Santoral

  • Sant Eudald, màrtir, celebrat a Ripoll. Sant Anastasi i 73 companys, celebrats a Lleida i a Badalona. Santa Severina, màrtir, celebrada a Sabadell. Sant P...

dimecres, 6 de gener de 2010

Sobre el cap de sant Ramon de Penyafort

El 7 de gener és la festa de sant Ramon de Penyafort, un dels sants catalans que van viure a l’edat mitjana. Nascut en terres del Penedès, en el darrer quart del segle XIII, va ser un home de gran cultura. Dominicà i contemporani de sant Tomàs d’Aquino, va ocupar diversos càrrecs de relleu l voltant del papat. Va renunciar a aquestes dignitats per tornar a terres catalanes on va ser amic i conseller del rei Jaume I. Va morir en fama de santedat i, segons Antoni Pladevall, “el concili de Tarragona del 1279 demanà ja la seva canonització, però aquesta no es féu fins al 1601 (1)".
De les seves restes, Josep Maurí, explica que “el convent de Sant Caterina va guardar el cos del seu fill més preclar dins la seva església durant més de cinc-cents anys. Un sarcòfag de pedra, tallat vers el segle XIV, ens deixa contemplar encara diverses escenes biogràfiques del Sant i uns quants miracles pòstums. Al cap d’un altre segle, el convent de Santa Caterina col•locà una estàtua jacent a l’indret om havien sepultat el Sant primerament (2)”. Aquest sepulcre tenia una particularitat: Joan Amades relata com “al dessota del sepulcre hi havia un forat a la llosana que permetia posar-hi la mà i tocar la testa del sant, que tenia mobilitat”. I afegeix que “sota de la testa es feia una terra especial que posseïa un gran nombre de virtuts remeieres i benestrugues”. Aquesta terra era un bé preuat i esmenta el folklorista que en el dia del 7 de gener “els frares de Santa Caterina venien d’aqueixa terra miraculosa i deixaven que el poble toqués la testa del sant. Per adquirir terra virtuosa venia gent de molts llocs de fora de la ciutat i la festa religiosa era molt concorreguda (3)”.
Curiosament, el costum de tocar el crani del sant pot venir avalat pel fet que el baix relleu, situat sota l’altar, que representa l’efígie del sant té una particularitat. Mentre que el cos és atribuït al final del segle XIII, afirma Maria Rosa Manote que “a la representació jacent de sant Ramon es va incorporar d’antic la testa d’una escultura romana (4)”. Aquest cap romà, sobreposat i possiblement extraïble, seria del segle III, i segons Isabel Rodà, seria de procedència ben probablement forana (5).
El trasllat del sepulcre de Sant Ramon de Penyafort a la Seu barcelonina es deu a la desamortització. Diu el mateix Josep Maurí que “l’any 1835, tot i que la magnífica església dels frares dominics fou cremada i destruïda bàrbarament, se salvaren les precioses relíquies; l’any 1837 foren dutes a la Catedral de Barcelona, on reben culte dins el mateix sepulcre antic, posat en una capella lateral (6). Després d’aquest trasllat, constata Amades, “va continuar-se, fins ara, el costum de tocar la testa del sant el dia de la seva festa, per tal d’obtenir sort i ventura” però detalla que “el repartiment de terra als fidels sembla que es va acabar a causa de la interrupció de la devoció des de la destrucció de Santa Caterina fins que el sepulcre fou instal•lat a la Seu (7).


Imatges:
Superiors: Diverses imatges i detalls de la capella de sant Ramon de Pnyafort a la catedral de Barcelona
Inferiors: Reproducció i detall dels 'Goigs i alabances del gloriós sant Ramon de Peñafort. Cathala, de l'Orde de Predicadors. Composts per un Religiós Cathala, de dit Orde'. Barcelona: Estampa de Jaume Cendra, 1650 (per gentilesa de Bibliogoigs)

Bibliografia:
1 Pladevall, A. “Ramon de Penyafort”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1988, vol. 19, p. 102 - 103
2 Maurí i Serra, Josep. “Sant Ramon de Penyafort”. Dins: Els sants de Barcelona. Barcelona: Balmes, p.63 – 64
3 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Salvat, 1950, vol. 1, p. 447
4 Manote, M. Rosa. “Els primers testimonis de l’assumpció de l’estil”. Dins: L’art gòtic a Catalunya: l’escultura. Barcelona: En ciclopèdia catalana, 2007, vol. I, p. 50
5 Peu de foto a: Rodà, Isabel. “L’antiguitat. L’escultura ideal, els retrats i la decoració de les vil•les”. Dins: Art de Catalunya. Ars Cataloniae: escultura antiga i medieval. Barcelona: L’Isard, vol. 6, p. 55
6 Maurí, Íbid, p. 64
7 Amades, Íbid, p. 447