RELIQUIARI

L’arqueta dels sants Màrtirs de Manlleu es conserva al Museu Episcopal de Vic

2011-10-25T23:56:00.002+02:00

El servei de premsa del Museu Episcopal de Vic, aquesta tarda, ha emès aquesta nota:

L’arqueta dels sants Màrtirs de Manlleu es conserva al Museu Episcopal de Vic

Aquesta obra d’argenteria de finals del segle XVII o principis del XVIII, s’havia donat per perduda des de l’ inici de la guerra Civil.

Dilluns 24 d’octubre al matí, Mn. Joan Serrassa, rector de la parroquia de Santa Maria de Manlleu i Joan Arimany, que ha realitzat una investigació sobre els sants patrons de la comarca, van visitar l’arqueta dels Sants Màrtirs que es conserva al Museu Episcopal de Vic, acompanyats del director del Museu Josep Mª Riba.
A partir de la recerca que ha portat a terme Joan Arimany, s’ha pogut identificar l’arqueta conservada al Museu, com el reliquiari que s’havia venerat a Manlleu durant dos segles i mig. L’arqueta s’havia donat per perduda després de la destrucció de l’església de Santa Maria amb la Guerra Civil a l’any 1936. Aquesta obra, tal i com va passar amb d’altres, probablement va ser guardada per alguna persona que va aconseguir protegir-la. D’alguna manera desconeguda l’arqueta va arribar al Museu, però fins ara no es tenia constància de la seva procedència.

En acabar la Guerra civil es van fer intents per localitzar l’arqueta, repartint fotografies per diverses poblacions catalanes, però cap gestió va donar fruit i es creia que havia estat destruïda. Sortosament no va ser destrossada ni venuda a cap col·leccionista i va anar a parar al MEV, que té bona cura de la seva conservació i exposició a les sales d’orfebreria perquè tots els visitants en pugui gaudir.

L’arqueta és una caixa rectangular, sense contingut, de plaques de plata fosa. A les dues cares majors hi ha els relleus del quatre sants amb la palma del martiri. En les dues cares laterals, hi ha el relleu d’un querubí. La tapa de forma bombada i molt treballada, conté un petit Sant Crist i la figura de sant Antoni de Pàdua.

Premsa MEV

Vic, 25 d’octubre de 2011

Il·lustració: Arqueta dels Sants Màrtirs fotografia abans de 1936. Foto Lluís Coll. Arxiu Valls

Antologia de goigs que inclouen reliquiaris

2011-08-03T13:09:00.000+02:00

Relíquies de Santa Calamanda venerades a Calaf

2010-07-26T10:05:00.006+02:00

La vida de la patrona de Calaf (Anoia), sant Calamanda, està plena d’incerteses. Com sol passar en d’altres casos, fins i tot la mateixa existència es posa en dubte. Allò que ningú pot negar, però, és que els calafins li han mostrat devoció, almenys des del segle XV; i que en data del 5 de febrer li dediquen la seva festa major d’hivern o petita.La tradició més estesa relata com Calamanda, nascuda a la mateixa població de Calaf, concretament al lloc de Soler Lladrús, va patir martiri pel fet de ser cristiana. El moment, lloc i causant de la seva mort es discuteix entre diverses versions: la Gran Enciclopèdia Catalana situa els fets en el segle VIII (1), Bernat Ferrer ho fa a l’any 304 i diu que va ser degollada pels huns quan anava de Colònia a Roma en peregrinació juntament amb deu noies més (2) mentre que Ramon Sargatal diu que hauria estat morta pels sarraïns al segle VIII (3). Finalment, uns goigs populars diuen que va ser morta per ordre de Dacià (4), personatge llegendari que hauria viscut al voltant de l’any 300. Joan Amades, seguint la versió més estesa, tot i que ben poc fiable, diu que “fou una de les onze mil verges (5)”. Les ‘onze mil verges’ és un tema recurrent en el món hagiogràfic fantàstic. Louis Réau explica que “els ossos trobats a partir del 1106 en un antic cementiri de Colònia, batejat com ‘ager Ursulanus’, perquè allà es va trobar una inscripció de anomenava una ‘virgo Ursula’ morta als divuit anys d’edat, van donar certes aparences de versemblança als relats llegendaris que més tard van ser embellits pel beat Hermann Josep de Steinfeld i l’abadessa visionària Isabel de Schönau (6)”. D’aquestes narracions en va sorgir la llegenda recollida per Iacopo da Varazze (7) en què l’esmentada Ursula, filla del rei de Gran Bretanya, va fer una viatge fins a Roma, acompanyada per onze donzelles –que cadascuna anava acompanyada de mil verges- on s’havia de casar amb rei pagà que havia de convertir-se al cristianisme. De tornada de Roma, on s’havia realitzat el casament, i a les portes de Colònia els huns haurien donat mort a tot el seguici. Una de les acompanyants seria, d’acord ambla tradició més nostrada, la calafina Calamanda. Josep Baucells (8) fa referència al culte que les ‘Onze mil verges’ havien tingut a Catalunya. Esmenta que s’havia estès per diverses ciutats, com Vic, Cervera i Lleida i, especialment, a Barcelona. En aqueta darrera ciutat, el bisbe Arnau de Gurb va fer edificar una capella en el seu honor, el 1268, i que no és cap altra que l’actual de santa Llúcia adossada al claustre de la catedral. Així mateix esmenta com “la devoció augmentà a partir del 1330, quan arribà a Barcelona el cap de santa Agonilla, una d’aquestes verges; més tard arribaren els caps de les santes Digna, Benigna (1356) i Lefana (1417)”.No seria gens sorprenent que, com un més d’aquests caps d’alguna de les suposades Onze mil verges, arribés el de santa Calamanda i que anés a parar a Calaf. En aquesta població, el 1649, es va construir una cripta a l’església de sant Jaume per acollir, precisament, la relíquia. També és cert que, amb l’aprovació del papa Urbà VIII, la devoció a santa Calamanda va prendre força a la població de l’Anoia i, fins i tot es va crear una Confraria en el seu honor. Les relíquies, guardades en un bust reliquiari, eren invocades –com solia ser habitual en el nostre país amb les restes santes- contra la sequera.

Nota: Vull fer constar el meu agraïment a mossèn Joan Sanglas pel seu acolliment en la visita a l’església de Sant Jaume de Calaf

Bibliografia:
1 “Calamanda”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986, vol. 5, p. 512
2 Ferrer, Bernat “Festa de Santa Calamanda” [en línia ] Festes.og. L’espai on comença la festa, 1999-2008 [Consulta: 3 de febrer 2009] Disponible a: http://www.festes.org/articles.php?id=617
3 Sargatal, Ramon. Diccionari dels sants. Barcelona : Edicions 62, 1997, p. 43
4 Vegeu l’entrada "Dacià"de la Gran Enciclopèdia Catalana que en diu: “Personatge romà llegendari que hauria estat ‘praeses’ d’Hispània pels volts de l’any 300. Enviat per Dioclecià i Maximià per tal de perseguir els cristians...”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1987, vol. 8, p. 424
5 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Salvat, 2001, vol. 1, p. 736
6 Réau, Louis. Iconografia del arte cristiano. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2001, tom 2, vol. 5, p. 300
7 Varazze, Iacopo da. La Leyenda dorada. Madrid: Alianza, [1990], vol. 2, p. 677 - 681
8 Baucells, Josep “Onze Mil Verges, les” Dins: Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1988, vol. 16, p. 390

‘Noves’ relíquies dels sants Fruitós, Auguri i Eulogi a Tarragona

2010-06-19T15:48:00.008+02:00

Segons recull el web Catalunyareligió.cat, fent-se ressò d’un article de Joan Boronat publicat a Catalunya Cristiana, Tarragona venera unes ‘noves’ relíquies dels sants màrtirs, el bisbe Fruitós, i els seus diaques Auguri i Eulogi. Segons aquest web, “transcorreguts 1.300 anys del martiri de sant Fructuós, bisbe, i Auguri i Eulogi, diaques, cremats vius a l’amfiteatre de Tarraco, durant la persecució romana als cristians, han arribat a Tarragona unes noves relíquies dels tres protomàrtirs, procedents de Sant Fructuós de Capodimonte, a la Ligúria, el lloc on es conserven les despulles d’aquests sants tarragonins, les quals van ser transportades allí l’any 714 pel bisbe sant Pròsper, per tal de preservar-les de possibles profanacions arran de la invasió sarraïna”.

Podeu llegir tot el contingut clicant a aquest enllaç: Catalunyareligió.cat

Igualment, podeu saber més sobre aquest màrtirs tarragonins a l'article d'aquest bloc Martyrium i devoció a sant Fruitós, sant Auguri i sant Eulogi

La devoció catalana a les Santes Espines

2010-06-11T21:35:00.010+02:00

Les relíquies més preuades, al llarg de la història, han estat les relacionades, directament, amb Jesucrist. Durant l’edat mitjana, especialment a l’època de les croades, es van escampar per tota la cristiandat les més diverses –i sorprenents- restes que, suposadament, pertanyien als diferents episodis de la vida de Nostre Senyor. D’aquestes, en destaquen les espines de la corona que va suportar durant la Passió.
La tradició manté que la corona amb la qual es va infligir martiri a Jesús constava de, ni més ni menys, setanta-dues espines. Es creu que, poc després del davallament de la creu, alguns fidels van recuperar i resguardar els elements relacionats amb l’escena que havien contemplat; la versió més estesa atribueix la troballa de la Corona a santa Elena juntament amb la Veracreu. Aquest fet hauria tingut lloc l’any 326 quan, segons la mateixa font, la santa –mare de l’emperador Constantí, n’hauria dut una part important de la Corona a Constantinoble. En aquesta ciutat l’haurien venerat fins al 1239 en què l’emperador Balduí II n’hauria fet obsequi al rei Lluís IX de França per la seva col·laboració en alguna de les guerres territorials del moment. Traslladada am tots els honors a París, l’objecte sagrat va ser venerada amb gran pietat i, fins i tot, se li va consagrar el 1248, expressament, una capella: la Sainte Chapelle.

Les Santes Espines a Catalunya
Des de la ciutat francesa es van escampar, per tota la cristiandat, un bon nombre de les espines que formaven part de la relíquia. En diferents moments de l’edat mitjana i segles posterior, haurien arribat a diferents esglésies catalanes on serien rebudes i conservades amb devoció. A la llista d’aquests temples honorats hi ha la Seu, la capella reial i l’església del Pi de Barcelona, la Seu de Manresa, el monestir de Montserrat i les parròquies de Tàrrega i Santpedor entre d’altres. Cadascuna va embellir la sacre possessió amb fabuloses llegendes i en va mantenir el culte durant segles amb confraries i administracions exclusives.
La presència d’una Santa Espina venerada a la capella reial de Santa Àgata s’atribueix a la donació feta per Martí l’Humà el 1408. De semblant origen haurien sorgit les dues Santes Espines dipositades a l’església barcelonina de Santa Maria del Pi.

La ciutat de Tàrrega celebra la seva Festa major, a mitjan mes de maig, dedicant-la a la Mare de Déu de l’Alba i a la les Santes Espines. Aquestes relíquies hi van arribar en data no precisada; ja hi eren, però, el 1551. Es tracta de dues espines, una de 8 centímetres i l’altre de 6. La tradició, molt possiblement sorgida durant el segle XVIII, explica que un àngel vestit de pelegrí les va dipositar a l’altar major de l’església parroquial de Santa Maria. La devoció dels fidels de la ciutat va desenvolupar-se especialment en els segles XVII i XVIII amb la fundació d’una confraria que en promocionava el culte.
D’aquestes relíquies, Valeri Serra i Boldú, relata que “quan en casos de temporal se tem un trastorn, en mig del tocar a temps, que a Tàrrega es imponent i majestuós per la riquesa de campanes del seu cloquer, se sent un toc especial que avisa al poble la exhibició de les Santes Espines a la porta de la iglesia, per a conjurar l’amenaçadora broma. Pel modo de tocar, tots los targarins saben desde quina de les tres portes de la parroquial se surt a practicar la cerimònia, que es aquella per quin indret ve la broma (1)”.
A Santpedor també hi havia dues Santes Espines. La tradició local, mantinguda especialment per unes antigues cobles, diu que van ser dutes des de Roma per dos pelegrins, un home i una dona, que la imaginació popular va convertir en àngels. No se sap amb certesa en quin moment devia passar aquest fet ni des de quan hi són presents aquestes dues relíquies però hi ha constància que ja s’ho trobaven a principi de segle XVI. La mediació d’aquestes Espines va permetre a les santpedorenques i als santpedorencs superar els estralls provocats per les epidèmies de 1651 i 1653 i per aquest motiu van dedicar-les-hi un vot solemne festejat periòdicament. Actualment, el segon diumenge de juny se celebra la festa major recordant l’antiga festa a les Santes Espines.
La cobles esmenten que, per verificar l’autenticitat de les relíquies, aquestes van ser passades per la prova de ‘foc’. Aquesta pràctica, utilitzada en diverses ocasions durant l’edat mitjana, interpretava que les restes sagrades eren invulnerables a la flama. S’interpretava que l voluntat divina les protegia i, així, certificava la seva legitimitat.

Nota:
1 Serra, Valeri. Calendari folklòric d’Urgell. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1981, p. 144

Bibliografia general:
Batlle, J.B. Los goigs a Catalunya...segle XVII. Barcelona: L'Arxiu, 1924
Batlle, J.B. Los goigs a Catalunya en lo segle XVIII. Barcelona Tip. Católica, 1925
Berga, Ramon; Maymó, Francesc. Notes històriquessobre les Santes Espines de Tàrrega. Tip. De Santa Maria de Poblet: Tàrrega, 1965
Vila, Antón. Noticia histórica de las dos Santas Espinas de la Corona de Jesucrist que’s veneran en la iglesia parroquial de la vila de Sampedor. Barcelona: Tip. Católica, 1894

Goigs de la presentació:
Batlle, J.B. Los goigs a Catalunya...segle XVII. Barcelona: L'Arxiu, 1924, p. 44
Batlle, J.B. Los goigs a Catalunya en lo segle XVIII. Barcelona Tip. Católica, 1925, p. 17
Berga, Ramon; Maymó, Francesc. Notes històriques sobre les Santes Espines de Tàrrega. Tip. de Santa Maria de Poblet: Tàrrega, 1965, lam. XIII i XIV
Col·leccions particulars de Nora Vela i Joan Arimany

Les relíquies de santa Madrona i les seves translacions per Barcelona

2010-03-14T20:30:00.004+01:00

Les relíquies de santa Madrona, la patrona oblidada de Barcelona, van ser objecte de diverses translacions dins la ciutat barcelonina. La llegenda diu que el seu cos va arribar a la ciutat en un vaixell que, empès per una tramuntanada, no va poder fer port a Marsella; havia de ser lliurat, des de Roma, al rei de França. La santa va mostrar, amb una mena de tossuderia celestial, que desitjava anar parar a la capital catalana. Precisament, una versió de la vida de Madrona diu que havia estat barcelonina de naixement; la narració més generalitzada, però, la fa originària de Tessalònica (Grècia) i que l’any 300 va ser martiritzada a Roma.
Així, les seves relíquies van ser descarregades del vaixell en una platja de la falda de Montjuic i es van dipositar a la capella de Sant Fruitós. Segons recollia mossèn Jaume Armengol de veu de mossèn Esteve Monegal, aquest fet va esdevenir l’any 892 (1). Respecte aquesta capella, diu M. Lluïsa Ramons, “sembla que al llarg del segle XVI l’advocació de sant Fruitós fou canviada per la de santa Madrona, tot i que a la muntanya de Montjuïc ja hi havia una capella ermitana dedicada a aquesta santa des de 1403. Tanmateix, alguns autors indiquen que el canvi d’advocació esmentat es produí al segle XV, centúria dins la qual desaparegué definitivament aquesta capella (2)”. És molt possible que el canvi d’advocació apuntat es degués, precisament, a la presència de les relíquies de la santa. I del sostre d’aquest modest edifici, recorda Amades, “en penjaven molts vaixells oferts per la gent de mar com a exvots en agraïment d’haver-la salvada [per invocació de la santa] de mals trànsit (3)”.
D’aquest lloc inicial, les restes de santa Madrona inicien un continuat canvi d’emplaçament (4). Per estat ruïnós de la capella, sembla ser que l’any 1117, les relíquies van ser traslladades a l’església de Sant Pau del Camp on van restar fins al 1558. Aleshores va ser inaugurada, a Montjuïc mateix, una capelleta que li va ser dedicada i que, segons mossèn Jaume Armengol era “precisament en el lloc on, segons l tradició, hi havia hagut el casal nadiu de la santa (5)”. Aquesta petita construcció va ser ampliada, temps després, amb un convent de caputxins. Era tanta la devoció dels barcelonins per santa Madrona que la porta de la muralla per on sortia el camí cap a l’esmentada capella es va conèixer, des d’aleshores amb el nom de “porta de santa Madrona”.
Aquestes edificacions van ser destruïdes l’any 1713 durant la guerra de Successió i les restes de la santa es van guardar a la catedral fins al 1723; aleshores es van traslladar al convent dels caputxins dedicat, precisament, a santa Madrona i situat a la zona de la plaça Reial que Felip V va fer construir com a desgreuge per la destrucció del que hi havia a Montjuic.
La desamortització de 1835 va afectar aquesta construcció, que va donar pas a la plaça esmentada, i va ser desmantellat. És així com, per breu temps, les relíquies van estar a la parròquia de Sant Miquel, actualment desapareguda. Aquest edifici estava situat, segons Lluís Permanyer, de costat amb l’Ajuntament. L’esmentat autor diu que “por supuesto que en el capítulo de reliquias no faltaban piezas de cierta consideración, como por ejemplo el brazo de la copatrona de la ciudad, santa Madrona (6)”. L’església va desaparèixer amb l’empenta urbanística de remodelació de la ciutat que, també, es va endur la Ciutadella a final de la dècada de 1860.
Artur Llopis (7) recorda que “las relíquies van patir nous trasllats fins que els bisbe doctor Josep Maria de Urquinaona va fer construir un temple parroquial dedicat a la Santa, a la zona de Poble Sec, conegut amb el nom de ‘França Xica’ i que l’Ajuntament va cedir al nou temple les relíquies que guardava de la santa”. Després, per reformes d’aquesta darrera construcció, se’n va fer una de nova en el mateix Poble Sec inaugurada en els dies de l‘Exposició de 1888. “Poc després –recorda Llopis- l’Ajuntament va pagar una bella urna que acollir-hi, de manera digna, les relíquies de santa Madrona”. Aquesta construcció, que avui encara exerceix les funcions de parròquia és dels pocs testimonis vigents de l’antiga i forta devoció a la santa.
El 1909, per la Setmana Tràgica, l’església va ser cremada amb el seu ‘sant’ contingut.Aleshores, semblava que qualsevol record físic de la patrona barcelonina havia desaparegut. Un ciutadà, anomenat Evelí Bulbena, -diu Armengol- va aparèixer amb una petita relíquia que, des d’aquell moment, va passar a rebre l’atenció dels antics devots de la Santa; l’havia heretat dels seus pares a qui els havia entregat una devota protectora dels frares caputxins de Santa Madrona (8).
Mossèn Armengol conclou l’episodi de les translacions de les relíquies de santa Madrona amb un excel•lent resum: “És curiós saber que durant gairebé el miler d’anys que estigueren entre nosaltres les relíquies de la nostra santa, tingueren cura del seu culte, primer els Canonges Regulars de Sant Agustí (segles XI, XII); després, els monjos Benedictins (segles XIII, XIV i fins a l’any 1564); més tard, els P.P. Franciscans Menors (de l’any 1564 fins al 1576), i un temps després, els Caputxins (1576 al 1582). Succeïren als P.P. Caputxins els P.P. Servites (1582 fins al 1618), i a aquests últims, els frares Trinitaris Calçats (1618 – 1662), fins que de nou tornaren als frares Caputxins (1662 fins a 1713). Durant la Guerra de Successió i fins a la total construcció del convent de Santa Madrona pel rei Felip V (1713 a 1723), li donà culte el Capítol Catedral, fins que més tard, per tercera vegada, anà a càrrec dels frares Caputxins (1723 a 1835), i darrerament, dels sacerdots diocesans (1835 a 1909) (9)”. Tot un periple per la ciutat que tan la va venerar.

Imatges:
Superior.- Escultura de santa Madrona existent a la seva parròquia del Poble Sec.
Central 1.- ‘Portal de Santa Madrona’ a les antigues muralles de la ciutat a l’Avinguda Paral•lel tocant a l’edifici de Drassanes.
Central 2.- Campanar de l’església parroquial de Santa Madrona del Poble Sec
Inferior.- Plafó de ceràmica, de producció montserratina, dedicada a la santa que es troba a sagristia de la seva parròquia

Vull fer constar el meu agraïment a Nora Vela per la realització de les fotografies que acompanyen aquest text.

