Santoral

  • Sant Eudald, màrtir, celebrat a Ripoll. Sant Anastasi i 73 companys, celebrats a Lleida i a Badalona. Santa Severina, màrtir, celebrada a Sabadell. Sant P...

dilluns, 7 de desembre de 2009

Les relíquies i la capella de sant Bernat Calbó a Vic

La continuada presència de fidels devots va aconsellar al bisbe i al capítol de promocionar, de forma més o menys oficial, aquesta forma de culte. Eduard Junyent que el 1278, ” la veneració envers el devot sepulcre conduí a la construcció d’un altar molt a prop del túmul on descansaven les restes de sant bernat” però afegeix que “com que encara no li podia ser dedicat, fou elevat en honor a sant Martí de Tours i consagrat pel bisbe Ramon d’Anglesola”. Més endavant, Junyent, també diu que “no fóra estrany tampoc que s’hi celebrés la festivitat de sant Bernat de Claravall, precisament el dia que s’esqueia l’aniversari de la mort de sant Bernat Calbó, cosa que donà lloc a l’inici d’un culte públic majorment intencionat envers el bisbe de Vic (1)”. Es tractava d’una mena de trampa que per la similitud dels dos noms permetia celebrar la festa a sant Bernat sense determinat quin. La festa, però, no se celebrava el 26 d’octubre com hauria estat propi, en commemoració de la data en què va morir el bisbe. La coincidència amb la festa, ja ben establerta dels considerats patrons de la ciutat de Vic, el màrtirs Llucià i Marcià, van aconsellar el traspàs al 24.
Els intents de promoure la canonització oficial de sant Bernat Calbó es van iniciar el 1330. Aquesta procés prenia com a motiu essencial l’aplec de narracions relacionades amb els miracles que li eren atribuïts en relació al seu sepulcre a la catedral de Vic. A aquesta relació s’hi va sumar un document de l’abat Francesc Miró de Santes Creus on constaven, també, diversos apunts biogràfics de tipus fabulós que es recordaven, en forma de llegenda, del període en què sant Bernat Calbó va ser abat del monestir (2).
L’impuls de la devoció a sant Bernat Calbó no es va deturar. El 1381 es va reformar el seu sepulcre que, explica Junyent, “segons contracte, aquest sepulcre havia de tenir 9 pams de llarg per 4,4 d’alt, i havia de presentar esculpits en la coberta la imatge d’un bisbe vestit de pontifical i en el frontispici sis miracles del sant, a més d’altres dos repartits a cada costat” i segueix especificant que “aquesta obra magnífica, tan ponderada en la seva època i també pels autors posteriors que ls descriviren, fou col·locada damunt de tres parells de columnes amb sengles capitells al darrere de la mesa de l’altar, en el mateix lloc on fins aleshores havia estat la tomba del sant, i damunt d’un entarimat de pedra (3)”.
Durant un temps, degut als decrets del Concili de Trento, la festa dedicada a sant Bernat Calbó va ser suprimida malgrat la intervenció dels diversos bisbes de la província de la Tarraconense que, en una reunió de l’1 de març de 1602, es van dirigir al papa Climent VII per tal que fes oficial el culte i canonització de sant Bernat (4). Malgrat aquestes gestions, el 1626, el culte es va donar per suprimit.
La perseverança vigatana no va quedar afectada per la negació oficial de permetre el culte a sant Bernat i pocs anys després, dins la catedral, s’inicien les obres de construcció d’una capella pròpia. Hi van ser traslladades les relíquies del sant, el 1694, poc després que el bisbe Antoni Pascual hagués restaurat la festivitat (5). Aquesta capella va ser embellida amb una urna d’argent per tal de contenir degudament el cos sant. El capítol catedralici de Vic la va encarregar a l’argenter Joan Matons el 1701 que va ser lliurada el 1728 (6) que sortosament encara es conserva.
L’empenta decisiva per a l’acceptació vaticana del culte a sant Bernat Calbó va tenir lloc a principis del segle XVIII. A la insistència vigatana es va sumar la de l’orde cistercenca (cal recordar que sant Bernat havia estat monjo i abat de Santes Creus) que va obtenir l’aprovació d’un calendari propi de festivitats en la qual constava la del sant (7). Finalment, com explica Eduard Junyent, “a 24 de gener de 1722, s’obtingué el decret que atorgava l’extensió de l’ofici diví i la missa propis de sant Bernat concedir de l’orde del Cister, perquè poguessin resar-se i celebrar-se a la ciutat de Vic (8)”.
Des d’aleshores, la figura i cos de sant Bernat Calbó va ser venerada a la capella lateral de la catedral vigatana tret d’un període de 9 anys (1936 – 1945) en què les restes van ser traslladades al cementiri de la ciutat després de ser profanada la tomba a l’inici de la Guerra Civil.
El
Museu Episcopal de Vic conserva alguns dels ornaments pontificals del sant que van ser obtinguts del reconeixement de les restes que es va fer el 1888. Entre aquests elements es compta amb una mitra, que havia estat returada el 1362 del cos sant i que havia estat considerada una relíquia amb poders curatius, especialment per curar el mal de cap i la migranya; era col·locada als qui patien aquest patiment (9).
Imatges:
Superior.- Capella de Sant Bernat Calbó a la catedral de Vic amb el sepulcre d’argent de Joan Matons
Inferior.- ‘Goigs en llahor sel gloriós Sant Bernat Calvó , bisbe de Vich, qual sagrat cos se venera en la sua Iglesia Catedral’. Vic : Imp. Viuda de R. Anglada, 1900
Vegeu més goigs de sant Bernat Calbó a Bibliogoigs.
Bibliografia:
1 Junyent, Eduard. Estudis d'història i art: segles IX-XX. Vic: Patronat d'Estudis Osonencs, 2001, p. 318
2 Fort, Eufemià. Sant Bernat Calbó: abat de Santes Creus i Bisbe de Vic. Vila-seca i Salou: Agrupació Cultural de Vila-seca i Salou, 1979, p. 278
3 Junyent, Ídem, p. 321
4 Ídem, p. 323
5 Gros, Miquel S. “Exposició commemorativa. VIII centenari del naixement de Sant Bernat Calbó, bisbe de Vic 1180-1980” dins Ausa (1980) Vol. 9 Núm.: 95 – 96, p. 133 - 144
6 Vegeu: Madurell, Josep Maria. “La urna d'argent de Sant Bernat Calvó de la Seu de Vich” dins Ausa, (1968) Vol. 6 Núm. 58 – 59, p. 25 – 33
7 Gros, íbid p. 144
8 Junyent, Íbid, p. 327
9 Martí, Rosa M. “Tomba de Sant Bernat Calbó” dins Catalunya romànica. Barcelona : Enciclopèdia Catalana, 1986, vol 3 (Osona II), p. 722 – 732