La tradició franca fa procedir la relíquia d’Hispània, però d’una forma prou imprecisa i amb veus discordants que atribueixen la iniciativa bé a Carlemany, bé als abats Fulrad i Hilduí, a l’últim dels quals també s’atribueix la traslació del cos des de la cel•la fins al cenobi, i no aporten cap detall ni indicació cronològica fora del dia en què s’hauria efectuat i que també varia sensiblement (7)”.

1 Riber, Llorenç. Els sants de Catalunya (volum 1; cicle romà) Barcelona : Editorial Catalana, SA, 1919, p. 127 – 1342
2 Adell, J-A. “Sant Cugat del Vallès”. Dins: : Catalunya romànica, vol. 18. Barcelona : Fundació de l’Enciclopèdia Catalana, 1999, p. 159 – 160
3 Riu-Barrera, Eduard. “Sant Cugat d’Octavià o del Vallès”. Dins: Del romà al romànic. Catalunya romànica. Barcelona : Fundació de l’Enciclopèdia Catalana, 1999, p. 185
4 Artigues, Pere Lluís; Blasco, Mònica; Riu-Barrera, Eduard; Sardà, Maria. “La fortalesa romana, la basílica i el monestir de Sant Cugat del Vallès o d’Octavià (Catalunya): Les excavacions de 1993 – 1995”. Annals de l'Institut d'Estudis Gironins, núm. 37, 1996 1997, p. 1081-1116
5 Riu-Barrera, Íbid, p. 185
6 Artigues [et al.] Íbid, p. 1107
7 Artigues [et al.] Íbid, p. 1086