Bibliografia:
1 Armengol, Jaume. Els sants ciutadans de Barcelona. Barcelona: Dalmau i Jover, SA, 1949, p. 66
2 Ramos i Martínez, M. Lluïsa. “Sant Fruitós de Montjuïc”. Dins: Catalunya romànica: El Barcelonés, el Baix Llobregat. El Maresme. Barcelona : Enciclopèdia Catalana, vol. 20,1992, p. 42
3 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any, . Barcelona: Salvat, 2001, vol. 1, p. 891
4 Llopis, Arturo. “Santa Madrona, protectora de la ciudad” Dins: La Vanguardia espanyola, 14 de març de 1965, p. 49
5 Armengol; Idem
6 Permanyer, Lluís.“No lograron salvar Sant Miquel” Dins: de La Vanguardia, secció Vivir en Barcelona, 19 d’octubre de 2003, p. 7
7 Llopis, Idem
8 Armengol, Íbid, p. 67
9 Armengol, Íbid, p. 68

El 'cristall' de sant Valentí

2010-02-21T10:07:00.001+01:00

La devoció a sant Valentí ha estat tradicionalment molt intensa a terres de la comarca del Bages. No es tracta, però, del mateix sant homònim que ha esdevingut patró dels enamorats en àmbits internacionals sinó que es prové de la veneració del cos que l’any 951 va dur de Roma el noble Sal·la per a donar reconeixement a la fundació del monestir de sant Benet.
Una curiosa peça relacionada amb aquest sant és l’anomenat, precisament, “cristall” de Sant Valentí. Joan Amades explica l’origen llegendari d’aquest objecte: en una època de secada molt forta que un frare, que no semblava gaire entenimentat, va prometre acabar amb una relíquia. Així, es va apropar a Tolosa (França) on va robar les relíquies de sant Valentí. Els habitants del lloc el van empaitar fins a trobar que un riu barrava el pas al lladre; aleshores, les aigües es van obrir i el van deixar passar. Després d’aquest prodigi ja no el van seguir més. Camí enllà, cap al seu destí, el frare va passar pel Pont de Cabrianes on, al molí que hi havia, la molinera anava de part i estava a punt de morir. Aleshores, diu Amades, “el monjo va omplir un vas d’aigua del riu, va posar-hi al damunt les relíquies i l’aigua al punt va convertir-se en un vidre transparent i cristal·lí (1)”. El monjo va ensenyar aquest cristall a la partera que va poder infantar degudament. “Aquell vidre –segueix dient el folklorista-, fet d’aigua, únic al món, posat en un ric reliquiari, ha obrat grans miracles, sobretot en el sentit d’afavorir els parts, i diverses vegades, quan la reina havia d’infantar, l’havien portat al palau reial junt amb moltes d’altres relíquies”.
D’un fet d’aquest tipus, diu Valentí Girbau, es recorda en el cas de la reina espanyola Isabel II quan, l’any 1857, va infantar al seu fill que seria el futur Alfons XII (2). Aquest devia ser un costum ben arrelat ja que el periòdic Eco de la Montaña del darrer dia de 1863, editat a Vic, apareix la notícia que mossèn Blas Preciado, familiar del bisbe de Vic, havia anat a Madrid a dur el ‘cristall? Amb motiu d’un altre part d’Isabel II que es preveia en les setmanes següents. La notícia assenyala que “el cristal de S. Valentin se veneraba de muy antiguo en la iglesia de los monjes Benedictinos de S. Benito de Bages, habiendo sigo posesor de dicha preciosa alhaja el M. R. Padre Guerrich, último Abad del antigui é histórico monasterior de Bages, que entendemos la legó al Ilmo. Sr. Obispo de Vich en su testamento. Vino á esta ciudad tan venerada joya en l dia de la solemnisima fiesta de S. Miquel de los Santos del pasado aó [1862] llevada por dicho sacerdote, que la entregó, ignorando todavía a la sazon todo el aprecio que de ella se hacía por nuestras Soberanas (3)”. La relíquia devia fer el seu efecte ja que el 12 de febrer de 1864 va néixer l’infanta María Eulalia de Borbón amb una llarga vida: va viure 94 anys.
D’aquest cristall en parlen, també, diversos goigs dedicats al sant. Els més antics diuen:

“Aquell cristall miraglós
que formàreu de aigua pura
fins entre ls’ Reys assegura
quan ab Déu sou poderós;
puig per Ell ajudau Vos
á las donas en son part...”

I els de 1945 relaten:

“Si us reclama la partera
l’escolteu benignament
sia reina o molinera
té de vostre ajut esment.
El cristall és la senyal
d’estar vós atent allí”

Podeu veure una imatge antiga d’aquest miraculós cristall amb el següent enllaç del web santfruitosdebages.org.

Vull agrair la informació del periòdic Eco de la Montaña a Francesc Roma

Imatges (per gentilesa de Bibliogoigs):
Superior.- Estampa de Mateu Avellaneda dels Goigs del gloriós sacerdot i màrtir sant Valentí patró dels venedors dels mercats de Terrassa, que es venera en l’església arxiprestal del Sant Esperit, bisbat de Barcelona. Terrassa, 1951
Central.- Capçalera del periòdic Eco de la Montaña editat a Vic
Inferior 1.- Goigs del gloriós bisbe i màrtir sant Valentí, patró del poble de Navarcles y de tot lo pla de Báges. Manresa: Imp. i Lit. de Ll. Roca [s.a.]
Inferior 2.- Detall dels anteriors on s’esmenta el ‘cristall’

Bibliografia:
1 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any, vol. 1. Barcelona: Salvat, 2001, p. 782
2 Girbau, Valentí. Poble i parròquia: l'esglèsia de Navarcles el segle XVIII. Navarcles: Ajuntament de Navarcles, 2002, p. 27
3 Eco de la Montaña, periódico de ciencias, literatura y bellas artes, agricultura, industrial y comercio. Vic: Impremta de Soler hermanos, any 1, núm. 79, 31 de desembre de 1863, p. 1

Cripta i sepulcre de santa Eulàlia de Barcelona

2010-02-16T13:59:00.001+01:00

La diada de santa Eulàlia és una de les poques dates en què es pot admirar el magnífic sepulcre gòtic de la santa que hi ha a la catedral de Barcelona. La cripta de la seu, que la majoria de l’any esdevé un habitacle fosc i allunyat dels fidels adquireix, aquest dia, l’esplendor que li van donar els seus creadors.
Una cripta, en l’àmbit arquitectònic, és concebuda com una cova; així van ser les primeres en l’època de l’enterrament dels primers cristians en les catacumbes (1). En alguns casos, aquells en què la persona enterrada tenia una significació especial, damunt del seu lloc d’enterrament s’edificava una església. Els exemples més ressenyables són la basílica de sant Pere del Vaticà, edificada damunt del primer papa, i la de sant Pau extramurs, sobre la tomba de l’apòstol dels gentils. Així, simbòlicament, i en disseny arquitectònic mil·limètric, es procurava que l’altar major de l’església estigués en la mateixa vertical que el lloc que guardava el major tresor del temple: les restes del màrtir.
L’existència de criptes va ser especialment utilitzada en l’arquitectura romànica. En el cas de Barcelona, però, la cripta que s’obre sota el presbiteri , en paraules de Josep Bracons i M. Rosa Terés, “constitueix una altra particularitat arquitectònica de la seu barcelonina, ja que les criptes són elements inhabituals en l’arquitectura gòtica” i afegeixen que “sembla clar que la seva presencia obeeix a la voluntat de reproduir dins la catedral gòtics la mateixa organització cultual de las catedral romànica (2)”.
La cripta barcelonina està pensada de forma expressa i ben calculada per a la finalitat que la va fer crear: acollir les restes de santa Eulàlia. Aquesta suposada màrtir local reposa en el sarcòfag que esdevé l’element central d’aquest espai. El seu interès és evident. Josep Bracons el defineix com “una de les obres cabdals de l’escultura gòtic a Catalunya” i el seu interès el reforça quan manifesta que “si la catedral gòtica és un dels símbols majors de la ciutat, el sepulcre de Santa Eulàlia, al cor de la mateixa catedral, actua com a potenciador del culte a la santa barcelonina i també de la formació de consciència cívica” per concloure que “en aquest sentit, transcendeix la seva estricta funció de sepulcre reliquier i esdevé un veritable monument, obra admirable, orgull de la ciutat (3)”. Aquesta darrera definició s’adscriu perfectament en la idea que transmet Martí Gelabertó quan manifesta el paper de les relíquies i el seu trasllat al centre de les ciutats com a consolidació del poder del bisbat damunt el territoris, especialment els rurals, del voltant i quan afirma que “la translació de relíquies a l’interior de la ciutat constitueix una funció política de primer ordre de la qual els principals beneficiaris són les classes privilegiades” i afegeix que “durant l’edat mitjana la cerimònia de rebuda de relíquies dins dels murs de la ciutat esdevé un element de reforçament del poder del bisbe de la diòcesi, ara convertit en agent monopolitzador del cos sant que rep (4)”.
En aquestes paraules de Gelabertó són fàcilment identificables les escenes esdevingudes al voltant de les suposades relíquies de santa Eulàlia en els episodis de l’any 877, protagonitzades pel bisbe Frodoí, i de l’any 1339 en què es va inaugurar l cripta. Ambdós moment sestan escenificats, mitjançant alts relleus, en el mateix sarcòfag de la santa. Aquest, alçat amb columnes, fa la mateixa funció d’un retaule, en paraules de Josep Bracons, "per la seva situació darrera l’altar (5)".
La visita a santa Eulàlia, o almenys a la construcció simbòlica que més la identifica, és un esdeveniment que cap barceloní ni barcelonina hauria de passar per alt. La representativitat de la patrona, tot i que actualment passada en segon pla pel protagonisme de la festamajonera Mare de Déu de la Mercè, recull l’essència de molts segles d’història de la ciutat que no s’han d’oblidar.

Imatges:
Superior i inferiors.- Cripta i sepulcre de santa Eulàlia per la seva festivitat de l'any 2010 (S'agraeix la col·laboració de Nora Vela).
Central.- Sepulcre i altar de l'església de Sant Pau extramurs de Roma. Octubre de 2009

Bibliografia:
1 Plaza, Lorenzo de la (coord.). Diccionario visual de términos arquitectónicos. Madrid : Cátedra, 2008, 170
2 Bracons, Josep; Terés, M. Rosa. “La catedral de Barcelona”. Dins: L’art gòtic a Catalunya: arquitectura 1: catedrals, monestirs i altres edificis religiosos 1. Barcelona: Fundació Enciclopèdia Catalana, 2002, p. 280
3 Bracons, Josep. “Lupo di Francesco a Barcelona: el sepulcre de Santa Eulàlia i el seu context artístic”. Dins: L’art gòtic a Catalunya: escultura 1: la configuració de l’estil. Barcelona: Fundació Enciclopèdia Catalana, 2007, p. 118
4 Gelabertó, Martí. La palabra del predicador. Lleida: Milenio, 2005, p. 179 i 180
5 Bracons; Íbid

El peu de santa Escolàstica venerat a Vic

2010-02-14T21:14:00.003+01:00

Santa Escolàstica, festejada el 10 de febrer, segons diu el Martirologi romà va ser la germana de sant Benet “la qual, consagrada des de la seva infància a Déu, va mantenir una perfecta unió espiritual amb el seu germà, a qui visitava una vegada l’any a Montecasino, a la regió italiana de Campània, per passar junts una jornada de santes converses u alabances a Déu (1)”. Va néixer, aproximadament, l’any 480, i va morir el 547.
Louis Réau comenta que el seu cos hauria estat transportat el segle VII, com el del seu germà, a l’abadia francesa de Fleury –nom que antigament tenia el monestir Saint-Benoit-sur-Loire i que aleshores va adoptar aquest nom; posteriorment, segon els mateix autor, les restes haurien anat a mans del bisbe de le Mans qui les hauria dipositat a l’església de Saint Pierre de la Court.(2). Aquest trajecte sembla més aviat una versió llegendària ja que l’any 1950, durant la reconstrucció de l’església de Montecassino dels efectes de la Segona guerra mundial, van ser-hi trobat els cossos dels dos germans (3). Si era certa la possessió del peu que Vic proclamava, de ben segur que el cos de la santa no devia estar sencer.
Es desconeix des d’on i per quin camí el peu dret de santa Escolàstica va arribar a Vic. La primera referència es troba el 1475 quan el vicari general del bisbe va proposar que se li augmentés el ritus pel fet mateix de posseir-ne la relíquia.
El 23 de març de 1556, el bisbe Aciscle Moya de Contreras (1554 – 1564), en visita pastoral a la catedral de Vic va anar a veure les relíquies guardades darrera l’altar major i consta que en una caixa hi havia la relíquia de santa Escolàstica; igualment donava compte el bisbe Pere Jaime (1587 – 1597) quan deixava constància d’haver vist una capsa de fusta que duia el nom de Pes sancte S. Escolastice virginis sororis sancti benedicti abatis (4).
A partir de 1634, segons explica Josep Gudiol, el capítol va decidir encarregar un reliquiari a un argenter per tal de dignificar degudament les restes. Els treballs van ser encomanats a l’argenter mossèn vigatà Salvador Serrarols que a mitjan 1633 ja estava enllestint una figura de santa Escolàstica on preveia un encaix per ubicar-hi les restes del peu. El 22 de març de 1634 va entrar aquest preciós treball d’orfebreria. Gudiol també esmenta que, en inventaris dels segles XVII i XVIII apareix aquesta imatge, però que va desaparèixer el 1810 durant la Guerra del francès. En ple segle XIX, les restres santes es van posar en un reliquiari de fusta daurada i de forma pedicular que va ser l’estoig on va restar fins a la Guerra civil espanyola de 1936; en aquesta època, acaba Gudiol, “el peu està faltat del dit gros presentant-se embolicat per un paper semitransparent” en una muntura en forma de sandàlia d’argent daurat (6). Després de la guerra es perdria relíquia, reliquiari i culte.

Imatge: Capçalera dels ‘Goigs de la gloriosa santa Escolástica verge, germana de sant Benet, lo peu de la qual se venera en la iglesia catedral de Vich, de qual bisbat és patrona, cula festa se celebra en lo dia 10 de febrero’. Barcelona: Estamperia de Lluís Tasso, 1872

Bibliografia:
1 Martirologio romano. Basauri: Coeditores Litúrgicos, 2007. p. 157
2 Réau, Louis. Iconografía del arte cristiano. Barcelona: Ed. del Serbal, 2002, tom 2, vol. 3, p. 455

Sant Romuald i l'afany per tenir les seves relíquies

2010-02-08T08:48:00.002+01:00

En data de 7 de febrer, diu el calendari tradicional, és la festa de sant Romuald. Aquest, segons Louis Réau, va néixer a la ciutat italiana de Ravenna el 952 i als vint anys va ingressar al convent benedictí de Sant Apol·linar in Classe (1). Va arribar a ser-ne abat però va renunciar per fer-se ermità prop de Sant Miquel de Cuixà on va estar de pas.
Precisament, Joan Amades, en tractar la figura de sant Romuald, explica que “la gent del Pirineu sentia una devoció i una admiració molt fortes per sant Romuald, i temia que un bell dia no se n’anés del monestir per a sempre més i amb la seva absència perdessin la seva font de gràcia i el seu do d’inacabable virtut”. Per vèncer el seu temor, segueix Amades, “decidiren matar-lo, per tal de tenir així la seguretat de posseir les seves relíquies, que consideraven portadores de bé i de favor diví”. La iniciativa no va tenir bon resultat ja que “la conjura va arribar a oïda del sant, que decidí fugir una nit i d’amagat, a fi d’evitar que l’assassinessin per excés d’estimació (2)”. De fet, la seva biografia acaba a Val di Castro, Fabiano, el 1027.

Imatge: Estampa dels ‘Gozos en alabanza de San Romualdo Abad, fundador del órden de los camaldulenses’ (per gentilesa de Bibliogoigs).

Bibliografia:
1 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Salvat, 1950, vol. 1, p. 742
2 Réau, Louis. Iconografía del arte cristiano. Barcelona: Ed. del Serbal, 2002, tom 2 vol. 5, p. 145

La relíquia de santa Àgueda a la capella reial de Barcelona

2010-02-04T22:01:00.005+01:00

La capella reial de la dinastia catalana va adquirir, en els temps de Martí I l’Humà (1356 – 1410), el patronatge de santa Àgueda. Joan Amades explica que el mateix comte-rei “va fer donació a la capella del seu palau reial d’una relíquia de la santa i de la pedra damunt de la va sofrir martiri, pedra que, segons la veu popular, encara mostrava taques de sang”. Aquesta capella, segons el mateix folklorista, va ser tancada al culte el 1835; la imatge de l santa va ser portada a la parròquia de sant Jaume però, diu, “no sabem el camí que van seguir la relíquia i la pedra on va sofrir martiri la santa”.

Imatge: Estampa del martiri de santa Àgueda o Àgata. Segle XVIII o XIX

Bibliografia:
Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Salvat, 1950, vol. 1, p. 723

Sobre la recerca de les relíquies de sant Pere Nolasc en ple segle XVIII

2010-01-30T18:37:00.006+01:00

Sant Pere Nolasc és un sant barceloní de primera magnitud. La seva visió, en la qual va aparèixer la Mare de Déu, va propiciar que, junt a sant Ramon de Penyafort i amb la complaença del rei Jaume I, fos fundada l’orde de la Mercè. Mort el 1249 a Barcelona, no va ser canonitzat fins al segle XVII pel papa Urbà VIII.
El cos de sant Pere Nolasc, tot i la seva rellevància, no és guardat a cap capella catedralícia ni a la mateixa basílica de la Mercè; la seva ubicació és ignorada des de fa segles tot i els intents que es van fer per localitzar-la. El 1672 ja es va fer un intent de trobar-lo en el claustre de la seu barcelonina i a la capella de santa Eulàlia. Més endavant, els mercedaris van cercar-lo al subsòl del l’església del seu convent (1)”.
Aquesta ànsia per trobar les restes del sant les explica Joan Amades al seu Costumari Català, dient que va ser enterrat al convent de la Mercè però que temps després “es va perdre la noció del punt on es trobava la fossa”. Vet aquí, però que “una vegada que van fer-se unes grans obres vora el punt on es creia que estava enterrat, els mercedaris i els dominics tingueren gran interès a trobar i emportar-se’n el cos sant cap al convent respectiu”. El folklorista explica que aleshores “un estol de germans de les dues comunitats van vigilar les obres de dia i de nit a fi de no perdre ocasió d’apoderar-se del cos del sant. Un capvespre, vers el moment en què els obrers que feien les obres anaven a plegar, els mercenaris que vigilaven el lloc es van adonar que prop del punt on treien terra s’endevinava un cos que devia ésser el que cercaven. Amb llurs traces i manyes van allunyar d’allí els treballadors i distragueren els rivals de comunitat i, en un moment favorable, van descolgar el cos i se’l van emportar; un cop a llur convent, van veure que, efectivament, era un cos sant”. Malauradament, com diu el mateix Amades “com que la sostracció no va ésser vista per ningú, quan van pregonar que havien trobat el cos de sant Pere Nolasc, llurs contraris van demanar-ne proves d’autenticitat, i com sigui que no les van poder presentar, van dir que era fals”. I resol que “un excés de zel dels germans que vigilaven va desvirtuar el valor de la troballa (2)”.
Posteriorment als primers intents es va repetir la dèria de la recerca i van derivar, en l’àmbit de la literatura, en un episodi que Antoni Comas defineix com “la polèmica religiosa més sonada de totes (3)”. Els fets van esdevenir la dècada de 1780.
Per una banda, l’any 1781, el mercedari fra Ramon Soler va tenir la visió meravellosa d’on es trobava el cos de sant Pere Nolasc i, per altra banda, una carta del jesuïta Jaume Pedralbes, que ell mateix havia expressat que no fos oberta fins després de la seva mort, indicava on calia cercar les relíquies; la defunció de Pedralbes va tenir lloc el 1787 i, l’any posterior, la lectura de la missiva.
Comas explica que les recerques del 1788, com les anteriors, no van donar el resultat desitjat i van fer que “ la gent de Barcelona tingué la impressió que era objecte d’una sinistra broma sagristanesca”. D’aquesta interpretació en van sorgir una sèrie de composicions, la majoria són ‘dècimes’, que van ser recollides i que el mateix Comas detalla. No deixaven de mofar-se d’una situació que, per la proximitat i durada de les obres, a alguns veïns les molestava i es reien descaradament de les diferents persones que havien intervingut, amb les seves revelacions o en la direcció dels treballs. L’historiador de la literatura afirma que “si no un esperit específicament antireligiós, si que aquestes composicions reflecteixen un esperit almenys escèptic, tenen un to voltarià i antijesuític” i planteja que “és potser la primera vegada que ens trobem davant un tema religiós tractat amb desimboltura i sense cap mena de respecte, i sorprèn de veure la insistència amb què els autors empren els termes ‘fanatisme’ i ‘fanàtic’, tot al·ludint a la dèria dels frares d’aixecar el terra per trobar el cos (4)”.
L’exemple més clar d’aquestes afirmacions apareixen en el text que Comas titula ‘sèrie A la revelació de fra Soler. Dècimes’, en les quals surt força malparat fra Soler i la seva indicació fabulosa (5):

Enfadat tot Barcelona
de tan llarga excavació,
tem que esta revelació
l’haurà feta alguna mona.
Si fra Soler no pregona
lo nou secret revelat,
quan en ànec figurat
li va eixir lo Esperit Sant...

Es lo cas que, estant posat
fra Soler en oració,
li va entrar per lo balcó
un ànec d’allí al costat.
A l’instant, tot espantat,
pensant ser lo Esperit Sant,
ab humilitat molt gran,
li suplicà per lo cos
de son fundador gloriós,
i l’ànec li féu: “clan, clan”.

Quan fra Soler va sentit
la veu de l’Esperit Sant,
digué ad sentiment gran:
-Senyor, no sé llatí;
no m’entenc de resumir,
pues só un pobre frare llec;
no em parleu en llatí ni grec,
parlau-me clar i català...

D’aquestes composicions, de les quals n’existeixen diversos exemples en català, castellà i llatí “degueren tenir molta difusió”, segons Comas, i ell mateix en proporciona diversos exemples.
La incertesa del lloc on devia descansar el sant barceloní devia afectar a la diada de la seva festa. Tot i que va morir la nit de Nadal de mitjan segle XIII, durant mol de temps la data en què era recordat, va ser el 29 de gener; posteriorment també es va celebrar el 31. En aquesta darrera data apareix al Costumari català d’Amades. Darrerament, segons el Martirologi romà, es festeja el 6 de maig.

