Santoral

  • Sant Eudald, màrtir, celebrat a Ripoll. Sant Anastasi i 73 companys, celebrats a Lleida i a Badalona. Santa Severina, màrtir, celebrada a Sabadell. Sant P...

dissabte, 4 d’abril de 2009

Sobre la cobdícia per la possessió de relíquies de sants

La consideració que es donava a les relíquies de sants en la societat de segles passats era diferent a la que es dóna actualment i difícil d’imaginar des de la nostra perspectiva.
Louis Réau explica que durant els segles dels primers cristians aquests consideraven un sacrilegi tocar i, pitjor encara, trossejar un cos sant; malgrat això, a partir del segle IV, les relíquies van esdevenir una forma d’augmentar la devoció dels fidels (1). A partir d’aleshores es van multiplicar les restes dels cossos sants. En alguns casos eren localitzats gràcies a somnis i revelacions que assenyalaven el lloc on es trobaven i que, el seu descobriment, passava a anomenar-se, curiosament, la seva “invenció”. D’aquest mot, entre altres significats, Antoni M. Alcover i Francesc de B. Moll destaquen el de “acte de trobar (una cosa que estava oculta) (2)”.
Al voltant de les relíquies també es va establir un comerç que aportava importants ingressos econòmics a qui les venia i també a ui les comprava ja que adquiria un gran reclam per a pelegrins al seu monestir o catedral (3). Igualment hi havia mètodes encara menys lloables com el de les sostraccions i robatoris.
Un exemple d’aquesta pràctica, o almenys així ho explica la llegenda –que curiosament no ha maquillat els fets- de com les relíquies de sant Eudald van anar a parar a Ripoll. Mossèn Jacint Verdaguer va recollir el relat llegendari de com uns monjos ripollesos van anar a cercar unes relíquies que dignifiquessin l’església del monestir de Santa Maria. Arribats a Ax dels Termas on van descobrir, a dins de la seva església, diversos cossos sants entre els quals el de sant Eudald se’ls va manifestar i els monjos, diu la llegenda, “encomanant—s’hi molt de cor, el prengueren, l’un pel cap, l’altre pels peus, i a més córrer picaren de sola església avall”; tot i que, en adonar-se del fet els vilatans els van empaitar una espessa boira va salvar-los a darrera hora (4). Segons diu Andreu Bosch a la introducció d’aquest recull, aquesta llegenda deuria ser aplegada per Mossèn Cinto durant l’estada que va fer l’agost de 1878 al santuari de Montgrony (5). Un cas semblant s’explica de les relíquies de sant Valentí venerades a Sant Benet de Bages [Vegeu l’article d’aquest bloc:
La devoció a un sant Valentí que reposa a Catalunya des de fa mil anys] i també de com els manresans van procurar-se les relíquies de Santa Agnès, Sant Fruitós i Sant Maurici [Vegeu l’article: Les relíquies de sants i les corrandes sobre la rivalitat entre poblacions].
Fets sorprenents, de diferent caire però amb les relíquies com objecte, també s’havien de donar a d’altres monestirs pirinencs, a part del de Ripoll. Joan Amades, en tractar la figura de sant Romuald, que havia estat monjo del monestir de Sant Miquel de Cuixà, explica que “la gent del Pirineu sentia una devoció i una admiració molt fortes per sant Romuald, i temia que un bell dia no se n’anés del monestir per a sempre més i amb la seva absència perdessin la seva font de gràcia i el seu do d’inacabable virtut”. Per vèncer el seu temor, segueix Amades, “decidiren matar-lo, per tal de tenir així la seguretat de posseir les seves relíquies, que consideraven portadores de bé i de favor diví”. La iniciativa no va tenir bon resultat ja que “la conjura va arribar a oïda del sant, que decidí fugir una nit i d’amagat, a fi d’evitar que l’assassinessin per excés d’estimació (6)”.
I no era només coses de terres de muntanya sinó que a Barcelona i segles després hi va passar una interessant anècdota. El mateix Amades, en esmentar la festa i vida de sant Josep Oriol, dóna una referència clara de l’ànsia per acaparar relíquies encara que es fossin les d’un futur i hipotètic sant. El folklorista explica que “ja en vida del sant, la gent tenia gran afany per obtenir-ne records i relíquies, afany que va moure el barber seu a recollir el pèl que li afaitava, posar-lo en bossetes i vendre’l a bon preu”. Vet aquí que, en primera instancia, la idea va resultar brillant i, segons segueix dient Amades, “el negoci donava, i va despertar la cobdícia del barber”. Llavors, el barber se les va imaginar: “com que no reunia prou pèl per a satisfer les demandes que entenia, va servir-se de pèl de gos, i així en tenia tant com li’n demanaven”. L’enveja va provocar recels entre els veïns ja que “tanta abundor es va fer sospitosa a la gent, que va murmurar, i el cas arribà a orelles de la justícia, la qual va detenir el barber per castigar-lo rigorosament”. El resultat de les accions judicials, per falta de jurisprudència, va ser salomònic: “Els jutges van trobar que mai no s’havia donat el cas de vendre’s el pèl de cap sant, i, per tant no hi havia sanció establerta per a quest cas, que no van saber si podia ésser considerat com a delictiu o no”. El barber, però, no es va salvar de purgar la seva malifeta i els jutges “van convenir que vendre pèls de gos i fer-los passar com si fossin de sant era una estafada, i com a estafador van castigar durament el barber (7)”.
De ben segur que es trobarien moltes més històries, curioses als nostres ulls, que fessin esment de com es procuraven un bé tant preciós, en la seva època i en el seu context, com les relíquies de sants.


Imatges:
Superior.- Reliquiari de sant Eudald venerat a Ripoll.
Central.- Gravat dels ‘Gozos en alabanza de San Romualdo Abad, fundador del órden de los camaldulenses’.
Inferior.- Gravat dels ‘Goigs en llaor de Sant Josep Oriol, la imatge del qual es venera a l’església Parroquial de Santa Maria de Sans (Barcelona)’. Barcelona, 1950

Per gentilesa de Bibliogoigs.


Bibliografia:
1 Réau, Louis. Iconografia del arte cristiano, vol 3. Barcelona Ediciones del Serbal, 2000, p. 467
2 “Invenció”. Dins: Alcover, Antoni M. Diccionari català-valencià-balear (Vol. 6) Palma de Mallorca: [s.n.], 1975-1979, p. 712
3 Vegeu l’article: Carles Buenacasa Pérez. “La instrumentalización económica del culto a las reliquias: una importante fuente de ingresos para las iglesias tardoantiguas occidentales (ss. IV-VIII)”. Dins: Santos, obispos y reliquias : [actas del III Encuentro Hispania en la Antigüedad Tardía, Álcala de Henares, 13 a 16 de Octubre de 1998] Alcalá : Universidad de Alcalá, 2003, pags. 123-140
4 Verdaguer, Jacint. Totes les rondalles. Barcelona Pirene, 1995, p. 83 – 85
5 Verdaguer, Íbid, p. 10
6 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any, vol. 1. Barcelona: Salvat, 2001, p. 742
7 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any, vol. 3. Barcelona: Salvat, 2001, p. 182 i 183