Imatges (per gentilesa de Bibliogoigs):
Superior.- Estampa dels ‘Goigs en llaor del gran pare i patriarca Sant Pere Nolasch, fundador del sagrat i militar orde de Ntra. Sra. De les Mercès, redempció de cautius. Qual festa celebra l’Esglesia en lo dia 31 de gener. Composts per un Estudiant de Teologia’. Barcelona: Estam. de Lluís Tasso, 1870
Central.- Estampa dels ‘Goigs en llaor de Sant Pere Nolasc, fundador de l’Orde de la Mercè Redemptora de Captius’[s.l.] [s.a.]
Inferior.- Estampa dels ‘Gozos al gloriosos San Pedro Nolasco , confesor y fundador de la religión de mercedarios. Su fiesta a 31 de enero’. Barcelona: Kiosco de la Iglesia de Santa Ana [s.a.]

Bibliografia:
1 Comas, Antoni. ”Les corones religioses i els cicles religiosos festius i satírics. Les excavacions per trobar el cos de sant Pere Nolasc”. Dins: Història de la literatura catalana. Barcelona: Ed. Ariel, 1964, vol. 4, p. 614 - 615
2 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Salvat, 1950, vol. 1, p. 611 i 612
3 Comas; Íbid, p. 614
4 Comas; Íbid, p. 615 – 616
5 Comas; Íbid, p. 619

Sobre el cap de sant Ramon de Penyafort

2010-01-06T20:31:00.001+01:00

El 7 de gener és la festa de sant Ramon de Penyafort, un dels sants catalans que van viure a l’edat mitjana. Nascut en terres del Penedès, en el darrer quart del segle XIII, va ser un home de gran cultura. Dominicà i contemporani de sant Tomàs d’Aquino, va ocupar diversos càrrecs de relleu l voltant del papat. Va renunciar a aquestes dignitats per tornar a terres catalanes on va ser amic i conseller del rei Jaume I. Va morir en fama de santedat i, segons Antoni Pladevall, “el concili de Tarragona del 1279 demanà ja la seva canonització, però aquesta no es féu fins al 1601 (1)".
De les seves restes, Josep Maurí, explica que “el convent de Sant Caterina va guardar el cos del seu fill més preclar dins la seva església durant més de cinc-cents anys. Un sarcòfag de pedra, tallat vers el segle XIV, ens deixa contemplar encara diverses escenes biogràfiques del Sant i uns quants miracles pòstums. Al cap d’un altre segle, el convent de Santa Caterina col•locà una estàtua jacent a l’indret om havien sepultat el Sant primerament (2)”. Aquest sepulcre tenia una particularitat: Joan Amades relata com “al dessota del sepulcre hi havia un forat a la llosana que permetia posar-hi la mà i tocar la testa del sant, que tenia mobilitat”. I afegeix que “sota de la testa es feia una terra especial que posseïa un gran nombre de virtuts remeieres i benestrugues”. Aquesta terra era un bé preuat i esmenta el folklorista que en el dia del 7 de gener “els frares de Santa Caterina venien d’aqueixa terra miraculosa i deixaven que el poble toqués la testa del sant. Per adquirir terra virtuosa venia gent de molts llocs de fora de la ciutat i la festa religiosa era molt concorreguda (3)”.
Curiosament, el costum de tocar el crani del sant pot venir avalat pel fet que el baix relleu, situat sota l’altar, que representa l’efígie del sant té una particularitat. Mentre que el cos és atribuït al final del segle XIII, afirma Maria Rosa Manote que “a la representació jacent de sant Ramon es va incorporar d’antic la testa d’una escultura romana (4)”. Aquest cap romà, sobreposat i possiblement extraïble, seria del segle III, i segons Isabel Rodà, seria de procedència ben probablement forana (5).
El trasllat del sepulcre de Sant Ramon de Penyafort a la Seu barcelonina es deu a la desamortització. Diu el mateix Josep Maurí que “l’any 1835, tot i que la magnífica església dels frares dominics fou cremada i destruïda bàrbarament, se salvaren les precioses relíquies; l’any 1837 foren dutes a la Catedral de Barcelona, on reben culte dins el mateix sepulcre antic, posat en una capella lateral (6). Després d’aquest trasllat, constata Amades, “va continuar-se, fins ara, el costum de tocar la testa del sant el dia de la seva festa, per tal d’obtenir sort i ventura” però detalla que “el repartiment de terra als fidels sembla que es va acabar a causa de la interrupció de la devoció des de la destrucció de Santa Caterina fins que el sepulcre fou instal•lat a la Seu (7).

Imatges:
Superiors: Diverses imatges i detalls de la capella de sant Ramon de Pnyafort a la catedral de Barcelona
Inferiors: Reproducció i detall dels 'Goigs i alabances del gloriós sant Ramon de Peñafort. Cathala, de l'Orde de Predicadors. Composts per un Religiós Cathala, de dit Orde'. Barcelona: Estampa de Jaume Cendra, 1650 (per gentilesa de Bibliogoigs)

Bibliografia:
1 Pladevall, A. “Ramon de Penyafort”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1988, vol. 19, p. 102 - 103
2 Maurí i Serra, Josep. “Sant Ramon de Penyafort”. Dins: Els sants de Barcelona. Barcelona: Balmes, p.63 – 64
3 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Salvat, 1950, vol. 1, p. 447
4 Manote, M. Rosa. “Els primers testimonis de l’assumpció de l’estil”. Dins: L’art gòtic a Catalunya: l’escultura. Barcelona: En ciclopèdia catalana, 2007, vol. I, p. 50
5 Peu de foto a: Rodà, Isabel. “L’antiguitat. L’escultura ideal, els retrats i la decoració de les vil•les”. Dins: Art de Catalunya. Ars Cataloniae: escultura antiga i medieval. Barcelona: L’Isard, vol. 6, p. 55
6 Maurí, Íbid, p. 64
7 Amades, Íbid, p. 447

Devoció a les relíquies de sant Llucià i sant Marcià, antics patrons de Vic

2009-12-30T13:09:00.005+01:00

Les relíquies dels popularment anomenats Sants Màrtirs, Llucià i Marcià –antics patrons de Vic-, van ser trobades segons la tradició a l’església de Sant Sadurní de la ciutat. Aquest edifici estava situada a la seva part alta just al costat de la torre comtal. Ambdós edificis confrontaven per la part de l’àbsis de del primer i a la part posterior del segon, que havia substituït a l’antic temple romà. Durant la segona meitat del segle XV, la capella de Sant Sadurní va ser incorporada a la construcció de l’església de la Pietat. Encara es pot veure la portalada en el mur de ponent de l’edifici actual.
El relat llegendari (1) que explica com van ser localitzades aquestes restes situa com a protagonista a un tal Ramon Ferrer “qui era domer en la seu de Vich”. La història, a grans trets, és com segueix:
<<Segons les referències que proporciona el mateix relat, la troballa va tenir lloc el 9 d’octubre de l’any 1051.
L’explicació fabulosa de la localització de les relíquies dels Sants Màrtirs de Vic se sustentava en la narració que atribuïa l’origen local a Llucià i Marcià. Aquesta llegenda relatava com dos nois joves de la ciutat romana d’Ausa, pagans i ensinistrats en la nigromància, s’haurien convertit al cristianisme en veure com una bonica noia de la mateixa ciutat, de qui s’havien enamorat, havia compromès la seva virginitat al Déu dels cristians. Un cop convertits a la nova fe i després d’un temps de reflexió i apartada penitència haurien estat identificats com a convertits i cremats a la mateixa ciutat d’Ausa en data del 26 d’octubre de l’any 255 essent emperador Deci i Sabí, el seu lloctinent (2)>>.
Tradició i llegendari a part, allò que no es pot obviar és de la presència d’aquestes relíquies a la ciutat des d’un moment indeterminat de la seva història.
La primera referència amb suficient crèdit és del 24 de maig de 1342 quan es van traslladar les relíquies dipositades des de l’urna de fusta de roure original a una de daurada pagada pel vigatà Andreu Barrat. En aquest translació, sota la responsabilitat de tres canonges del capítol catedralici que, segons Joaquim Salarich “hallaron muchos huesos intactos, y cenizas de otros que despendían olor muy agradable, y una toalla de seda (3)” va succeir un fet inexplicable: tot i que les dimensions de les dues urnes, la vella i la nova eren de la mateixa capacitat, les relíquies no van cabre al nou continent i va caldre utilitzar un sac de roba per dipositar les cendres sobreres. Aquest fet, que es va atribuir a un miracle festejat anualment a el dilluns de Pentecostès (4). Aquesta urna, conservada dins una altra de color verd, es va substituir, el 1386, per una de nova d’alabastre, més luxosa (hi ha qui creu que identifiquen aquesta urna d’alabastre amb la que es va estrenar el 1342 (5)). Aquesta, al seu torn, va ser canviada, el 1657, per una altra urna de plata, pagada pel canonge Pere Ramis i el ciutadà Jaume Brunells, i que va perdurar fins al 1936 en que va desaparèixer. Després de la contesa bèl·lica civil es va realitzar l’urna actual, a imitació a l’anterior que encara avui es pot veure a l’altar de l’església de la Pietat (6).
El patronatge dels dos suposats màrtirs vigatans, que actualment es donen per irreals i resultat del doblament dels màrtirs homònims de Nicomèdia, es va substituir pel de sant Miquel dels Sants quan aquest va ser canonitzat. Malgrat aquets fet, la ciutat vigatana encara guarda moltes referències artístiques relacionades amb Llucià i Marcià; d’aquestes se’n poden destacar la font monuments i la capelleta de la plaça dels Màrtirs on la tradició suposava que van ser cremats.

Podeu veure uns goigs de sant Llucià i sant Marcià al bloc Bibliogoigs.

Podeu escoltar la música dels goigs al web del Col·lectiu Obaga.

Vegeu, també l’article de la Devocioteca: La festa dels antics patrons de Vic, sant Llucià i sant Marcià, gairebé passa desapercebuda

Imatges:
Superior.- Restes de la façana de l’antiga església de Sant Sadurní, incorporada en un mur lateral de l’església de la Pietat.
Central.- Altar de l’església de la Pietat, actualment en procés de reforma i rehabilitació,. Al seu interior es pot veure l’urna, que imita la que existia abans de la Guerra Civil espanyola, i que suposadament havia guardat les cendres dels dos màrtirs
Inferiors.- Font monumental i capelleta situades a la plaça dels Màrtirs de Vic en record dels antics patrons de la ciutat

Bibliografia:
1 Podeu llegir el relat a nota 1 a peu de pàgina a: Salarich, Joaquim. Vich: su historia, sus monumentos, sus hijos y sus glorias. Vich: Imp. de Soler Hermanos, 1854, p.129 – 131. També és reproduïda a: Junyent, Eduard. “La llegenda de la trovalla de les relíquies dels Sants Màrtirs” dins Ausa, vol. 2 Núm. 15. Vic : Patronat d’Estudis Osonencs, 1956, p. 208-212
2 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l ‘any. Barcelona : Salvat, 1984, vol. IV, pàg. 522. És recollida a: Ordeig i Mata, Ramon. Llegendes vigatanes. Vic: EH, 1987, p. 26
3 Salarich, Íbid, p.147
4 Ídem, p. 148
5 Ho diu: Ordeig, Llegendes..., p. 41
6 Ordeig, Ídem, p. 41

Les relíquies i la capella de sant Bernat Calvó a Vic

2009-12-07T11:37:00.002+01:00

La continuada presència de fidels devots va aconsellar al bisbe i al capítol de promocionar, de forma més o menys oficial, aquesta forma de culte. Eduard Junyent que el 1278, ” la veneració envers el devot sepulcre conduí a la construcció d’un altar molt a prop del túmul on descansaven les restes de sant bernat” però afegeix que “com que encara no li podia ser dedicat, fou elevat en honor a sant Martí de Tours i consagrat pel bisbe Ramon d’Anglesola”. Més endavant, Junyent, també diu que “no fóra estrany tampoc que s’hi celebrés la festivitat de sant Bernat de Claravall, precisament el dia que s’esqueia l’aniversari de la mort de sant Bernat Calbó, cosa que donà lloc a l’inici d’un culte públic majorment intencionat envers el bisbe de Vic (1)”. Es tractava d’una mena de trampa que per la similitud dels dos noms permetia celebrar la festa a sant Bernat sense determinat quin. La festa, però, no se celebrava el 26 d’octubre com hauria estat propi, en commemoració de la data en què va morir el bisbe. La coincidència amb la festa, ja ben establerta dels considerats patrons de la ciutat de Vic, el màrtirs Llucià i Marcià, van aconsellar el traspàs al 24.
Els intents de promoure la canonització oficial de sant Bernat Calbó es van iniciar el 1330. Aquesta procés prenia com a motiu essencial l’aplec de narracions relacionades amb els miracles que li eren atribuïts en relació al seu sepulcre a la catedral de Vic. A aquesta relació s’hi va sumar un document de l’abat Francesc Miró de Santes Creus on constaven, també, diversos apunts biogràfics de tipus fabulós que es recordaven, en forma de llegenda, del període en què sant Bernat Calbó va ser abat del monestir (2).
L’impuls de la devoció a sant Bernat Calbó no es va deturar. El 1381 es va reformar el seu sepulcre que, explica Junyent, “segons contracte, aquest sepulcre havia de tenir 9 pams de llarg per 4,4 d’alt, i havia de presentar esculpits en la coberta la imatge d’un bisbe vestit de pontifical i en el frontispici sis miracles del sant, a més d’altres dos repartits a cada costat” i segueix especificant que “aquesta obra magnífica, tan ponderada en la seva època i també pels autors posteriors que ls descriviren, fou col·locada damunt de tres parells de columnes amb sengles capitells al darrere de la mesa de l’altar, en el mateix lloc on fins aleshores havia estat la tomba del sant, i damunt d’un entarimat de pedra (3)”.
Durant un temps, degut als decrets del Concili de Trento, la festa dedicada a sant Bernat Calbó va ser suprimida malgrat la intervenció dels diversos bisbes de la província de la Tarraconense que, en una reunió de l’1 de març de 1602, es van dirigir al papa Climent VII per tal que fes oficial el culte i canonització de sant Bernat (4). Malgrat aquestes gestions, el 1626, el culte es va donar per suprimit.
La perseverança vigatana no va quedar afectada per la negació oficial de permetre el culte a sant Bernat i pocs anys després, dins la catedral, s’inicien les obres de construcció d’una capella pròpia. Hi van ser traslladades les relíquies del sant, el 1694, poc després que el bisbe Antoni Pascual hagués restaurat la festivitat (5). Aquesta capella va ser embellida amb una urna d’argent per tal de contenir degudament el cos sant. El capítol catedralici de Vic la va encarregar a l’argenter Joan Matons el 1701 que va ser lliurada el 1728 (6) que sortosament encara es conserva.
L’empenta decisiva per a l’acceptació vaticana del culte a sant Bernat Calbó va tenir lloc a principis del segle XVIII. A la insistència vigatana es va sumar la de l’orde cistercenca (cal recordar que sant Bernat havia estat monjo i abat de Santes Creus) que va obtenir l’aprovació d’un calendari propi de festivitats en la qual constava la del sant (7). Finalment, com explica Eduard Junyent, “a 24 de gener de 1722, s’obtingué el decret que atorgava l’extensió de l’ofici diví i la missa propis de sant Bernat concedir de l’orde del Cister, perquè poguessin resar-se i celebrar-se a la ciutat de Vic (8)”.
Des d’aleshores, la figura i cos de sant Bernat Calbó va ser venerada a la capella lateral de la catedral vigatana tret d’un període de 9 anys (1936 – 1945) en què les restes van ser traslladades al cementiri de la ciutat després de ser profanada la tomba a l’inici de la Guerra Civil.
El Museu Episcopal de Vic conserva alguns dels ornaments pontificals del sant que van ser obtinguts del reconeixement de les restes que es va fer el 1888. Entre aquests elements es compta amb una mitra, que havia estat returada el 1362 del cos sant i que havia estat considerada una relíquia amb poders curatius, especialment per curar el mal de cap i la migranya; era col·locada als qui patien aquest patiment (9).

Imatges:
Superior.- Capella de Sant Bernat Calbó a la catedral de Vic amb el sepulcre d’argent de Joan Matons
Inferior.- ‘Goigs en llahor sel gloriós Sant Bernat Calvó , bisbe de Vich, qual sagrat cos se venera en la sua Iglesia Catedral’. Vic : Imp. Viuda de R. Anglada, 1900

Vegeu més goigs de sant Bernat Calbó a Bibliogoigs.

Bibliografia:

1 Junyent, Eduard. Estudis d'història i art: segles IX-XX. Vic: Patronat d'Estudis Osonencs, 2001, p. 318
2 Fort, Eufemià. Sant Bernat Calbó: abat de Santes Creus i Bisbe de Vic. Vila-seca i Salou: Agrupació Cultural de Vila-seca i Salou, 1979, p. 278
3 Junyent, Ídem, p. 321
4 Ídem, p. 323
5 Gros, Miquel S. “Exposició commemorativa. VIII centenari del naixement de Sant Bernat Calbó, bisbe de Vic 1180-1980” dins Ausa (1980) Vol. 9 Núm.: 95 – 96, p. 133 - 144
6 Vegeu: Madurell, Josep Maria. “La urna d'argent de Sant Bernat Calvó de la Seu de Vich” dins Ausa, (1968) Vol. 6 Núm. 58 – 59, p. 25 – 33
7 Gros, íbid p. 144
8 Junyent, Íbid, p. 327
9 Martí, Rosa M. “Tomba de Sant Bernat Calbó” dins Catalunya romànica. Barcelona : Enciclopèdia Catalana, 1986, vol 3 (Osona II), p. 722 – 732

Sobre el cos de sant Irineu antigament venerat a Santpedor

2009-08-27T09:24:00.000+02:00

Un deliciós opuscle signat per mossèn Antón Vila i Sala dóna a conèixer les vicissituds de les restes sagrades de sant Irineu, suposat màrtir. Aquest llibret, editat el 1925 a Manresa, porta el títol de ‘El cos de sant Irineu, màrtir’, i el subtítol ‘que’s veneraba en l’Iglésia del ex convent de franciscans i ara en la parroquial de Sant-pedor’. El dia 26 d’agost era la data en què la població que va acollir les relíquies celebrava la seva festa.
Mossèn Antón explica com les relíquies de sant Irineu, que constaven del cap i de la major part dels ossos del cos, van anar a parar a Santpedor.

La suposada vida de sant Irineu
Poques dades verídiques s’ha sabut mai de sant Irineu. Mossèn Antón Vila ho confirma dient que “la vida del gloriós Sant Irineu ens és del tot ignorada o desconeguda”. Malgrat aquesta manca de dades, segons els bol•landistes – com recull el mateix mossèn Vila- va ser martiritzat l’any 258 en la persecució iniciada pels emperadors romans Deci i Valerià. Les suposades actes martirials connecten la biografia amb la de sant Hipòlit, més conegut, i situen el dia de la mort tretze dies després de la de l’anterior. Aquestes actes esmenten que Irineu era un cloacarium, o sigui un encarregat de netejar les clavegueres. A ell, un soldat li va confiar el secret del lloc, dins el clavegueram de la ciutat, on havien dipositat el cos d’un cristiana, de nom Concòrdia, que creia que duia or i altres objectes preciosos; li va demanar que el conduís cap aquell punt. Després d’assegurar-se que no duia res de valor, el soldat va fugir. Irineu, que era cristià, va ser ajudat per un altre cristià de nom Abundi. Ambdós vna traslladar el cos de Concòrdia cap al cementiri on eren enterrat Hipòlit i altres màrtirs per donar-li la deguda sepultura. Sabedor d’aquest gest cristià, el prefecte Valeri va fer prendre a Irineu i a Abundi i els va fer matar tot dipositant les restes a la mateixa claveguera. Sant Justí , que sabia de la fe d’Irineu i de la seva fi, el va sostreure del lloc i el va enterrat, degudament, prop del cos de sant Llorenç.

El camí de les relíquies fins a Santpedor
Passats els segles, les relíquies de sant Irineu van ser extretes del cementiri de Santa Lucina de Roma per ordre del papa Innocenci XII i reconegudes com autèntiques del màrtir en data de 14 d’abril de 1700. Aquestes restes van ser donades a donya Olimpia Piustiniani Barberiri, princesa de Prenestini, que les va cedir al franciscà Francisco Antoni de la Portilla, bisbe de Mallorca el qual les va concedir al convent de framenors de Santpedor en el moment de la seva fundació, el 7 de setembre de 1732, per “honrar-lo i enriquir-lo espiritualment”.
Les relíquies van estar al convent dels franciscans fins i tot després que aquests, arran de la desamortització de 1835, n’haguessin marxat. L’edifici va estar destinat a diverses utilitats essent residència de les religiosos Cramelistes i de les religioses Josefines que es van encarregar de mantenir en lloc honorable les restes de sant Irineu, dipositades en una “elegant urna de vidre en un nínxol del seu altar propi”. No va ser fins al 24 d’octubre de 1912 que, per ordre del bisbe de Vic Josep Torras i Bages va manar el seu trasllat a l’església parroquial de Santpedoron es van situar dins un armari amb vidrieres.
L’any 1924, després de ser reconegudes pel bisbe Francesc Muñoz, van ser traslladades a un nou reliquiari descirt en el document que donava fe d’aquesta verificació i signat pel mateix bisbe en data de 29 d’abril de 1925: “Una teca sexagonal de latón niquelado, de medida cincuenta centímetros de ancho, protegida con cristales, en la que existen dos compartimientos separados con un crsital grueso. En la parte baja fueron puestos los huesos menosres del Santo y una bolsa de tejido de seda de colores amarillo y encarnado, conteniendo partículas de huesos y cenizas; y en el espacio superior fué colocado el cáneo entero, circuyéndolo de los huesos mayores”. Aquest reliquiari va ser introduït a la mateixa urna antiga, de fusta treballada, degudament restaurada.
Les relíquies de sant Irineu devien desaparèixer el 1936 a l’inici de la Guerra civil espanyola.

Imatges:
Superior.- Reliquiari de sant Irineu contingut al llibret de mossèn Antón Vila
Central.- Portada del llibret de mossèn Antón Vila
Inferior.- Gravat dels ‘Goigs en alabansa del gloriós màrtir San Irineo, que se venera en el convent de san Francesch de la vila de Sampedor cual festa se celebra lo dia 26 d’agost' (Per gentilesa de Bibliogois. Podeu veure els goigs sencer 'clicant' a sobre la il•lustració)

Bibliografia:
Vila i Sala, Antón. El cos de Sant Irineu, màrtir, que’s veneraba en l’Iglésia del ex convent de franciscans i ara en la parroquial de Sant-pedor. Manresa : Imp. Cat. De Domingo Vives, 1925, 47 pàgines.

Les relíquies de santa Justa i santa Rufina a Prats de Molló

2009-07-25T10:02:00.001+02:00

El cas de santa Justa i santa Rifuna és una de tantes apropiacions de sants d’altres contrades esdevingudes per la tradició catalana. La presència de les seves relíquies en plena serralada pirinenca, a Prats de Molló, pressuposen un llarg viatge des de la seva Sevilla natalícia. Com va passar amb altres dos sants d’origen andalús, sant Iscle i santa Victòria, les seves restes devien ser transportades en època de l’ocupació sarraïna per aquelles terres del sud de la península i per ‘afincar-se’ a la població del Vallespir.
La pàtria sevillana de Justa i Rufina, posteriorment màrtirs, sembla indubtable. Louis Réau esmenta que eren filles d’un terrissaire i que van morir en mans dels pagans després de negar-se a adorar els seus déus (1). A Catalunya, però, la tradició les va fer barcelonines o camprodonines tot i mantenir que regentaven una botiga de terrissa. Joan Amades explica que van fugir per culpa d’un veí taverner seu que barrejava aigua al vi; les dues santes el van descobrir en fer passar la beguda per un sedàs i quedar algunes gotes del suc del raïm en el colador i, en canvi, un gibrell ple d’aigua. La llegenda acaba dient que es van refugiar a Prats de Molló, lluny del malèvol conciutadà.
Prats de Molló té santa Justa i santa Rufina com a patrones i a elles té dedicada l’església parroquial i la Festa major. Precisament, a l’altar de l’església, es poden veure els dos bustos-reliquiaris que contenen, suposadament, algunes de les seves restes. Segons Joan Badia i Homs, la construcció primitiva d’aquest edifici religiós es devia consagrar al voltant dels anys 984 i 988 però es va ratificar aquest acte sagrat el 23 d’abril de 1245; ho testifica un document que cita, textualment: “consecravit ecclesiam eiusdem loci, quae est aedificata in honore sanctarum Iustae et Ruffinae (3)". Les festes dedicades a les dues santes havien assolit una certa importància, com les descriu Amades, en el lloc citat.
Altres parròquies e l’àmbit català també les tenien per patrones. És el cas que ens ofereixen aquestes cobles de 1675 que les relaciona amb Malgrat de Mar, probablement l’antiga Vilanova de Palafolls, i ara gran municipi del baix Tordera. En el text devot s’hi llegeix:

En la Iglesia de Malgrat
Per patronas las dos tenan,
los Ollers que de bon grat
vostras Reliquias veneran;
on vuy estan trasladadas
per la voluntat Divina,
siau nostres advocadas
Santa Iusta i Ruffina.

De tota manera, la vinculació de les dues santes amb la terrissa que les diferents versions de llegendes i altres textos, les ha fet protectores dels oficis vinculats amb la fabricació de plats i olles i dels terrissaires en general, com asseguren aquestes antigues cobles referenciades.

Imatges:
Superior.- Altar de l’església de santa Justa i santa Rufina de Prats de Molló (Vallespir)
Central 1.- Detall de l’altar de l’església parroquial de Prats de Molló amb els dos reliquiaris
Central 2.- Església parroquial de Prats de Molló dedicada a santa Justa i santa Rufina
Inferior.- Coblas de las Gloriosas Verges, y Martyrs S. Iusta i S. Riffina. Girona : Geroni Palol, 1675. Extrets de: Batlle, Los goigs a Catalunya. Barcelona: L'Arxiu, 1924, p.72 (per gentilesa de Bibliogoigs)

Bibliografia:
1 Réau, Louis. Iconografia del arte cristiano, tom 2, vol. 4. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2001, p. 219
2 Amades, Joan. Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any, vol. 4. Barcelona: Salvat, 2001, p. 546 i 547
3 Badia i Homs, Joan. “Sant Prats de Molló i la Presta. Santa Justa i Santa Rifuna de Prats de Molló”. Dins: Catalunya romànica, vol. 25. Barcelona : Enciclopèdia Catalana, 1992, p. 167 i 168

Les relíquies de sant Miquel dels Sants són protagonistes del dia central de la Festa Major de Vic

2009-07-12T21:24:00.002+02:00

La Festa major de Vic se celebra al voltant de la diada de sant Miquel dels Sants. Coneguda, precisament, com “la ciutat dels sants” , la capital osonenca celebra la seva festa gran recordant un dels seus fills que han estat, almenys oficialment, canonitzats: Miquel Argemir i Mitjà (1591 – 1625).
Beatificat el 1799 i canonitzat el 1862, la diada i figura de sant Miquel dels Sants és l’eix dels actes protocol·laris del dia central de la Festa major vigatana. De bon matí, davant seva la casa natalícia, a l’antic carrer de sant Hipòlit, s'escampen brots d'espígol. Després d’haver recollit aquest vegetal, que en aquestes dates es troba en el màxim esclat de floració, s’escampen brots florits davant dels llocs on hi haurà més concurrència d’assistents. La propietat de la flor de l’espígol, que també ha donat nom a una dansa pròpia de Vic, fa que quantes més vegades es trepitja més aroma desprèn. El costum d’escampar aquesta flor d’olor dolça es va recuperar, a Vic fa uns anys tot recordant els rituals antics de purificació.A l’hora determinada, des de l’Ajuntament de Vic, situat a la plaça Major, surt el seguici format per personatges de la festa vigatana i per polítics del municipi acompanyant l’alcalde. El recorregut segueix pel carrer de Sant Miquel dels Sants. A la casa natalícia, després del tintinacle i el pavelló de la catedral –símbols característic d’una catedral-basílica- són seguits per la imatge de sant Miquel dels Sants, que és extreta de l’edifici, i un membre del clergat que sosté el reliquiari davant seu. En aquest punt, el seguici es parteix per encabir els nous elements i la processó queda formada per una primer part popular profana (caps de llúpia (nans) amb el conegut Merma, gegants, mulassa; àliga (que curiosament és bicèfala), orquestra i guàrdies de la policia local vestits de gala), una part central, la religiosa (tintinacle, pavelló, bandera de Sant Miquel dels Sants -que cada any porta un vigatà diferent que s’anomena Miquel dels Sants-, relíquies de Sant Miquel dels Sants, i la imatge del Sant (acompanyada per dues fileres d’atxes enceses) duta sobre espatlles i, per acabar, la part municipal (amb el cavaller de Corpus acompanyat de dos heralds dalt de cavall i membres de la corporació municipal presidida per l’alcalde); tot el grup és seguit per per la gent de la ciutat que vol participar de la festa. I amb aquest ordre i sense pausa, el seguici fa camí cap a la catedral de Sant Pere. Dins la catedral, guarnit per a l ‘ocasió, resta l’atar al Sant, en una capella lateral, on hi ha la tela que va presidir l’acte de canonització al Vaticà. Les relíquies – com a presència física del Sant- i la imatge conduïda per la processó són disposades, però, en lloc preferent i en posició de presidir l’acte que és oficiat pel bisbe de Vic. Acabada la missa, es procedeix a l’acte propi de devoció a les relíquies de Sant Miquel dels Sants en forma de la besada al reliquiari. Aquest gest és, sens dubte, el gest que es repeteix a tots els llocs on les relíquies de sants tenen un paper protagonista.
La presència de les relíquies de Sant Miquel dels Sants és el nexe d’unió entre les antigues celebracions dedicades al Sant i l’actual Festa Major farcida d’actes lúdic.

Vegeu un audiovisual sobre la processó de Sant Miquel dels Sants:

Imatges:
Superior 1.- Processó de Sant Miquel dels Sants amb les relíquies i la imatge del Sant
Superior 2 i 3.- Casa natalícia de sant Miquel dels Sants guarnida per a la seva festa i imatge que presideix l’altar de la capella de la casa natalícia del Sant
Central.- Altar de Sant Miquel dels Sants en una capella lateral de la catedral de Vic
Inferior.- El bisbe de Vic, mons. Romà Casanova, espargint encens davant la imatge i les relíquies, disposades en diversos reliquiaris, que presideixen l’Ofici solemne de Festa major

Devoció a les relíquies de sant Patllari que es troben a Camprodon

2009-06-22T13:27:00.002+02:00

La vila de Camprodon (1) celebra la seva Festa majorel 21 de juny, data en què –segons la tradició arrelada- van arribar-hi les relíquies de sant Patllari (o en grafies antigues, Palladi, Pal·ladi o altres de similars), el seu patró.
La biografia de Sant Patllari, amb possible fonament històric, situa la seva vida a la vila francesa d’Embrun als departament dels Hautes-Alpes. Va haver de fugir de la seva població nadiua obligat pels heretges que rebutjaven les seves conviccions cristines. Ho va fer acompanyant l’arquebisbe i es van refugiar a la ciutat de Viena. Allà, un cop mort el prelat, Patllari va ser nomenat pel càrrec i va retornar a Embrun on va morir en fama de santedat l’any 518 (2).
L’arribada de les relíquies de Sant Patllari a Camprodon va tenir lloc, com s’ha esmentat, un 21 de juny d’anyada imprecisa. La llegenda conta com un monjo de l’ordre benedictina del monestir de la Portella les duia des d’Embrun ficades en una bota i carregades en un burro. Després d’haver travessat els Pirineus i tot dirigint-se al seu lloc de partida va passar per Camprodon on va fer nit a l’hospital del monestir de Sant Pere. L’endemà, després de moltes hores de camí es va adonar que miraculosament tornava a ser a Camprodon. Aquest fet va ser senyal que sant Patllari s’hi volia quedar (3). Malgrat que no se sap en quina data va passar aquest fet cal situar-la a l’alta edat mitjana ja que se sap que el 1470 els francesos van saquejar el monestir i les van retornar el 1484 (4).
El lloc on va estat hostatjades les restes durant segles va ser el monestir de Sant Pere que, al costat, té l’església parroquial de Santa Maria. En aquesta darrera es pot veure el reliquiari de sant Patllari, ja que el1835 -a causa de la desamortització- van traslladar-lo des la primera localització. Aquest reliquiari és una rica urna del primer quart del segle XIV, dins les pautes artístiques gironines, de plata repujada amb escenes de la vida i miracles del Sant (5). L’acompanya un bust del mateix material amb funció simbòlica i ornamental. Actualment ,està situat en una fornícula d'una capella lateral de l’església parroquial. Durant la Guerra civil va ser traslladada a la catedral de Girona d’on va ser retornada el 22 de setembre de 1939. De semblant valor simbòlic hi ha una imatge de plata del Sant, d’uns 40 centímetres, robada el 1973 i posteriorment recuperada, que per un medalló situat a la part inferior devia complir la funció de reliquiari auxiliar.
De Patllaris n’hi ha ben pocs a Catalunya. Segons l’Institut d’Estadística de Catalunya, l’1 de juliol de 2004, només hi havia 13 homes a tot Catalunya que duien aquest nom sense que en cap comarca fossin en nombre superior a 4 (6); el 2007 en nombre havia disminuït a 12, i se sap que 5 dels quals vivien a l’Alt Empordà (7). De la versió femenina del nom no hi ha constància de la seva existència.
El nom de Patllari és present en algun altre lloc de Catalunya sense que hi hagi connexió aparent. Es tracta d’una ermita situada al municipi de Porqueres (Pla de l’Estany) i que és documentada des de 1327 tot i que Antoni Pladevall afirma que “el seu origen és certament més antic (8). Aquest modest edifici, possiblement i sense que es tingui documentació que ho avali, hauria pogut tenir una relació de propietat del monestir camprodoní en les terres del Pla de l’Estany. La serra de l’entorn adopta, així mateix, el nom del sant. També és constatada l’antiga devoció al sant en d’altres llocs de Catalunya, com a la mateixa catedral de Barcelona, testimoniada per un goigs antics.

La Font de sant Patllari i la seva “pedra” que curava la ceguesa
Una referència molt freqüent en les llegendes catalanes relacionades amb el trasllat de relíquies de sants és la presència d’una font. La trobem en la narració del viatge de les relíquies de sant Eudald, venerat a Ripoll, o de sant Prim i sant Felicià, venerats a Besalú.
En el cas que ens ocupa es relata el fet que el burro que traslladava les relíquies de sant Patllari, en no voler continuar el seu camí, va clavar tres fortes guitzes a terra; en aquell punt, tot seguit, van brollar tres rajos d’aigua. En record del fet, com encara es recorda, a la font se li va dir ‘de sant Patllari’(9).
Un segon element natural relacionat amb sant Patllari, en aquest cas desaparegut a l’actualitat, és l’anomenada “pedra” que refereixen els goigs més antics. Precisament, els ‘Goigs del gloriós arquebisbe Sant Palladi, advocat per la vista, que se cantan en la sua Capella, en los Claustros de la Cathedral de Barcelona’ de 1753 (10), diuen:

“Vostra Pedra ab que recobra
la vista, lo ull en ques posa,
es la mes singular cosa
que en las Historias se troba;
Molts tenen experimentat
ser lo Collyri millor,...”

De forma semblant, els ‘Goigs que en honor del St. Palladi se cantan en la Iglesia de St. Pere del Real Monastir de Benitos de la antigua Vila de Camprodon’ (11), impresos a Olot i possiblement una mica més moderns –no gaire- que els anteriors, esmenten:

“En vos los pobres subsidi,
los malalts curació,
los indefensos presidi,
los desamparats Patró,
los ciegos en vostra pedra
Troban remey prodigiós,...”

Aquest darrer text es reprodueix en les edicions posteriors dels goigs que, fins als nostres dies, s’han anat editant.
No es té coneixement de quina forma o de quin mineral estava formada aquesta pedra.
La única referència la dóna Antoni Vicent Domènech, a la seva Història general de los santos y varones ilustres en santidad del principado de Cataluña quan, en tractar dels miracles que proporcionen les relíquies de sant Patllari, diu: “en los que padecen mal de ojos, poniendo una piedra, que ay en el dicho monasterio, sobre ellos, la qual, se tiene pot cosa cierta, es, la que el Santo llevara en su anillo, quando era Arçobispo. Es esta Reliquia de tanta virtud, que luego, que la han puesto sobre los ojos, quedan sanos miraculosamente (12)”. De l’existència d’aquesta ‘pedra’ i de la devoció que se li professava, especialment, per casos de mal als ulls, Joan Amades, en tractar del mes de maig en el seu Costumari Català, diu que “les gents de l’alt Ripollès, de les valls d’Olot i de la rodalia acudien a cercar remei per a la vista a la pedra de sant Patllari, venerat a Camprodon, que dóna remei i claredat fregant-se-la pels ulls, pedra que es conserva com a preuada relíquia i de la qual parlen els goigs (12)”.
La pedra es devia perdre, molt possiblement, durant la Guerra civil espanyola o abans. Actualment, a semblança d’allò que es fa a Ripoll amb sant Eudald, a l’acabament de l’ofici de Festa major, el rector reparteix un cotó que, havent tocat les relíquies, proporciona alleujament i cura pels mals de cap i d’orella.

Vegeu, també, l’article d’aquest bloc: El ‘cotó de sant Eudald’ i el ‘cotó de sant Patllari’

Imatges:
Superiors.- Fornícula i reliquiari de sant Patllari a l’església parroquial de Santa Maria de Camprodon
Inferiors.- Goigs dedicats a sant Patllari, esmentats a l’article, en els quals s’esmenta la ‘pedra’ guaridora dels mals de vista (per gentilesa de Bibliogoigs)

Bibliografia:
1 Per dades històriques i sociològiques de Camprodon podeu consultar: Camprodon [en línia] Wikipedia. Wikimedia Fundation, Inc. Disponible a: <http://ca.wikipedia.org/wiki/Camprodon> [Consulta: 18 de juny de 2007]
2 Soler, Joan. Història de Sant Patllari, patró de Camprodon. Consell Parroquial de Camprodon : Camprodon, 1991, p. 11 – 12
3 Montsalvatge i Fossas, Francisco. Monasterios del antiguo condado de Besalú, vol. VI. Olot: Imprenta y Librería de Juan Bonet, 1895, p. 106 i 107
4 Pladevall i Font, A. “Cronologia del monestir de Sant Pere de Camprodon”. Dins: Catalunya Romànica, vol. 10. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1984, p. 95
5 Dalmases i Balaña, Núria de. “L’objecte artístic. Els reliquiaris”. Dins: L’art gòtic a Catalunya, volum ‘Arts de l’objecte’. Barcelona : Enciclopèdia Catalana, 2008, p. 70
6 Podeu cercar el nom “Patllari” a: Població; onomàstica [en línia] Institut d’Estadística de Catalunya. Generalitat de Catalunya, Barcelona, 2007 Disponible a: [Consulta: 19 de juny de 2007]
7 Podeu cercar el nom “Patllari” a: Població; onomàstica [en línia] Institut d’Estadística de Catalunya. Generalitat de Catalunya, Barcelona, 2007 Disponible a: < tc="L&VN=" vok="Confirmar"> [Consulta: 16 de juny de 2009]
8 Pladevall, Antoni. "Porqueres. Sant Patllari”. Dins: Catalunya romànica, vol. 5. El Gironès, La Selva, El pla de l’Estany. Barcelona : Enciclopèdia Catalana, 1992, p. 455
9 “Llegenda de Sant Patllari” [en línia] Coneix. Llegenda de Sant Patllari. Ajuntament de Camprodon. Disponible a:< http://webspobles.ddgi.cat/sites/camprodon/Pages_LeftMenu/llegenda_st_patllari.aspx> [Consulta. 16 de juny de 2009]
10 ‘Goigs del gloriós arquebisbe Sant Palladi, advocat per la vista, que se cantan en la sua Capella, en los Claustros de la Cathedral de Barcelona’. Barcelona : Joan Solis, 1753
11 ‘Goigs que en honor del St. Palladi se cantan en la Iglesia de St. Pere del Real Monastir de Benitos de la antigua Vila de Camprodon’. Olot, Miquel Roca [s.d]
12 Domènec, Antoni Vicent. Història general de los santos y varones ilustres en santidad del principado de Cataluña. Girona, 1630, p. 121
13 Amades, Joan. Costumari català, el curs de l’any,volum 3: Corpus. Primavera. Barcelona : Salvat, 2001, pàg. 402

Les relíquies de sant Prim i sant Felicià venerades a Besalú

2009-06-21T21:46:00.002+02:00

La presència de relíquies de sants a Catalunya té dues grans fases. La primera cobreix des de l’antiguitat tardana, partint del moment mateix de difusió d’aquest tipus de culte a les restes dels personatges considerats sants per l’Església, i arriba a la baixa edat mitjana; la segona ocupa des finals del segle XVI, a partir de les directrius del concili de Trento, i arriba, en els seus efectes, fins a l’actualitat.
De la primera fase cal destacar-ne l’aprovisionament de relíquies, especialment ‘cossos sants’ que en van fer dos tipus de nuclis habitats, els monestirs i les grans ciutats. Explica Antoni Pladevall que “A França, Bèlgica, Alemanya i altres indrets del centre d’Europa feren sants la majoria dels fundadors del monestirs dels segles VII al X i per Aixa cada monestir tenia en seu cos sant” i afegeix que “a casa nostra no fou així i, en conseqüència, els monestirs cercaven relíquies i cossos sants (1)”.
L’any 977 era fundat, a Besalú, el monestir de Sant Pere; l’any següent, el comte-bisbe Miró Bonfill (~928 – 984) la confirmava, ampliava les donacions i donava la propietat del cenobi a Sant Pere de Roma. Aquestes gestions amb Roma li van valer aconseguir, entre d’altres privilegis, la possessió de dos dels ‘cossos sants’ esmentats. Manel Galimany, a la Catalunya romànica, relata com “els bons oficis de Miró feren que fos traslladat al monestir, tal com s’esqueia a la seva importància, “corpus venerandi martiris nomine Primi, pro cuius intercessionibus omnipotens Deus multuis in eodem loco dignatus est fieri virtutibus (2)”. Com diu el mateix autor, Prim i Felicià eren dos màrtirs, morts durant la dominació romana, venerats fins aleshores a l’església de Santa Maria D’Agen, a la Gascunya francesa.
El trasllat d’aquestes relíquies a Besalú va ser embellit, com era costum, amb pietoses llegendes. Francesc Monsalvatge, a finals del segle XIX, fa esment que els portadors de les urnes amb les relíquies sagrades, provinents d’Agen, van aturar-se, assedegats i cansats, en un lloc de la parròquia de Maià (municipi de Maià de Montcal) on havien d’esperar els seus convilatans per iniciar la processó d’entrada a Besalú. Allà, diu Monsalvatge, van quedar profundament adormits i “quan es van despertar van veure prop d’ells una font d’aigua saborosíssima, fresca com el gel i transparent com el cristall (3)”. Al costat de la font, en record del prodigi, es va edificar una església, dedicada als dos sants; avui, aquesta construcció, es pot veure enmig d’un bosquet i però sembla que va ser edificada durant el segle XVII i restaurada posteriorment.
Les relíquies de sant Prim i sant Felicià, finalment, van ser conduïdes a Sant Pere de Besalú –se’n celebra el trasllat el 24 de setembre (4)- i dipositades ne lloc destacat de l’església. Segons Monsalvatge, compartien protagonisme amb d’altres restes sagrades com les dels sants Concordi, Evidi, Patró i Macrí.
Tot i la insistència de la tradició en fixar l’origen de les relíquies de sant Prim i sant Felicià a la població francesa d’Agen és molt probable que no sigui res més que una fabulació. Antoni Vicent Domènec a la seva Història general de los santos y varones ilustres en santidad del principado de Catalunya (5) insisteix, a principi del segle XVII, que són francesos; Pere de Ribadeneyra al Flos sanctorum de las vidas de los santos (6), escrit a finals del XVIII, ja els situa a Roma i que el seu martiri va tenir lloc l’any 386.
Com deia passar amb relíquies d’altres monestirs per aquella època, l’origen veritable de les relíquies podria ser la ciutat de Roma (cal recordar el cas de sant Valentí a Sant Benet de Bages) degut a la intensa relació de l’església catalana amb la Santa Seu durant l’alta edat mitjana. La intensa relació del comte-bisbe Miró amb aquesta ciutat i el centre de l’Església semblarien indicar-ho més encertadament. Corroboraria aquesta versió que Iacopo da Varazze, a la seva Llegenda àuria, fa esment de dos germans, Prim i Felicià, que haurien viscut en temps dels emperadors Dioclecià i Maximià; aquests, segons aquesta versió, van patir martiri, en no voler renegar de la seva fe cristiana, l’any 287 (7). Louis Réau esmenta que, curiosament, les relíquies de sant Prim es conserven a la ciutat austríaca de Salzburg (8). Més curiós, encara, és que en la data de 9 de juny, el nostrat Joan Amades només esmenta a sant Prim, sense referència al seu germà, i el situa, evidentment, a Besalú (9).
Malgrat la confusió i manca d’autenticitat en algunes dades referents als dos sants és indubtable la seva veneració a Besalú. Antoni Vicent Domènec (10) esmenta que eren reclamats per solucionar moltes malalties, com la migranya així com el mal de queixals –en aquest cas calia tocar una peça dental de sant Prim dipositada en un reliquiari; així mateix, eren tinguts per advocats contra les pedregades.

Imatges:
Superior.- El famós pont medieval de Besalú. Arxiu Biblioteca Municipal de Manlleu
Central.- Façana de l’església de Sant Pere de Besalú. Arxiu Biblioteca Municipal de Manlleu
Inferior.- Capçalera dels ‘Goigs dels Gloriosos Màrtirs Sant Prim i Sant Felicià’ Olot : Imp. Ramon Bonet, 1935 (per gentilesa de Bibliogoigs)

Bibliografia:
1 Pladevall, Antoni. Història de l’església a Catalunya. Barcelona : Ed. Claret, 2007, p. 252
2 Galimany, Manel. “Sant Pere de Besalú”. Dins: Catalunya romànica, vol. 4. Garrotxa. Barcelona : Enciclopèdia Catalana, 1992, p. 191
3 Monsalvatje i Fossas, Francesc. Besalú: su historia, sus condes, su obispado y sus monumentos, vol. 2. Olot: Imp. Juan Bonet, 1889-1890, p. 74
4 Galimany, Íbid.
5 Domènec, Antoni Vicent. Història general de los santos y varones ilustres en santidad del principado de Cataluña. Girona, 1630, p. 186 - 188
6 Ribadeneyra, Pere de. Flos sanctorum de las vidas de los santos, vol. 3. Barcelona : Imprenta de los consortes Sierra, Olivér y Martí, 1790, p. 577
7 Voragine, Santiago de la. La Leyenda dorada, vol 1, Madrid: Alianza, 2005, p. 324 - 325
8 Réau, Louis. Iconografia del arte cristiano; t. 2, vol 5. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2001, p. 98
9 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any, vol. 3. Barcelona: Salvat, 2001, p. 858
10 Domènec, Íbid, p. 188

Les relíquies dels "quatre primers màrtirs" de Girona

2009-06-08T22:39:00.002+02:00

Més enllà d’allò que la documentació certifica, la tradició s’ha entossudit a indicar fets i noms d’escassa veracitat històrica com a certeses indubtables. És el cas de la vida i mort d’aquells que Joaquim Pla Cargol (1) va identificar com a primers màrtirs de Girona. Són Germà, Paulí, Just i Sici o Escici, antigament de gran devoció a la ciutat gironina, que haurien existit fins i tot abans que sant Feliu -aquest de vida ben certa- i de l' imaginat sant Narcís. Potser per aquest motiu la referència a la festivitat desl quatre màrtirs ha anat ballant: Joan Amades la situa, des de 1420, el dilluns de la Trinitat però, diu, anteriorment se celebrava el 31 de maig; ara se’ls recorda el 2 de juny.
Amades (2) fa la biografia d’aquests quatre germans que haurien nascut a la població de la Pera (Baix Empordà). D’ofici, dos eren picapedres o mestres d’obra i dos eren fusters; per aquest motiu se’ls havien repartit com a patrons diverses confraries de picapedrers i fusters.
Al voltant de l’any 303, van ser cridat pel governador Rufí (un dels dolents que sol esmentar la tradició, situat a Girona, i que devia rebre ordes del mateix emperador Dioclecià) per construir un temple als déus. Els quatre germans, com a bons cristians, es van oposar fer un servei a les divinitats paganes. Aleshores van ser empresonats i posteriorment martiritzats en un lloc fora muralles de la ciutat de Girona. Els martiris van ser diferents segons el receptor: Germà va morir a cops de pedra i de martell, Paulí va ser clavat a la creu, Just va ser decapitat i Sici cremat.
La Viquipèdia en parla i afirma que “Alguns tractadistes, com el pare Papebroch, qualifica la seva llegenda d'apòcrifa i en dubta de la historicitat d'aquests quatre sants: és probable que es creés la llegenda a partir de la història dels Quatre Sants Coronats de Pannònia (i els de Roma, creats a partir d'aquests últims), barrejant-ne elements (els sants pannonis eren, justament, els patrons tradicionals dels escultors a molts llocs d'Europa i també a Catalunya) (3)”.
Per molt inventats que hagin pogut ser, els quatre màrtirs gironins han rebut devoció destacable. A la catedral de Girona tenen la seva capella lateral dedicada amb un ric reliquiari que podeu veure al web ‘Pedres de Girona’ (4). La construcció d’aquesta capella, en estil gòtic, va ser encarregada pel bisbe Arnau de Mont-rodon (1335 – 1348); aquest, juntament amb el seu nebot Bertran de Mont-rodon (1374 – 1384), hi van ser enterrats. L’obra es deu al mestre Jaume de Faveran i, a més del sepulcre dels bisbes, conté l’arca dels Quatre Sants Màrtirs, com són anomenats (5). Per aquesta capella, també hi havia hagut la imatge relacionada amb sant Carlemany de Jaume Cascalls.
Les relíquies van arribar a ser venerades en llocs tan diversos com Barcelona, Manresa, la Pera, Flaçà, Arbeca, Corcà, Canet d’Adri, Perpinyà o Tortosa durant el segle XVII i XVIII (6).

Imatge: Gravat de les ‘Cobles en alabansa dels Sants Quatre Màrtirs , Germà, Just, Paulí i Cici, naturals de la Pera, les relíquies dels quals es veneren en l’església catedral de Girona, en la Pera i altres pobles circumveins’. Ripoll : Imp. Maideu, 1983 (per gentilesa de Bibliogoigs)

Bibliografia:
1 Pla i Cargol, Joaquim. Santos mártires de Gerona (Sant Félix, San Narciso y otros santos). Girona [etc.]: Dalmau Carles, Pla, 1955, p. 21 i 22
2 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any, vol. 2. Barcelona: Salvat, 2001, p. 998
3 “Quatre Sants Màrtirs de Girona” [en línia] Wikipedia. La enciclopedia libre. Wikimedia Foundation, Inc.
[Consulta: 1 de juny de 2009] Disponible a: http://ca.wikipedia.org/wiki/Sant_Germ%C3%A0_de_Girona
3 “Capella dels Sants Màrtirs i, temporalment ,de Sant Carlemany” [en línia] Xunclà, Fèlix. Parés, Assumpció. Pedres de Girona [Consulta: 1 de juny de 2009] Disponible a: http://www.pedresdegirona.com/capelles_cat_10.htm
4 Freixas, Pere. “La catedral de Girona”. Dins: L’art gòtic a Catalunya, vol. Arquitectura I. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2002, p. 304
5 Pla, Íbid, p. 24

Sant Eudald de Ripoll, unes relíquies molt venerades

2009-05-14T11:48:00.004+02:00

La vila de Ripoll (1), és el centre de l’arxiprestat del Ripollès i capital de la comarca del mateix nom i ostenta, amb orgull, el lema de ser el “bressol de Catalunya”. El seu monestir (2) i les construccions annexes són, efectivament, un bocí de la història del país.
Precisament, en un espai lateral del monestir de Santa Maria de Ripoll, just després de la monumental portalada romànica, hi ha la capella de sant Eudald; en aquesta es pot visitar i retre culte, tot l’any, a les relíquies de sant Eudald.
La vida de Sant Eudald i l’arribada de les seves restes a Ripoll es troben en relats de tipus llegendari; malgrat això, proporcionen dates concretes que li donen validesa històrica. Diu la tradició més consolidada recollida per Ramon Bonet (3) que Sant Eudald va néixer l’any 535 a la terra llombarda de pares gots i de religió arriana. El 554, tot caçant isards va perdre’s a la boscúria i va trobar un savi, Pancraci, que el va convertir al cristianisme. Després d’un temps de vida eremítica a Catalunya, on vindria amb el seu mestre, als trenta-vuit anys es va dirigir a Tolosa on va fer el miracle de ressuscitar un nen. Poc després va anar a Roma i, allà, va sentir la vocació de convertir arrians. Es va dirigir, de nou, a les terres catalanes on els gots seguien aquesta heretgia. Va arribar a la població d’Ax dels Termas on va ser empresonat i forçat a renegar de la seva fe. Degut a la seva fermesa va ser martiritzat amb fuetades i ficat dins una bota plena de claus. Finalment, va morir a causa d’un cop d’espasa al cor. Va ser l’11 de maig del 581 i Eudald tenia l’edat de quaranta-sis anys
Un cop acabada la conversió dels arrians de la zona, el 587, les restes del Sant Eudald van ser dutes a l’església de Sant Vicenç d’Ax on van rebre veneració durant un temps.
L’any 977, a Ripoll s’havia consagrat una nova església i el seu abat, Guidiscle, volia donar-li magnificència tot dotant-la de relíquies sagrades. A finals d’octubre de l’any següent, uns monjos ripollesos van arribar a Ax i es van endur les restes de Sant Eudald. Van arribar a la vila de Ripoll el 6 de novembre on van ser rebuts en processó. De l’obtenció d’aquestes relíquies hi ha diferents llegendes que defineixen la situació de “robatori” (4).

El camí de les relíquies
La mateixa llegenda especifica el camí que van fer els monjos amb les relíquies adquirides a Ax. En aquest sentit, Tomàs Raguer (5) va especificar que “cal suposar que tornant de la vila d’Ax els dos monjos que hi anaren a buscar el cos de Sant Eudald, o a robar-lo, com diuen la gent, en ésser a l’indret de Toses agafarien el camí de Coma Armada i Montgrony, passant per la vall del Rigat a la del Mardàs” i detalla que “es comprèn aquesta ruta perquè segurament farien nit a Monagals, lloc més ençà de Montgrony on es diu hi havia un monestir de benets /encara es veuen ruïnes) d’on sortiren els monjos que vingueren a fundar el de Ripoll.
En el trajecte d’aquest camí que suposadament van fer les relíquies en van quedar recollits a la llegenda alguns miracles i prodigis com el de fer rajar diverses fonts seques. Així mateix, des d’aquest trajecte van quedar incrustades en la toponímia del territori diverses referència al sant en la seva versió més popular o primitiva, sant Hou. És així com prop de Montgrony hi ha la font de sant Hou i el forat de sant Hou; aquest darrer és un profund avenc, relacionat amb la Llegenda de Sant Arnau, que segons les guies excursionistes (6) va ser explorat a principi del segle XX pel pioner de l’espeleologia catalana, Norbert Font i Sagué, i té 74 metres de fondària essent la cavitat més profunda explorada als Pirineus durant molts anys. La llegenda feia creure que era el lloc per on l’ànima en pena del comte Arnau sortia de l’infern i el poeta Jacint Verdaguer, a la seva obra Canigó, hi situa l’habitatge de les goges que circulen per les galeries entre aquest forat i les coves de Ribes de Freser. La guia explica que “tant era el nivell de superstició que envoltava l’avenc, que Font i Sagué hagué d’esperar per a la seva exploració que els pagesos haguessin fet la collita per tal que la seva entrada no despertés el comte Arnau o portés la maledicció a aquelles contrades”.

Sant Eudald dins la història de Ripoll
La primera dada històrica sobre les relíquies de Sant Eudald a Ripollès data del 1008 quan l’abat Oliba, en fer inventari del tresor del monestir, va trobar monedes d’or per fer un reliquiari per cobrir el cap de sancti Eovalli (7). Quatre anys abans havia estat nomenat patró de Ripoll per haver salvat aquelles terres d’una gran sequera després de treure les relíquies en processó.
Després de passar per diversos reliquiaris les restes de Sant Eudald van ser dipositades l’urna actual l’any 1670. Es tracta d’una urna de plata decorada amb relleus referents a la vida del sant; al damunt hi ha un bust buit del qual pengen unes campanetes. Dintre del cap hi ha una cavitat buida on es guarden diversos fragments d’ossos; a la part anterior del bust, enmig del pit, hi ha una obertura circular que permet contemplar-ne l’interior; l’arqueta inferior és decorada amb diversos episodis de la vida del Sant (8). Fins al 1936 el reliquiari va estar a l’església pròpia (9). Des d’aleshores es troba a una capella de Santa Maria, just a la dret de l’entrada principal.
La vinculació de Ripoll i comarca amb el seu patró és un element ben viu en el context social de la vila. És un signe de patriotisme local el fet de dur, o posar a un fill o filla, el nom d’Eudald o Eudalda que, en les formes col·loquials solen ser Dalet, Dalda o Daldeta; així, el nom d’Eudald i Eudalda portat per alguna persona vol dir que aquesta té alguna vinculació amb Ripoll.
Dels 933 homes que duien el nom Eudald (10) l’1 de gener de 2007 a Catalunya, 134 homes (14,36 % del total) vivien a la comarca del Ripollès, 104 (11,14% del total) al Barcelonès i 102 homes (10,93%% del total) ho feien a Osona, comarca vinculada geogràficament i socialment al Ripollès; la resta es repartien per diverses comarques catalanes. Aquestes dades representen que Eudald es troba, en el conjunt de Catalunya, en el lloc 306 dels noms més posats, posició que és la 18ena en el cas del Ripollès. En el cas de les dones, les Eudaldes (11) eren 24 a Catalunya, de les quals 7 (el 29,16%) eren del Ripollès. Mentre que en els homes s’ha mantingut o, fins i tot, augmentat la freqüència del nom Eudald posat en les darrers dècades, la seva versió femenina és pròpia de les dones nascudes abans de 1940 (12).
Al voltant de les relíquies de Sant Eudald, Ripoll ha celebrat, tradicionalment, dues manifestacions festives: la primera, l’11 de maig, se celebra la Festa Major en motiu de la diada onomàstica del Sant; el 6 de novembre, ara desapareguda del calendari festiu ripollès, tenia lloc l’anomenat “Sant Eudald petit” quan es commemorava la data d’arribada o translació de les relíquies a la vila (13).
La Festa Major de Ripoll té el dia central a l’11 de maig. Aquesta data, segons el santoral català, és la festivitat de Sant Eudald. Es tracta, per tant, d’una adscripció onomàstica que no té a veure amb la commemoració de l’arribada de les seves relíquies. Abans, aquest fet se celebrava per la diada anomenada “Sant Eudald petit”, el 6 de novembre; des de fa uns anys, aquesta data ha desaparegut del calendari festiu local i només és recordada en l’àmbit estrictament litúrgic.
Cal esmentar una tradició, força antiga, que esdevé en aquesta diada. Es tracta del repartiment d’un bocí de cotó beneït, que rep el nom de ‘cotó de sant Eudald’ [sobre aquest tema podeu veure l’article d’aquest bloc: El “cotó de sant Eudald” i el “cotó de sant Patllari”.

Sant Eudald, sant Hou de Celrà i l’esquelet de Sorba
Al voltant de la figura de sant Eudald hi ha alguna consideració a tenir en compte.
Per una banda, cal desfer l’equívoc que són el mateix el màrtir de Ripoll, de nom Eudald o en versió popular Hou, que el màrtir venerat a Celrà. Alexandre Olivar, a la Gran Enciclopèdia Catalana, en tractar de sant Eudald, esmenta que “cal identificar-lo amb el sant homònim venerat a Celrà (14)”. Malgrat aquesta afirmació rotunda, la tradició proporciona elements per diferenciar-los clarament. Ramon Bonet explica, de màrtir de Ripoll, que el nom d’Eudald ve de la paraula llatina Eudaldus i que la gent del poble, que utilitzava el llatí vulgar, va transformar-lo en les versions de sant Thou o Tou, sant Hou o Ou i Santou (15). En canvi, en referència al sant de Celrà, es diu que és un nom que ha rebut diverses modificacions al llarg de la història i que “autors antiquísims anomenen Teobaldo, i en els Anals de Catalunya, Acta Sanctorum, i en altres documents se llegeix Eovald” i es recull que segons Antoni Vicent Domènech “en català se diu Hou, encara que vulgarment se digui Thou, que resulta de la contracció de Sant Hou (16). Així es constata que la única coincidència, pel que fa al nom, és en la versió utilitzada, en algun moment, d’Eovald ja que en el Diplomatari i escrits literaris de l’abat-bisbe Oliba d’Eduard Junyent, en referència a la primera menció de les relíquies, d’esmenta a sancti Eovalli (vegeu nota núm. 7). Un altre aspecte diferenciador és la referència és l’edat que, sempre segons la tradició i les poques anàlisi antropològiques que s’hi ha efectuat, tenien els dos sants en el moment de patir martiri. El màrtir ripollès, segons la versió més consolidada, va morir a l’edat de quaranta-sis anys (17); en canvi, el màrtir de Celrà, seria un infant; segons reconeixement fet el 1750, el vicari general i canonge de Girona Dr. Veray va declarar que tant sant Sixt com sant Hou havien de ser molt joves es morir “perquè els restos de sant Sist denoten poca robustesa i complexió de membres i majorment els de sant Hou que apareixen de la tendre edat dels vuit o nous anys (18)”.

Bibliografia:
1 Per dades de tipus històric i sociològic de Ripoll podeu consultar: Ripoll [en línia] Wikipedia. Wikimedia Fundation, Inc. Disponible a: <http://ca.wikipedia.org/wiki/Ripoll> [Consulta: 23 de juny de 2007]
2 Per fer un recorregut per la història i arquitectura del monestir de Ripoll podeu consultar: Imágenes del monasterio de Ripoll [en línia] Davinci-systems.es. Disponible a:<http://www.davinci-systems.es/ripoll/ripollc.htm> [Consulta: 23 de juny de 2007]
3 Les diferents versions són contrastades a: Bonet i Llach, Ramon. Vida i culte de Sant Eudald: patró de la comtal vila de Ripoll: la història, la tradició, la llegenda. Ripoll: [s.n.], 1981, 19 – 42
4 Un dels relats referents a l’obtenció de les relíquies pels monjos de Ripoll és del mateix Mn. Jacint Verdaguer i pot llegir-se a: "Jacint Verdaguer. Rondalles" [en línia] Xarxa Telemàtica Educativa de Catalunya Disponible a: http://www.xtec.es/sedec/verdaguer/rondalle.pdf> pàg. 10 [Consulta: 23 de juny de 2007]
5 Raguer, Tomàs. “Secció folklòrica. Dues tradicions campdevanolines de Sant Eudald”. Dins: Scriptòrium. Ripoll, novembre de 1924, núm. 23, p. 7 – 9
6 Montgrony: Fonts del Llobregat: guía cartogràfica: notes geogràfiques, excursions, senders, escalada, espeleologia, allotjaments: mapa topogràfic,… Granollers: Geogràf Salvador Llobet Edicions Cartogràfiques, 1996, p. 30
7 Junyent, E. Diplomatari i escrits literaris de l’abat-bisbe Oliba. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 1992, p. 235
8 Bonet. Íbid, p. 52 – 55
9 Podeu resseguir la història a: "Any 2004. Mil·lenari de la proclamació de Sant Eudald com a patró de Ripoll" [en línia] Ripoll : 2004 Disponible a: <http://www.terra.es/personal/fleiva/sant_eudald.htm> [Consulta: 23 de juny de 2007]
10 Cercar el nom “Eudald” a: Població; onomàstica [en línia] Institut d’Estadística de Catalunya. Generalitat de Catalunya, Barcelona, 2007 Disponible a: http://www.idescat.cat/orpi/Orpi?TC=L&VN=Eudald&VOK=Confirmar [Consulta: 8 de maig de 2009]
11 Cercar el nom “Euldalda” a: Població; onomàstica [en línia] Institut d’Estadística de Catalunya. Generalitat de Catalunya, Barcelona, 2007 Disponible a: http://www.idescat.cat/orpi/Orpi?TC=L&VN=Eudalda&VOK=Confirmar [Consulta: 8 de maig de 2009]
12 Cercar el nom “Eudald” i “Euldalda” a: Població; onomàstica. Història per dècades [en línia] Institut d’Estadística de Catalunya. Generalitat de Catalunya, Barcelona, 2007 [Consulta: 8 de maig de 2009] Disponible a: http://www.idescat.net/orpi/Orpi?TC=D&CC=00&VS=1&VA=0000&VN=656 i Institut d’Estadística de Catalunya [en línia] Generalitat de Catalunya, Barcelona, 2007 Disponible a: http://www.idescat.cat/orpi/Orpi?TC=D&CC=00&VS=1&VA=0000&VN=113720 [Consulta: 8 de maig de 2009]
13 Boixés i Sabatés, Joaquim. El Petit país del Ripollès. Ripoll: Maideu, 1970, p. 102, 216 i 217
14 Olivar, Alexandre. “Eudald” Dins: Gran Enciclopèdia Catalana, vol. 10. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989 p. 364
15 Bonet, Íbid, p. 12
16 Els gloriosos màrtirs de Celrà Sant Sist i Sant Hou. Celrà : Imp. La Editorial Gerundense, 1921, p. 13
17 Bonet, Ídib, p. 42
18 Els gloriosos... Íbid, p. 15 i 16

Relíquies de la Veracreu a Catalunya

2009-05-06T13:03:00.002+02:00

Segons la tradició, va ser la mare de l’emperador Constantí I, el Gran, Helena (Bitínia ~255 – Nicomèdia ~330), qui va localitzar la Creu amb la qual va ser mort Jesús. La seva biografia, segons la Gran Enciclopèdia Catalana, sembla més pròpia d’un ‘culebrot’ televisiu. Segons aquesta font, Helena “era criada d’una fonda quan Constantí I Clor la prengué com a concubina; d’ella tingué un fill, Constantí I el Gran, el qual, arribat al poder, conferí a la seva mare el títol d’Augusta”. Es va convertir al cristianisme l’any 313 “va fer construir basíliques a Roma, Constantinoble i a Terra Santa (1)”. La seva acció més rellevant, sempre segons la historiografia més pietosa, la va fer quan, ja gran, va emprendre la recerca de la Creu. Aleshores, va viatjar fins a Jerusalem on, segons Iacopo da Varazze (2), es va reunir amb els jueus més savis del país. En un primer moment, els jueus no van donar resposta. Un d’ells, que s’anomenava Judes, coneixedor per herència dels seus avantpassats del lloc on es trobava la creu va respondre-li després de ser amenaçat de mort. Li va indicar un lloc, al cim del Gòlgota o puig del Calvari on s’havia edificat un temple de Venus. Helena va fer destruir l’edifici i, amb el terreny descobert, el jueu va cavar fins a trobar tres creus, la de Jesucrist i la dels dos lladres. L’emperadriu les va exposar en lloc públic esperant algun senyal diví que li permetés identificar la del Fill de Déu. Poc després, va passar per aquell allà seguici fúnebre amb el cos d’un jove mort. El van agafar i el van posar, successivament, sobre cada creu fins que, després de posar-lo en la tercera, aquest va ressuscitar. L’autor explica que una part de la Creu es va enviar a Constantí i que l’altra part es va deixar a Jerusalem convenientment guardat en un estoig de plata.
La seva troballa la va fer mereixedora de la dignitat de santa i és recordada, per l’Església Ortodoxa, el 21 de maig, i per l’Església Catòlica, el 18 d’agost.
No deixa de ser curiosa la utilització, en els casos de descoberta de relíquies sagrades del mot ‘invenció’, ara en desús i que entre altres significats, segons Antoni M. Alcover i Francesc de B. Moll, en destaca el de “acte de trobar (una cosa que estava oculta) (3)”.
Al marge de la tradició, Josep Manuel Udina i Sebastià Janeras però, expliquen que “a mitjan segle IV, l’església de Jerusalem tenia consciència de posseir la creu de Crist, la qual era exposada a la veneració pública el Divendres Sant” i afegeixen que aquesta tradició seria anterior a la llegenda del viatge d’Helena i la ‘invenció’ de la Creu. Diuen que “el 614, amb la destrucció de Jerusalem, els perses l’arrabassaren. Recuperada que l’emperador Heracle el 630, fou tornada a Jerusalem el 21 de març de l’any 631, un Divendres Sant (4).

La Creu, símbol cristià
Des del punt de vista tècnic, segons la Gran Enciclopèdia Catalana, és “l’instrument de suplici format per un pal vertical (stipes) i un altre d’horitzontal (patibulum) on hom feia morir certs criminals lligats o clavats per les extremitats” i afegeix que “el seu ús provenia de l’Orient, i els romans l’adoptaren des de les guerres púniques, per castigar els esclaus (5).
El simbolisme de la creu, més enllà de l’associació ineludible amb la Passió de Jesús, té altres atribucions simbòliques. Segons Joan Soler, la creu “és la inversió dramàtica de l’arbre del Paradís, versió cristiana de l’arbre còsmic: és l’axis mundi, l’eix del Món, el suport que sosté el Cosmos, enfonsat fins a l’Infern, el món inferior o dels morts; s’enlaira fins al Cel i amb els braços abasta l’univers; i està situada en el Centre del Món, cruïlla entre el Cel, Terra i Infern (6).

L’antiga festa de la Santa Creu
La Festa de la invenció de la Santa Creu, celebrada fins fa quaranta anys, s’inseria en les celebracions de benvinguda a la primavera. Josefina Roma estableix que es tracta d’un conjunt de “festes molt antigues que comencen l’a de maig amb la celebració de l’Arbre de la Vida com a eix el món, que s’ha continuat enlairant en els nostres pobles com a “arbre de maig” i conclou que “es tracta d’una festa de plenitud i fertilitat que al mateix temps té virtuts profilàctiques (7)”. La festa del 3 de maig concreta aquest desig de fertilitat i de protecció amb la benedicció de l’entorn, especialment el rural. Soler (8) relata que “és el dia de beneir els termes, aspergint aigua beneita en totes direccions, demanant la fertilitat dels conreus i la protecció del Cel, i comunint els vents” i determina que és una cristianització de les ‘Ambarvalia’ romanes. Precisament, Joan Amades (9) descrivia que la benedicció es feia des del es creus termenals i detallava que “com que antigament s’aixecaven en despoblat, a la partió dels termes, s’organitzaven processons que anaven pels camps i entre els conreus”. Segons el folklorista “els vells pobles precristians, vers aquest moment de l’any voltaven pels camps amb torxes enceses i es lliuraven a devocions de tipus preservatiu i lustral encaminades a fertilitzar i protegir els conreus i els fruits. Els arbres que estaven al costat i a l’ombra del sant arbre de les creus termenals participaven de la benedicció que cristianitzava els antics cultes, i d’ací que hom celebri en la diada d’avui [3 de maig], entre els pobles catòlics, la festa del sant arbre de la Creu i de les imatges del sant Crist”.
Aquesta acció es feia en el terme exterior a les poblacions anant al pedró o creus de terme i fent l’acte de benedicció als quatre punts cardinals; també es podia fer des de dalt del campanar o, com es fa a Barcelona, des de la creu que corona la catedral. En aquest sentit, Roma remarca que la benedicció no exclou el recinte urbà i recorda com “fins a començaments de segle [segle XX] era corrent en molts pobles l’erecció d’altarets particulars a tots els carrers, amb nenes adornades amb llaços i flors, a les portes de les cases o als llocs tradicionalment establerts”. Roma també comenta una curiosa tradició “de confegir creuetes de fusta que, un cop beneïdes, eren enterrades o escampades pels camps i que, quan es trobaven al moment de la sega, eren motiu de celebració (10)”.
Un exemple del ritual establert el 3 de maig per beneir el terme es llegeix en una consueta de Granollers de la Plana referent als anys 1716 – 1761 i que està recollida en el llibre Gurb, un poble arrelat a la terra (11). En aquesta document es relata la següent processó que anava de l’església parroquial de Sant Esteve de Granollers a la de Sant Julià de Vilamirosa [ara sufragània de l’altra] i retorn: “El 3 de maig és el deia de la Santa Creu. Havent dit missa matinal a Granollers es parteix en processó camí de Sant Julià. Pel camí es canten les lletanies i s’entona l’himne Deus tuorum militum, amb versets i oració i, arribant al fossar, prop de la porta de l’església, es canta Regina Celi Laetare i es deixa la Veracreu damunt l’altar. Es resa verset i oració de Nostra Senyora i immediatament es diu ofici cantat. Acabat l’ofici es forma processó que es dirigeix a Puigsescomelles, cantant les lletanies. Arribats al padró de Puigsescomelles es fa la benedicció del terme more solito i abans de dir l’absolta general es giren de cara a l’església de Nostra Senyora de Palau i es canta Regina Celi Laetare amb verset i oració. Es diu l’absolta general i formada de nou la processó, amb la creu davant i els ganfarons, tot cantant el Te Deum, es torna a Granollers i, a l’entrar per la porta de l’església, es diu altra vegada Regina Celi Laetare, amb verset i oració i encontinent es diu l’ofici cantat. Feta la benedicció es fa una almoina general als pobres de Jesucrist, la qual es paga d’un aplega general que tots els anys es fa en les dues parròquies, una per torn, això és, que un any toca aplegar i pastar a una de les cases de Sant Julià de Vilamirosa i l’altre any a una casa de Sant Esteve de Granollers...”. I seguidament, s’establia l’ordre de cases que havien de pastar en aquesta capta.

Les Veracreu a Catalunya
La presència simbòlica –suposadament més real del que veritablement ho era- de la Creu original en la qual va morir Jesucrist, en cada parròquia, es feia mitjançant la Veracreu. La Veracreu o Vera Creu és la relíquia, una o diverses estelles, que s’atribueix que pertanyen a la mateixa creu en què va morir Jesús. Normalment, diu Antoni Pladevall a la Gran Enciclopèdia Catalana, consistent “en dues estelles formant creu, muntada fins un reliquiari, al centre d’una creu d’argent o d’altres metalls (12)”. N’hi havia a moltes parròquies i, evidentment, no podien ser de cap manera part de la Creu original. Van escampar-se, especialment, en temps de les croades i dels romiatges de peregrins a Roma i a Terra Santa. Les principals facultats que, en general, se’ls atribueix és la capacitat de vèncer les tempestes i altres calamitats caigudes del cel.
Algunes ‘veracreus’ van fer-se famoses. És el cas de la de Besalú (la Garrotxa), venerada al monestir de Santa Maria. Se suposa que la va dur el comte Bernat de Tallaferro des de Roma l’any 1017 i que la va regalar als monjos del centre monàstic el seu fill Guillem. La llegenda, però, feia que hagués estat un regal del papa sant Damas a la seva suposada vila nadiua, Argelaguer. Francesc de Monsalvatge, que recull aquesta tradició però la refusa, conta que la relíquia es va venerar, fins a l’any 1687, a l’alta major “en una urna que había al lado del evangelio, en cuyo año y á 3 de Mayo, en virtud de una concordia entre el Cabildo de la Colegiata y los Jurados de Besalú, se trasladó para que estuviese más recóndita y con más veneración á la sacristia de dicha iglésia, en cuyo lugar se veneró hasta que fué trasladada á la parroquial iglesia de San Vicente (13)”, fet que va tenuir lloc durant el segle XIX. Manuel Galimany esmenta que “en l’acte d’una visita pastoral, que l’any 1581 realitzà el bisbe Benet de Toco, es parla ja d’una confraria sota la invocació de la Santa Creu, a Santa Maria de Besalú (14)”. En aquest sentit, Monsalvatge assenyala que el papa Climent XI, en una butlla del 15 de maig de 1710, va concedir tres indulgències a la confraria esmentada (15).
Una altra Veracreu que va tenir molt de renom va ser la de Sant Pere de Rodes (l’Alt Empordà). S’associa amb la versió llegendària del monestir i el viatge que feien per mar tres clergues que fugien de Roma, atacada pels perses, l’any 610. Arribats al Cap de Creus, on hi havia un temple dedicat a Venus, una tempesta no els va deixar passar fins que no va ser canviat el nom del lloc pel de cap de Creus on van fundar el monestir (16). Aquesta relíquia, segons Pladevall, “va ser causa dels jubileus sants del monestir, cada any que la festa de la Santa Creu de maig coincidia en divendres (17)”.
Especialment coneguda és, també, la de Cervera (la Segarra) que porta el nom de Sant Misteri [vegeu l’apartat “El Sant Misteri de Cervera i unes relíquies falses” de l’article d’aquest bloc “La Miraculosa Llum de Manresa i altres fenòmens prodigiosos que han quedat marcats al calendari festiu” i que cada any és celebrat el 6 de febrer.
Altres relíquies de la Veracreu eren venerades en moltes parròquies escampades per tot el territori de parla catalana, com el cas de Santa Pau a la Garrotxa, on es venera des de 1391. Els goigs que li són dedicats, al considerar que és una ‘veracreu’, esmenten:

D’aquella mateixa Creu
en què Jesucrist patí,
i morint ens redimí
de sa sang amb el ric preu,
ens ha tocat la porció
que en eix temple és venerada
Siuau de tots adorada
amb cordial devoció.

I se’n destaquen les propietats:

Contra llamps i pedregades
com sou el més fort escut,
si contrit el poble acut,
les terres mira salvades
amb la sola exposició
d’aquesta peça sagrada.
Siuau de tots adorada
amb cordial devoció.

Dedicació d’esglésies a la Santa Creu i a Santa Helena
La devoció a la Santa Creu és present a Catalunya des de temps antics tal com ho demostren les dedicatòries de vells edificis eclesiàstics arreu del territori. L’advocació a la Santa Creu és la primera, molt abans de la de santa Eulàlia, de la catedral de Barcelona. L’obra Catalunya romànica, diu que “la primera catedral de Barcelona de què es tenen notícies documentades es troba dedicada a la Santa Creu, almenys des del 599, i també a santa Eulàlia, des del 877 (18)”. Aquesta referència es troba en les actes d’un concili que va tenir lloc a Barcelona l’1 de novembre del 599.
Tot i aquesta referència documental, la tradició es va encarregar d’embellir i envellir el motiu d’aquesta advocació de la seu barcelonina. Xavier Barral explica que “segons la tradició popular, en el lloc on hi ha la seu actual hi havia un pinar on sant Jaume va predicar la nova llei de Crist per primera vegada a la ciutat” i segueixi dient que “com a testimoni d’aquest fet va agafar dues branques de pins joves, propers l’un de l’altre, i en va fer una creu. En record d’aquest primer símbol religiós, es diu que se’n va aixecar una pedra que encara es conserva al terrat de la catedral” i conclou que “d’aquí també es conta que ve la dedicació de la catedral a la Santa Creu (19)”.
D’una antiga advocació o dedicació a la santa Creu i, a més, de la vinculació d’aquesta amb l’advocació a santa Helena hi ha un exemple a l’Alt Empordà. Es tracta d’un poblet, en ruïnes, i l’església que li devia servir de centre religiós, no gaire lluny del monestir de Sant Pere de Rodes. L’antiguitat de poble i església és indubtable i, almenys, es considera la seva existència almenys de l’alta edat mitjana (20).

Imatges:
Superior.- Gravat dels ‘Goigs a la Santa Vera Creu, que junt amb una Sagrada Espina i altres relíquies es venera des de 1391, en l’església parroquial de Santa Pau, bisbat de Girona’. Olot : Impremta Bonet, 1958
Central.- Façana de l’església de Santa Maria de Santa Pau on ha estat venerada una veracreu des de 1391 i text dels seus goigs.
Inferior.- Interior de la catedral de Barcelona dedicada a la Santa Creu des de temps antics

Bibliografia:
1 “Helena”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana, vol.12. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989 p. 364
2 Varazze, Iacopo da. La leyenda dorada, vol. 1, cap. LXVIII P.287 – 294
3 “Trobar”. Dins: Alcover, Antoni M. Diccionari català-valencià-balear, vol. 6. Palma de Mallorca: [s.n.], 1975-1979, p. 712
4 Udina, J. M; Janeras, S. “creu”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana, vol. 8. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989 p. 321
5 Udina; Janeras. Íbid.
6 Soler i Amigó, Joan. “Creu”. Dins: Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 187
7 Roma, Josefina. “La Santa Creu”. Dins: Calendari de festes de Catalunya, Andorra i la Franja. Barcelona: Fundació Serveis de Cultura Popular: Alta Fulla, 1989, p. 243
8 Soler, Íbid, p. 189
9 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any, vol. 3. Barcelona: Salvat, 2001, p. 551
10 Roma, Íbid.
11 Ponce, Santi [coord.] Gurb, un poble arrelat a la terra. Gurb: Ajuntament de Gurb, 2002, p. 213
12 Pladevall, A. “Veracreu”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana, vol. 24. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989 p. 19
13 Monsalvatje i Fossas, Francesc. Besalú: su historia, sus condes, su obispado y sus monumentos; vol 2. Olot: Imp. Juan Bonet, 1889-1890, p. 91 – 92
14 Galimany, Manuel “ Santa Maria de Besalú”. Dins: Catalunya romànica, volum 4. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1984, p. 173
15 Monsalvatge, Íbid, p. 93
16 Bdia, Joan. Monestir de Sant Pere de Rodes, guia històrica i arquitectònica. Barcelona: Curial, 1993, p. 28
17 Pladevall, Íbid.
18 “Santa Creu i Santa Eulàlia de Barcelona. Barcelona”. Dins: Catalunya romànica, volum 20. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1984, p. 155
19 Barral, Xavier. Les catedrals de Catalunya. Barcelona : Edicions 62, p. 31
20 “Poble de Santa Creu de Rodes” i “Santa Creu (o Santa Helena) de Rodes”. Dins: Catalunya romànica, volum 9. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1984, p. 649 - 657

Relíquies dels Sants Màrtirs de Vilassar de Dalt

2009-05-03T20:09:00.000+02:00

La població de Vilassar es va procurar, com ho van fer la majoria de poblacions durant els anys posteriors al Concili de Trento, de relíquies de sants. Era una forma, impulsada des de la mateixa organització eclesiàstica, d’enfortir la fe i la devoció dels fidels. En aquest cas, però, les restes sagrades no es van anar a buscar a Roma, com solia ser habitual, sinó que van sorgir de Càller, la ciutat de l’illa de Sardenya.
L’antiga vinculació de Sardenya a la corona catalano-aragonesa i, posteriorment, castellana va durar fins a la guerra de successió quan, poc després, va passar a formar part de la influència geopolítica italiana. A principi del segle XVII, quan encara la relació entre Catalunya i l’illa era ferma, va tenir lloc l’obtenció de les relíquies d’un important nombre de màrtirs de cristians sards.
A finals de 1614, amb els vents contrarreformistes de Trento a favor, l’arquebisbe de la ciutat, Francisco d’Esquivel, va impulsar la recerca de restes santes en el subsòl dels antics edificis religiosos. Els seus esforços es van veure premiats amb la troballa de diversos cementiris paleocristians amb un gran nombre d’esquelets i ossos humans relacionats amb antics cristians. D’aquests, es va donar importància especial a aquells que, al seu costat, tenien alguna referència al martiri, explícita o simbòlica, en defensa de la religió cristiana com a causa de la seva mort (1).
En aquella època, el vilasserenc Salvador Riera es trobava a la ciutat com a funcionari del virrei Alfons d’Erill. Gràcies al seu interès i esforç, el 1623 va obtenir del prelat esmentat anteriorment, un bon nombre de les restes localitzades. Segons els document que autentificaven la donació, les autèntica, es tractava de 78 relíquies que pertanyien a 67 màrtirs cristians. Segons aquest text es tractava de les següents: dues relíquies de sant Pere màrtir, sense que es tingui coneixement exacte de quins dels tres màrtirs de Caller, anomenats Pere, es tracta. I alguna relíquies dels altres sants: sant Martí, subdaica, màrtir; sant Vicenç, màrtir; sant Antoni, màrtir; sant Gelasi, màrtir; sant Esteve, màrtir; sant Sisina, màrtir; sant Guisità i sant Marturi; sant Restut, màrtir; sant Gracià, màrtir; santa Joana, màrtir; santa Restuta, màrtir; sant Suí, màrtir; sant Jaume, prevere i màrtir; sant Egiciós, màrtir; sant Pupaqui, màrtir; sant Ignaci, noble i màrtir; sant Prian, màrtir; sant Eutimi, bisbe i màrtir; sant Ponsà, màrtir;sant Julià, comte i màrtir; sant Bonifaci, màrtir; sant Marí, diaca i màrtir; sant Maure, màrtir; sant Sever, bisbe i màrtir; sant Gerí, màrtir; sant Edici, màrtir; sant Fèlix, arquebisbe i màrtir; Santa Mèrida, màrtir; santa Florentina, verge i màrtir; sant Bàrbara, verge i màrtir; santa Caterina, verge i màrtir; santes Teodosia, Eugènia i Dorotea, verges i màrtirs; santes Cecília i Suina, verges i màrtirs; santa Reparada, màrtir; santes Justa, Justina i Henedina, verges i màrtirs; sant Llell, màrtir; sant Màxim, màrtir; sant Teodoret i sant Feliu, màrtirs; sant Optanci, màrtir; sant Víctor, màrtir; sant Luxori, màrtir; sant Marcelí, màrtir; santíssim Terulià; sants Pia i Joaquim; santa Subvenía; sant Llarió, noi; santa Emerenciana; santa Savida; sant Janàs; sant Pere; santes Agnès i Lucrecia, verges; sant Timoteu; sant Erculià; santa Anneta; sant Jesmon; santa Victòria, sant Flor (2).
D’aquests màrtirs, alguns gràcies a restes epigràfiques que s’havien trobat al costat de les seves restes i d’altres per la imaginació fabulosa, se’n van enfilar biografies diverses.
Poc després, Salvador Riera viatjava amb aquest ‘tresor’ cap a la seva població nadiua i el 1624 en va fer donació a la parròquia de Sant Genís que les va acollir amb gran entusiasme.
Vilassar va construir diferents reliquiaris per a mostrar-los als fidels i un retaule per contenir-los a la capella que se’ls va dedicar. El 22 d’abril de 1654 va ser decretada la seva festa anyal pel 29 d’abril i que “fos festa de precepte a tot la feligresia (3)”.
El 1678 es va instituir la ‘Confraria dels Sants Màrtirs’ que, des d’aleshores, és l’organització encarregada de promoure el culte i devoció. El 1936, a l’inici de la Guerra Civil espanyola, la capella dels Sants Màrtirs va ser incendiada. Gràcies a l’empenta i valentia d’alguns vilasserencs, es van poder salvar algunes de les relíquies. Des de 1986, són venerades en un nou retaule i festejades en la Festa Major dels Sants Màrtirs de Vilassar de Dalt.

Imatges:
Superior.- Coberta del llibre Els sants màrtirs venerats a Vilassar de Dalt. Barcelona : Foment de pietat Catalana, 1923, 78 pp.
Central.- Recreació del viatge de Salvador Riera que va fer amb les relíquies, des de Càller a Vilassar el 1624
Inferiors.- Reliquiaris dels Sants Màrtirs existents abans de 1936. Reliquiari petit; reliquiari gra; i arqueta-reliquiari. Extretes del llibre Els sants màrtirs venerats a Vilassar de Dalt de 1923 a les pàgines 2, 15 i 28

Bibliografia:
1 Bastardes i Porcel, Albert [et al.] Vilassar i els Sants Màrtirs. Vilassar de Dalt: Museu Municipal, 1991, p. 23
2 Els sants màrtirs venerats a Vilassar de Dalt. Barcelona : Foment de pietat Catalana, 1923, p. 16 – 27
3 Bastardes i Porcel, Albert [et al.] Vilassar i els Sants Màrtirs. Vilassar de Dalt: Museu Municipal, 1991, p. 32

Sobre la cobdícia per la possessió de relíquies de sants

2009-04-04T14:35:00.000+02:00

La consideració que es donava a les relíquies de sants en la societat de segles passats era diferent a la que es dóna actualment i difícil d’imaginar des de la nostra perspectiva.
Louis Réau explica que durant els segles dels primers cristians aquests consideraven un sacrilegi tocar i, pitjor encara, trossejar un cos sant; malgrat això, a partir del segle IV, les relíquies van esdevenir una forma d’augmentar la devoció dels fidels (1). A partir d’aleshores es van multiplicar les restes dels cossos sants. En alguns casos eren localitzats gràcies a somnis i revelacions que assenyalaven el lloc on es trobaven i que, el seu descobriment, passava a anomenar-se, curiosament, la seva “invenció”. D’aquest mot, entre altres significats, Antoni M. Alcover i Francesc de B. Moll destaquen el de “acte de trobar (una cosa que estava oculta) (2)”.
Al voltant de les relíquies també es va establir un comerç que aportava importants ingressos econòmics a qui les venia i també a ui les comprava ja que adquiria un gran reclam per a pelegrins al seu monestir o catedral (3). Igualment hi havia mètodes encara menys lloables com el de les sostraccions i robatoris.
Un exemple d’aquesta pràctica, o almenys així ho explica la llegenda –que curiosament no ha maquillat els fets- de com les relíquies de sant Eudald van anar a parar a Ripoll. Mossèn Jacint Verdaguer va recollir el relat llegendari de com uns monjos ripollesos van anar a cercar unes relíquies que dignifiquessin l’església del monestir de Santa Maria. Arribats a Ax dels Termas on van descobrir, a dins de la seva església, diversos cossos sants entre els quals el de sant Eudald se’ls va manifestar i els monjos, diu la llegenda, “encomanant—s’hi molt de cor, el prengueren, l’un pel cap, l’altre pels peus, i a més córrer picaren de sola església avall”; tot i que, en adonar-se del fet els vilatans els van empaitar una espessa boira va salvar-los a darrera hora (4). Segons diu Andreu Bosch a la introducció d’aquest recull, aquesta llegenda deuria ser aplegada per Mossèn Cinto durant l’estada que va fer l’agost de 1878 al santuari de Montgrony (5). Un cas semblant s’explica de les relíquies de sant Valentí venerades a Sant Benet de Bages [Vegeu l’article d’aquest bloc: La devoció a un sant Valentí que reposa a Catalunya des de fa mil anys] i també de com els manresans van procurar-se les relíquies de Santa Agnès, Sant Fruitós i Sant Maurici [Vegeu l’article: Les relíquies de sants i les corrandes sobre la rivalitat entre poblacions].
Fets sorprenents, de diferent caire però amb les relíquies com objecte, també s’havien de donar a d’altres monestirs pirinencs, a part del de Ripoll. Joan Amades, en tractar la figura de sant Romuald, que havia estat monjo del monestir de Sant Miquel de Cuixà, explica que “la gent del Pirineu sentia una devoció i una admiració molt fortes per sant Romuald, i temia que un bell dia no se n’anés del monestir per a sempre més i amb la seva absència perdessin la seva font de gràcia i el seu do d’inacabable virtut”. Per vèncer el seu temor, segueix Amades, “decidiren matar-lo, per tal de tenir així la seguretat de posseir les seves relíquies, que consideraven portadores de bé i de favor diví”. La iniciativa no va tenir bon resultat ja que “la conjura va arribar a oïda del sant, que decidí fugir una nit i d’amagat, a fi d’evitar que l’assassinessin per excés d’estimació (6)”.
I no era només coses de terres de muntanya sinó que a Barcelona i segles després hi va passar una interessant anècdota. El mateix Amades, en esmentar la festa i vida de sant Josep Oriol, dóna una referència clara de l’ànsia per acaparar relíquies encara que es fossin les d’un futur i hipotètic sant. El folklorista explica que “ja en vida del sant, la gent tenia gran afany per obtenir-ne records i relíquies, afany que va moure el barber seu a recollir el pèl que li afaitava, posar-lo en bossetes i vendre’l a bon preu”. Vet aquí que, en primera instancia, la idea va resultar brillant i, segons segueix dient Amades, “el negoci donava, i va despertar la cobdícia del barber”. Llavors, el barber se les va imaginar: “com que no reunia prou pèl per a satisfer les demandes que entenia, va servir-se de pèl de gos, i així en tenia tant com li’n demanaven”. L’enveja va provocar recels entre els veïns ja que “tanta abundor es va fer sospitosa a la gent, que va murmurar, i el cas arribà a orelles de la justícia, la qual va detenir el barber per castigar-lo rigorosament”. El resultat de les accions judicials, per falta de jurisprudència, va ser salomònic: “Els jutges van trobar que mai no s’havia donat el cas de vendre’s el pèl de cap sant, i, per tant no hi havia sanció establerta per a quest cas, que no van saber si podia ésser considerat com a delictiu o no”. El barber, però, no es va salvar de purgar la seva malifeta i els jutges “van convenir que vendre pèls de gos i fer-los passar com si fossin de sant era una estafada, i com a estafador van castigar durament el barber (7)”.
De ben segur que es trobarien moltes més històries, curioses als nostres ulls, que fessin esment de com es procuraven un bé tant preciós, en la seva època i en el seu context, com les relíquies de sants.

Imatges:
Superior.- Reliquiari de sant Eudald venerat a Ripoll.
Central.- Gravat dels ‘Gozos en alabanza de San Romualdo Abad, fundador del órden de los camaldulenses’.
Inferior.- Gravat dels ‘Goigs en llaor de Sant Josep Oriol, la imatge del qual es venera a l’església Parroquial de Santa Maria de Sans (Barcelona)’. Barcelona, 1950

Per gentilesa de Bibliogoigs.

Bibliografia:
1 Réau, Louis. Iconografia del arte cristiano, vol 3. Barcelona Ediciones del Serbal, 2000, p. 467
2 “Invenció”. Dins: Alcover, Antoni M. Diccionari català-valencià-balear (Vol. 6) Palma de Mallorca: [s.n.], 1975-1979, p. 712
3 Vegeu l’article: Carles Buenacasa Pérez. “La instrumentalización económica del culto a las reliquias: una importante fuente de ingresos para las iglesias tardoantiguas occidentales (ss. IV-VIII)”. Dins: Santos, obispos y reliquias : [actas del III Encuentro Hispania en la Antigüedad Tardía, Álcala de Henares, 13 a 16 de Octubre de 1998] Alcalá : Universidad de Alcalá, 2003, pags. 123-140
4 Verdaguer, Jacint. Totes les rondalles. Barcelona Pirene, 1995, p. 83 – 85
5 Verdaguer, Íbid, p. 10
6 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any, vol. 1. Barcelona: Salvat, 2001, p. 742
7 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any, vol. 3. Barcelona: Salvat, 2001, p. 182 i 183

Sants incorruptes: sant Oleguer i altres cossos que van vèncer la putrefacció

2009-03-08T09:43:00.000+01:00

El culte a les relíquies de sants té la seva màxima expressió quan les restes es refereixen a la totalitat del cos humà, sense vida, i no a una part. I assoleix el súmmum quan aquest cos és incorrupte; o sigui, quan el cadàver no ha estat subjecte a les normes biològiques de la putrefacció.
Les diferents biografies de sant Oleguer, bisbe de Barcelona i arquebisbe de Tarragona, destaquen allò que, precisament, va fer després de mort: restar incorrupte. Aquesta propietat del seu cadàver fa que el sant català formi part d’un selecte grup que, juntament amb d’altres cossos de personalitats canonitzades, presenten la seva condició divina tot saltant-se el procés de la putrefacció.

Sant Oleguer, un incorrupte de casa nostra
Josep Baucells a la Catalunya Romànica, en fer un breu esbós biogràfic d’Oleguer, ja explica que “el poble, tot seguit del seu traspàs, el venerà com a sant (1)”. Pere de Ribadeneyra, al seu Flos Sanctorum, qualifica el fet com que “fué canonizado al uso antiguo de la Iglesia, que era la veneración de los Fieles, y el permisso de los Sumos Pontífices (2)”. Malgrat aquestadeclaració popular, va caldre el l’aprovació, des de Roma, del seu culte fent efectiu el 1675.
La fama de santedat d’Oleguer devia fer-se més gran –o potser en va ser-ne la causa- quan es devia descobrir que, passats uns anys, el cadàver resultava incorrupte. Uns antics goigs de sant Oleguer exposen que “su cuerpo se conserva entero i flexible” [vegeu la imatge que acompanya aquest article]. Aquesta flexibilitat li devia ser una important ajuda quan, en paraules de Joan Amades, “el seu cos es guardava incorrupte en un altar especial de la Catedral de Barcelona” i seguiex dient que “en una de les reformes fetes a l’altar, van canviar-li la mitra, perquè estava una mica malmesa, i segons la tradició, el cos sant va aixecar per ell mateix la testa per tal de facilitar l’operació (3)”.
Així ho assenyalen els seus goigs, aquests en castellà, quan diuen:

“Vuestro cuerpo, en quien se esmenra
el pueblo humulde y atento,
de mármol en monumento
incorrupto persevera;
por los siglos que venera
la admiración llega á ser:
sed nuestro abogado,
glorioso obispo Olaguer”

El cos de sant Oleguer va ser col·locat, després de la seva canonització oficial el segle XVII, a l’antiga ala capitular de la catedral barcelonina que va passar a ser ceneguda com a capella de Sant Oleguer i del Santísim Sagrament. La Viquipèdia explica que “en ser canonitzat el bisbe de Barcelona Sant Oleguer, el 1676, es va decidir destinar-la al seu mausoleu. Sobre el sagrari està col·locat el sepulcre barroc amb una urna de vidre que permet veure des del cambril el cos incorrupte del sant, obra dels escultors Francesc Grau i Domènec Rovira II; sobre aquesta obra es va posar l'estàtua jacent del bisbe Oleguer que ja havia estat executada per l'escultor Pere Sanglada al 1406 (4)”.
La convocatòria a la commemoració litúrgica que cada any se li adreçaven no s’oblidaven de destacar, en majúscula, la condició incorruptible del cos de sant Oleguer. Al diari La Vanguardia del 5 de març de 1883 va aparèixer la següent anotació:

“Con motivo de ser mañana la fiesta de San Olegario, arzobispo que fué de Tarragona y obispo también de Barcelona, se expondrá á la veneración pública el cuerpo INCORRUPTO del Santo en el camarín de su propia capilla, en la Catedral Basílica, estando visible todos los días del octavario desde las nueve á las doce de la manyana (5)”

A l’inici de la guerra civil espanyola, amb la destrucció que va partir la catedral de Barcelona, el cos de sant Oleguer va ser sostret del sepulcre i despullat dels elements relacionats amb el seu càrrec que l’acompanyaven, com el bàcul, la mitra i l’anell . Segons sembla, un sagristà de la catedral ajudat per mossos d’esquadra el van amagar dins la cripta –construïda el 1615- situada al centre del cor i que servia per guardar les restes mortals dels canonges on va restar durant tota la guerra (6).
L’any 1951 es van reprendre les manifestacions de devoció al cos incorrupte. Així ho diu l diari de l’època: “Ayer, en que la normalidad renació en nuestra capital, el desfile de fieles ante el cuerpo incorrupto del bendito obispo fué realmente impresionante, como si quisieran agradecerle las veces que ante el trono del Altísimo habrá desgranado el santo por la tranquilidad y prosperidad de su Barcelona (7)”. El 1952 li serien retornats els elements identificatius del càrrec i revestits de gran valor artístic.

Sant Narcís, un incorrupte forà a Girona
A terres de parla catalana hi ha constància més cossos de sants incorruptes. Un altre sant incorrupte ben conegut i objecte de devoció durant segles ha estat sant Narcís de Girona.
La devoció gironina a sant Narcís és de tradició medieval tot i que la llegenda el fa evangelitzador de les terres catalanes juntament amb el seu diaca Feliu. El seu cos va ser localitzat, meravellosament, en data indeterminada. Joaquim Pla en diu que “és possible que el seu cos fos trobat en temps del bisbe Miró (inici del segle XI) quan va ser trobat el cos de sant Feliu [l’històric sant Feliu africà, veritable cristianitzador de Girona el 303] ja que el sepulcre d’aquest es diu que estava entre dos d’altres sants gironins. Malgrat això, cap dada ha comprovat plenament que cap d’aquests dos sepulcres fos precisament el que contingués el cos de Sant Narcís (8)”. Aquesta reserva no és compartida per altres autors. Josep Mercader, per exemple, no dubta de l’autenticitat de la troballa: “La maravillosa integridad e incorrupción del cuerpo del glorioso San Narciso fué un hecho históricamente cierto y demostrado, pese a las soeces bravatas de los iconoclastas de nuestros tiempos, por lo menos hasta muy cerca del siglo XII (9)”. La primera menció documental del culte al sant és del segle XI. Com diu Àngel Rodríguez Vilagran en La Web que Sant Narcís (10), que li és dedicada es recull que “en aquest document no hi consta l’any que es predicà el sermó, però devia ser a la primera meitat del segle XI, ja que Oliba va morir el 1046. L’abat va fer una predicació molt interessant lloant les excel·lències del sant Narcís. Aquí t’ofereixo un fragment d’aquell sermó:

"Per tant, germans estimadíssims, ja que avui se’ns manifesta amb tant d’ esclat la solemnitat del confessor de Crist i apòstol i màrtir nostre, donem gràcies i lloances al Creador omnipotent i, encomanant-nos a les oracions d’aquell Narcís, autèntica flor del paradís, estimem tot allò que ell va estimar, creguem tot allò que ell ens va predicar de paraula i imitem tot allò que ens va ensenyar amb les seves obres. (...) I tu, oh Sant Narcís, flor del paradís, accepta les nostres lloances per pobres que siguin, i com que, en presència del Senyor, estàs ja segur de la teva felicitat, mostra’t sol·lícit i clement davant del pes de les nostres misèries, a fi que, tots aquells que ara ens alegrem de la teva festa, meresquem ser partícips dels teus mèrits per sempre; que ens ho concedeixi Aquell que et va coronar admirablement a lloança i glòria del seu nom i misericordiosament et va fer el nostre guia de cara al benestar present i a la salvació eterna, Jesucrist, Déu i Senyor nostre, al qual amb el Pare i l’Esperit Sant, escau tota lloança i acció de gràcies, el poder, la força i la benedicció pels segles dels segles. Amen".

Seguidament Rodríguez explica que “a part del sermó de l’abat Oliba, hi ha un altre document del segle XI força interessant, em refereixo a la Carta del bisbe Berenguer Wifred de Girona que va fer a l’abat del Monestir de Sant Udalric i Santa Afra d’Augsburg, després que aquest últim li sol·licités relíquies del sant. El bisbe gironí li contesta que li envien fragments d’ossos i vestits de Sant Fèlix (màrtir de Girona, l’apòstol africà), però no del diaca Sant Fèlix ja que Carlemany se’l va emportar a França i molt menys podien enviar-li ossos de Sant Narcís. En aquella epístola, el bisbe de Girona explica el per què; "del gloriosíssim pare nostre Narcís, Pontífex i Màrtir de Crist, n’enviem fragments dels vestits i de l’estola amb què fou posat al sepulcre, però no hem volgut enviar-ne el seu cos, ja que fins ara es conserva incorrupte, per la gràcia de Déu".
El cos incorrupte de sant Narcís va ser degudament venerat a la seva capella situada dins l’edifici de l’església de Sant Feliu de la ciutat gironina. La seva devoció va rebre un empenta destacable en fer-lo protagonista de la defensa i posterior alliberament de la ciutat de les armes franceses, el 1285, en llençar-los una munió de mosques. Àngel Rodriguez en fa el seu corresponent relat a “Les mosques de Sant Narcís” dins el web esmentat.
El 1936, però, el sant gironí tampoc es va deslliurar de la destrucció dels símbols catòlics ni va tenir la sort del seu homòleg Oleguer. Mossèn Josep Mercader, en recollir les abrandades paraules aparegudes en un opuscle titulat “En desagravio” editat per l’arxiver diocesà de Girona Tomàs Noguer explica que “... el día 21 de agosto de 1936 se comete contra las sagradas relíquias de San Narciso el más nefando de los crímenes y al no poder (esa hubiera sido la intención de alguno de los presentes en aquel acto que la historia recordarà con horror) saciar su odio en u cuerpo mortal, profanan aquellos venerandos restos que constituían el honorde nuestro pueblo y la gloria de nuestra Ciudad, y Màrtir nuevamente en sus sagrados despojos, se cometieron contra éstos los más vergonzosos y sacrílegos ultrajes al amparo de infamantes propagandas” . La narració de Mercader segueix explicant que el cos de sant Narcís va ser exposat, tot i que s’havia pactat de resguardar-lo en una tomba del temple, a la Biblioteca Municipal. Posteriorment, segueix dient que les restes van desaparèixer misteriosament i que, segons informacions que qualifica de ‘fidedignes’, va saber que “metieron con incalificable y sacrílega irreverencia dentro de un saco los sagrados despojos, llevándolos secretamente al extremo de la Dehesa, muy cerca del río y de la plaza denominada Turín, y que, una vez incinerados, parece que arrojaron las santas cenizas al río Ter... (11)”.

Anna Maria Antigó, una incorrupte a Catalunya Nord
Un altre cas és el d’Anna Maria Antigó (Perpinyà, 1602 – 1676)–de la qual es conserva el cos incorrupte al convent de Santa Clara de la Passió del barri del Vernet de Perpinyà. Pep Vila, en dedicar-li un article (12), feia referència un opuscle editat el 1905 i a documents del llibre de memòries de la comunitat de la qual en va extreure les següents dades: “En 1842 i després d’aixecar la coberta del taüt, l’atmosfera va quedar embalsamada amb l’aroma que exhalava aquell dipòsit. Després de netejar la pols del cadàver i veure l’estat dels hàbits, les monges la vestiren de nou sense cap dificultat perquè el cos era flexible com el d’una dona viva”. I en el mateix article recull les declaracions de doctor Carcassone que, en l’acta redactada amb la descripció de la revisió del cadàver va fer les següents observacions: “La forma exterior del cos és la natural; els seus relleus musculars són marcats amb tota exactitud; té els ulls tancats, però sense enfonsament; tota la pell està dissecada i com assaonada. (...) els òrgans interiors es troben enterament dissecats, sense haver sofert la putrefacció ordinària (...) els seus ossos conserven la força i la consistència primitives, sense que s’hi noti alteració de cap mena”. Vila esmenta, més tard, que “com que morí , com afirma la tradició, en olor de santedat, el seu cos fou enterrat fora del sepulcre comú, en un nínxol de la paret de la capella. El seu cos, que fou mogut de lloc tres vegades, en 1805, 1842 i 1878, oferí sempre aquesta imatge de puresa i d’incorruptibilitat”.

Incorruptibilitats modernes
Tot i que en aparença la incorruptibilitat pot confondre’s amb la momificació hi ha una diferència, gens menyspreable, que cal tenir en compte com apunta Carmen Porter en la seva obra ‘Misterios de la Iglesia’. En aquest llibre afirma que “els incorruptes, al contrari de les mòmies, no es mostren rígids, ni la seva pell està seva i arrugada, és més, apareixen humits i els seus músculs es mostren flexibles (13)”. Aquesta darrera afirmació ens permet recordar el cas de sant Oleguer, de com segons Amades, va aixecar el cap per dixar-se posar la mitra i la menció que es fa en els seus goigs a la seva flexibilitat.
La capacitat de vèncer la descomposició de tot cos sense vida ha estat un element associat a la fama de santedat i que aparentment evita les regles de la física i la biologia. Heather Pringle (14), després de recordar que a l’Europa medieval el cos físic era menyspreat i se li atribuïa ser el vehicle de les temptacions inspirades pel diable, esmenta que n’hi havia uns que, en canvi, eren valoritzats. Pringle diu que “aquests cossos, o més bé, allò que en quedava, van ser santificats, segons es deia, per l’esperit Sant, que una vegada va viure al seu interior i que través d’ells guaria als malalts, parlava amb saviesa i ajudava als humils i als pobres, i va impregnar la seva marca per sempre en aquells fràgils cossos humans fets de carn i ossos, i per l’alquímia de la fe aquests cossos s’havien transmutat en quelcom sant; per això, les seves restes posseïen grans poders per a fer el bé”. Entre els prodigis que l’Esperit Sant feia mitjançant aquests cossos era la de permetre la seva conservació de forma incorrupte, com si volgués donar proves de la seva elecció. Així, segueix explicant l’autora, “L’església catòlica ha desenterrat a molts incorruptibles al llarg de la seva història” i recordant els estudis de l’escriptora Joan Carroll va realitzar durant la dècada de 1970 en què “va localitzar cent dos incorruptibles, des de santa Cecília, màrtir romana del segle II, fins santa Charbel Majluf, monja libanesa del segle XIX, el cos de la qual segueix exsudant sang i suor després de seixanta anys de la seva mort”.
Els cossos incorruptes relacionats amb personatges beatificats o canonitzats per l’Església catòlica també és un fenomen actual. L’any 2001 es va procedir al trasllat del cadàver de Giuseppe Roncalli, que va ser ‘papa’ de Roma amb el nom de Joan XXIII, després de la seva beatificació. Aleshores es va comprovar que, gairebé 38 anys després de la seva mort, el cos era incorrupte. El diari La Vanguardia publicava la notícia amb el següent titular: “Un cardenal revela que el cuerpo de Juan XXIII está incorrupto (15)”. Aleshores, tot i la declaració de la incorruptibilitat que presentava, ja es va apuntar la possibilitat que algunes de les atencions que s’havia dispensat els dies després a la defunció havien pogut permetre la conservació del cos. És així, com mesos després, quan es va exposar al públic, ja es va donar a saber que “en 1963 l’anatomista de l’hospital Gemelli Gennaro Goglia va injectar deu litres d¡in líquid ideat pel ell mateix en el cos del Papa Roncalli que va bloquejar la descomposició (16)”.
En d’altres casos l’explicació no és tan senzilla ni tant simple. Es barreja la fe amb les ganes de creure.

Imatges:
Superior.- Capçalera dels ‘Goigs de S. Olaguer, obispo de Barcelona y arzobispo de Tarragona, se venera en su propia capilla en la catedral de Barcelona. Murió en los años 1136 , y su cuerpo se conserva entero y flexible’. Barcelona : Imp. De los Herederos de la V. Pla
Central: Gravat de sant Narcís que pertany als ‘Gozos en honor de San Narciso, patrono del pueblo de Tayala del obispado de Gerona’. Girona : Imp. Carreras

Per gentilesa de Bibliogoigs.

Inferior.- Pàgina il·lustrada del llibre de mossèn Josep M. Mercader, ‘Vida e historia de San Narciso’, on hi ha fotografies del cos incorrupte de sant Narcís abans de la guerra civil espanyola (Làmines 41.. Cara posterior del sepulcro de C. Narciso con su antigui sagrado contenido del cuerpo del Santo. Iglésia de S. Félix. Gerona i 42.- Cabeza de San Narciso actualmente desaparecida)

Vegeu altres articles relacionats apareguts en aquest bloc:
Perfums i aromes celestials: l’olor a santedat
Perfums i aromes celestials: l’olor a santedat (complement)

Bibliografia:
1 Baucells, Josep. “Els bisbes de Barcelona anteriors al 1300. Oleguer” Dins: Catalunya romànica, vol. 20. El Bages Barcelona : Enciclopèdia Catalana, 1992, p. 52
2 Ribadeneyra, Pere de. Flos sanctorum de las vidas de los santos, vol. 1. Barcelona : Imprenta de los consortes Sierra, Olivér y Martí, 1790, p. 415
3 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any, vol. 1. Barcelona: Salvat, 2001, p. 877
4 “Catedral de Barcelona” [en línia] Viquipèdia. L’enciclopèdia lliure. Wikimedia Foundation, Inc. [Consulta: 5 de març de 2009] Disponible a: http://ca.wikipedia.org/wiki/Catedral_de_Barcelona
5 La Vanguardia, 5 de març de 1883, pàg. 3
6 La Vanguardia, 29 de desembre de 1993, pàg. 21
7 La Vanguardia, 7 de març de 1951, pàg. 11
8 Pla i Cargol, Joaquim. Santos mártires de Gerona (Sant Félix, San Narciso y otros santos). Girona [etc.]: Dalmau Carles, Pla, 1955, p. 50
9 Mercader, Josep, pvre. Vida e historia de San Narciso. Girona : Talleres Tipográficos ARIEL SL, 1954, p. 114
10 Rodríguez Vilagran, Àngel “La web de Sant Narcís” [en línia] web personal d'Àngel Rodríguez Vilagran [consulta: 5 de març de 2009] Disponible a: http://www.terra.es/personal/santnarcis/home.htm
11 Mercader; Vida... Íbid, p. 154 - 156
12 Vila, Pep. “Anna Maria Antigó, la santa incorrupta” Dins: revista Presència, 24 – 30 de gener de 1993, p. 22 - 23
13 Porter, Carmen. Misterios de la Iglesia. Madrid : EDAF, 2002, p. 74
14 Pringle, Heather Anne. El Enigma de las momias: la ciencia y la obsesión ancestral por vencer a la muerte. Barcelona: Grijalbo, 2002, p. 213 - 214
15 La Vanguardia, 28 de març de 2001, pàg. 33
16 La Vanguardia, 4 de juny de 2001 , pàg. 27

El llarg viatge de les relíquies de sant Celdoni i sant Ermenter

2009-03-06T09:19:00.002+01:00

El dia 3 de març és el dia de sant Medir. És la data en què alguns barcelonins, en especial de l’antiga vila de Gràcia, s’apropen en romiatge a una ermita situada al terme de Sant Cugat del Vallès. Aquesta festa, com explica Joan Carrera al web festes.org, es va iniciar quan“pels voltants de 1830 Josep Vidal i Granés, un forner santcugatenc que vivia al carrer Gran de Gràcia, es trobava greument malalt i va prometre que si es guaria aniria a donar les gràcies cada any muntat a cavall a l’ermita del seu patró Sant Medir, a l'altra banda de la Rabassada. Per fer pública la seva promesa va sortit al carrer el mateix dia de sant Medir, el 3 de març, tocant un timbal i un sac de gemecs. Poc temps després, es va trobar molt millor i els anys següents, acompanyat d’un bon nombre de familiars i veïns engrescats i riallers, va complir la seva paraula (1)”. Aquesta ermita està dedicada a un sant que la Antoni Pladevall (2) qualifica de “llegendari” i del qual Joan Soler en recorda la llegenda que embolcalla la seva figura explicant que era un pagès d¡un mas proper de Sant Cugat del Vallès i que “un dia estava plantant faves quan passà pel seu costat el bisbe Sant Sever fugint de la persecució arriana contra els cristians. Quan poques hores després van arribar els soldats d’Euric, Medir va assegurar-los que Sant Sever havia passat per allí mentre ell plantava el favar, però miraculosament, les faves ja eren crescudes, florides i granades. Els soldats, creient que Medir es reia d’ells, el van martiritzar i degollar (3)”.

Els llarg viatge de les relíquies
El caràcter fabulós de la llegenda és indiscutible i l’existència del sant no és res més que fruit de la tradició. Tot i això, en cert moment es va retre devoció a unes suposades relíquies de sant Medir aparegudes a l’església de Sant Cugat del Vallès. Josep Serra Rosselló (4) ja afirma que “el culte a les relíquies de sant Medir no tenia l’antiguitat secular d’altres cossos sants que es veneraven a l’església del monestir de Sant Cugat” i explica que “per aquesta causa no es troben commemoracions ni festes en els calendaris, rituals i consuetes antigues; només consta el rés el dia de la festa del sant”. La presència de les restes sagrades, però, es van fer presents. Serra recorda com aquest fet va tenir lloc en un dia concret dient que “la invenció de les relíquies va tenir efecte en aquella església el dia 10 de setembre de l’any 1646 a conseqüència d’un exorcisme” i que “el culte públic va ser instituït per l’abat Bonaventura Gayolà i de Vilosa”. En aquella època, en la direcció que les directrius dictades pel Concili de Trento s’aprofitava qualsevol ocasió per donar volada a la religiositat i la troballa, real o suposada, d’unes relíquies no podia passar desapercebuda.

De la Rioja a Catalunya
És probable que les relíquies esmentades fessin referència a un sant ben real però d’origen ben diferent i llunyà al que la llegenda li assigna. El 3 de març coincideix en ser la festa del Medir català i de dos sants martiritzats a Calahorra (La Rioja), Celdoni i Ermenter; precisament el nom de Medir es considera una derivació i apropiació d’Ermenter o Emeteri; així ho considera Josep M. Albaigès en dir que Medir “és una forma evocionada d’Emeteri: literalment, ‘vomitiu’ (emeterion), o sigui ‘defensor’ (5)“
Celdoni i Ermenter són segons les fonts documentals dos sants autèntics. Alexandre Olivar (6) esmenta que els dos van ser màrtirs sota Dioclecià. El poeta Prudenci els va dedicar un himne que comença dient:

“Escrits són al cel els noms de dos màrtirs, que el Crist hi gravà amb lletres d’or; escrits en caràcters de sang, els ha transmesos també a la terra (7)”.

Els seus cossos guardats a la seva ciutat de martiri, Calahorra, sembla que van ser traslladats al monestir de Leyre al Prirneu navarrès fugint de la invasió sarraïna. José C.. Miralles (8), en estudiar el culte als dos sants, fa un recorregut pels diferents llocs on es va estendre la devoció i, especialment, la presència de les seves relíquies i esmenta que a l’alta edat mitjana “la difusió del culte als màrtirs segueix creixent i estenent-se per diverses zones del nord d’Espanya” i constata que des de l’any 986 hi ha constància documental de l’església de Sant Celoni a Cellers però afirma desconèixer si aleshores ja hi havia arribat les relíquies dels màrtirs o si ho van fer després. Apunta, però, que “alguns autors sostenen que, poc després de ser traslladats els seus cossos a Leyre davant la invasió dels àrabs, van sr portats a Cellers per considerar-lo un lloc més segur”.

De Cellers cap a Cardona
Efectivament, Antoni Pladevall a la Catalunya romànica, en parlar de la zona de Cellers (Solsonès) apunta que el mateix nom “és interpretat per alguns, com a lloc de ‘cel·les’ o nuclis eremítics” i que aquest fet “ha fet suposar que des del segle X, com a mínim, hi devia haver aquí un nucli d’eremistisme o de tipus monacal, sense una clara definició jurídica, entorn de l’església” i afirma que, en aquest edifici s’hi guardaven les relíquies del sant Celdoni i sant Ermenter “que una llegenda o tradició, recollida per J. Serra i Vilaró, creu que varen dipositar aquí uns cristians que fugien de la invasió àrab de Calahorra (9)”. Realment, les relíquies dels màrtirs van ser venerades al monestir benedictí situat al municipi de Llanera del Solsonès, fins al 1399.
El trasllat d’aquests cossos sagrats a Cardona van tenir lloc en una situació de rivalitat entre nobles que la tradició popular ha acabat envoltant de llegenda. Joan Amades (10) esmenta que a Cellers terra de la baronia de Pinós, les relíquies “gaudien de gran fama de remeieres”. Quan el duc Ramon Folch de Cardona es va posar malalt les va invocar i va recuperar molt aviat la salut. És així com, diu Amades, “per demostrar als sants el seu agraïment, volgué honorar-los en l’església del seu castell, i una nit, seguit de molta de la seva gent, va presentar-se a Cellers i va robar els cossos sants furtivament. Els que intervenien en el fet van fugir cames ajudeu-me, fins arribar a terrers de fora de la baronia, i un cop allí, que ja no podien témer res de Pinós, van organitzar una processó, molt solemne, a la qual van assistir nombrosos prohoms, que van conduir i acompanyar els cossos sants fins a Cardona”. L’insigne folklorista recorda que “tot això va passar durant el pontificat del papa Lluna, Benet XIII, amic conegut de Folch de Cardona, a qui va absoldre del pecat del furt”.
Del seguici organitzat per rebre aquestes relíquies obtingudes furtivament, fet del qual el mateix Amades diu que unes variants del relat parlen de venda o cessió de les relíquies dels Pinós als Cardona, hi ha constància documental. D’aquest text es desprèn que l’esdeveniment va adquirir un relleu especial en la història de Cardona. A la “Relació de com s’efectuà el trasllat des de Sellers a Cardona de les relíquies dels “Cossos Sants” (11) i de les dignitats i demés persones que les acompanyaren” es fa la següent descripció:

“Los Nobles y Excelens Senyors, lo Compte de Cardona Dn. Juan Ramon de Cardona, Admirant del Rey Martí d’Aragó; lo qual tractà, ab lo Sr. De Sallers, Dn. Ramon de Pinós (que a les hores tenía y posehía la vall de Sallers, en fou del sobredit Compte de Cardona) y ab los de Cardons de que los Cossos dels sobredits Sants para més honra de Déu y dells y per més augmen de la devoció dels fiels Christians, fossen aportats ab gran veneració, a la Iglésia Parroquial e S. Miquel de Cardona...”

El fet va tenir lloc el 19 d’octubre de 1399 i les relíquies van ser dipositades a l’altar de major de l’església de Sant Miquel de Cardona per passar, posteriorment, a la cripta que s’hi va construir.

De Cardona a Sant Cugat del Vallès
Per tancar el cercle, cal esmentar un article de Joan Tortosa titulat ‘Sant Medir, calahorrenc?’ en el qual ja es planteja la possibilitat que l’origen del Medir Vallès sigui l’Emeteri de Calahorra i afirma que “el més probable és que a Cellers sols hi hagués relíquies i no és gens aventurat pensar que els monjos de Sant Cugat, també benedictins com els de Cellers, d’una manera o d’una altra volguessin adoptar –adaptar- un d’aquells dos sants que s’havien fet famosos en les regions llunyanes del nord d’Espanya (12)”.
La hipòtesi més probable seria, com diu Joan Tortosa, que la relíquia referent a sant Medir i que, com explica Josep Serra, va ser localitzada a l’església del monestir de Sant Cugat, fos de sant Ermenter, de les de Cellers –i després Cardona- o d’algun altre lloc; això si, pel camí hauria perdut el seu company de martiri. Malgrat aquesta possibilitat ben possible pel que fa a les relíquies queda a l’aire en quin moment sant Ermenter o Emeteri va prendre el paper de sant Medir en la llegenda de sant Sever i que, en qualsevol cas, serà objecte d’un futur article.

Imatges:
Superior.- Gravat de Josep Grau per als ‘Goigs al gloriós màrtir Sant Medir que es venera en l’ermita de la parròquia de Sant Pere, de Sant Cugat del Vallès’. Col·lecció Pelegrinatge, secció Festes i aplecs del Vallès, sèrie 1, núm. 3. Foment de Cultura Pàtria, 1950
Central.- Gravat imprès a la quarta pàgina del document al qual fa referència la nota num. 11
Inferior.- ‘Goigs als gloriosos sants màrtirs Celdoni i Ermenter : dels quals se'n veneren les relíquies a la Vila de Cardona i Comarca’ que pertanyen a la primera pàgina del document al qual fa referència la nota núm 11

Bibliografia:
1 Carrer i Escudé, Manel “Festa de Sant Medir” [en línia] Festes.org, l’espai on comença la festa. 1999-2008 festes.org [Consulta: 2 de març de 2009] Disponible a: http://www.festes.org/articles.php?id=10
2 Pladevall, A. “Medir” Dins: Gran Enciclopèdia Catalana vol. 15, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989, p. 46
3 “Sant Medir”. Dins: Soler i Amigó, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 690
4 Serra i Rosselló, Josep. San Medir: el valle, el santo, la capilla, las reliquias, devoción popular. Barcelona: [s.n.], [19--?], p. 109 -110
5 Albaigès, Josep M. Diccionari dels noms de noi. Barcelona : Edicions 62, 2003, p. 122 - 123
6 Olivar, Alexandre. “Ermenter” Dins: Gran Enciclopèdia Catalana vol. 10, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989, p. 80
7 Prudenci. Llibre de les Corones, vol. 1. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1984, p. 45
8 Miralles Maldonado, J.C. “Naturaleza y difusión del culto a los mártires calagurritanos Emeterio y Celedonio”. Dins: Kalakorikos: Revista para el estudio, defensa, protección y divulgación del patrimonio histórico, artístico y cultural de Calahorra y su entorno, Nº 5, 2000, pags. 217-236
9 Pladevall, Antoni. “Sant Celoni (o Celdoni) i Sant Ermenter de Cellers”. Dins: Catalunya romànica, vol. 13. El Bages Barcelona : Enciclopèdia Catalana, 1992, p. 142
10 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any, vol. 1. Barcelona: Salvat, 2001, p. 873
11 Vegeu el text complert en l’edició que es va fer acompanyant els goigs:
Rovira Badies, Ramon. Goigs als gloriosos sants màrtirs Celdoni i Ermenter : dels quals se'n veneren les relíquies a la Vila de Cardona i Comarca / text: Ramon Rovira Badies ; música i harmonització del Rnd. Dr. Ricard Penina ; transcrita per Mn. Josep Casafont ; [nota històrica], P. Salvador Pons. [1] f. plegat ([4] f.) : il., música; 32 cm Barcelona : [Torrell de Reus?], 1973 (Impr. Altés). Díptic amb, a la portada, els Goigs amb la imatge dels Sants, orla tipogràfica i text a tres columnes. A les pàgines interiors hi ha la nota històrica
12 Tortosa, Joan “Sant Medir, calahorrenc?” En: El diari de Sant Cugat – setmanari independent de la ciutat, any VIII, núm. 421, 14 de març de 2002

La devoció a un sant Valentí que reposa a Catalunya des de fa mil anys

2009-02-27T09:14:00.002+01:00

El 14 de febrer és el dia dedicat a sant Valentí. Tot i que internacionalment és reconegut pel seu patronatge dels enamorats, a Catalunya –que aquesta funció l’exerceix un altre sant- ha tingut una altra dimensió ben especial; concretament per la presència física del seu suposat cos terrenal, a la comarca del Bages, des de fa més de mil anys.
La biografia de sant Valentí, segons Antoni Pladevall, explica que va ser un prevere romà que va morir sota martiri el temps de l’emperador Claudi II, que va exercir entre el 268 i el 270 (1). Loius Réau esmenta que amb el mateix nom de Valentí es veneren tres personatges diferents (un sacerdot romà, un bisbe de Terni (Úmbria – Itàlia) i un bisbe itinerant de Recia (província de la frontera centreeuropea de l’imperi romà) però determina que, almenys els dos primers, són un de sol per la coincidència de la festivitat (14 de febrer) i que el tercer va esdevenir molt popular a terres alemanyes (2).
La presència a casa nostra de sant Valentí i la devoció catalana vers ell arrenca en ple segle X. El fet va esdevenir quan un prohom anomenat Sal•la i la seva dona Ricarda van considerar adient, per salvar la seva ànima de la dels seus familiars, d’edificar un convent. Va construir-lo en una de les seves propietats situades al comtat d’Osona, actual comarca del Bages El va dedicar a sant Benet i el va posar sota la protecció de Roma. La decisió i compromís d’aquesta empresa sembla que la va adquirir a la capital italiana, on va viatjar l’any 951, i d’on es va endur, cap al seu futur cenobi, el cos de sant Valentí que, aleshores, ja es devia considerar un màrtir de renom (3). És així com el sant esmentat es va fer present a la història de la comarca del Bages.
Tot i això, el pes de la tradició i les referències explícites al sant, Albert Benet a l’enciclopèdia ‘Catalunya romànica’ (4) posa en dubte quin sant Valentí és el que, des de fa mil anys es venera a Catalunya; Aquest autor, esmentant estudis de mossèn Fortià Solà, indica que “el sant Valentí, màrtir i bisbe de Terni (Itàlia), la festa del qual se celebra el 14 de febrer, no correspon al que es venerava al monestir de Sant Benet de Bages, ja que el seu cos es custodiava el segle XVII en la mateixa Terni”. Allò que sí que és provat és que un sant Valentí era present a Sant Benet des de la seva consagració. Albert Benet, a la mateixa font, ho diu amb aquestes paraules: Únicament hom pot afirmar per les informacions documentals que el 965 el cos de sant Valentí era venerat al monestir, car aquest any tingué lloc una donació al monestir de Sant Benet i de Sant Valentí i més tard s’anà ampliant la informació, com la del 1006 que es féu una donació a la casa de Sant Valentí, “el cos del qual és recondit a la basílica del cenobi de Sant Benet” i acaba esmentant que “un reconeixement de les relíquies del monestir fet el 1596 conten diversos ossos d’un cos humà atribuïts a sant Valentí”. La conclusió a la qual arriba Benet, després de descartar que Sal•la pogués endur-se el cos sencer d’un màrtir de Roma i de no admetre que la procedència fos de la zona musulmana, contempla com a possibilitat més plausible que el sant ja fos venerat en el mateix lloc on es va construir el monestir (5). Aleshores el cenobi de Sal•la hauria estat la reforma d’un ‘martyrium’ més antic o, com a darrera possibilitat, com diu L’Hiperenciclopèdia de l’Enciclopèdia Catalana que “fossin les despulles d'algun sant anacoreta d'aquestes mateixes afraus —si atribuïm la fundació bagenca a un aplec d'antics ermitans que vivien dispersos des de l’època visigòtica per indrets no gaire llunyans del nou monestir (6)”.
Per acabar –ho de complicar, les restes de Sant Valentí també se les competeixen entre diferents llocs. Uns antics goigs, de 1859, que li són dedicats a Ribes de Freser (Ripollès) diuen:

“Ja que vostre sagrat cos
A Ribas habeu donat;
Vullau ser nostre advocat
Sant Valentí gloriós (7)”

Mostres de devoció a sant Valentí
Més enllà de les elucubracions anteriors, i com ja s’ha esmentat, la presència de les relíquies de sant Valentí a Sant Benet es va donar per descomptat i van desenvolupar diverses manifestacions de devoció popular al seu voltant. L’esmentat Fortià Solà recorda que “ja en el sigle XI se celebrava sa festa el dia 14 de febrer” i que la devoció ab que Sant Valentí era venerat pet tota la comarca [del Bages] feu que per centúries cremás continuament devant de son altar una llàntia de plata (8)”.
La devoció a sant Valentí es va estendre per la comarca i, especialment, a Navarcles va adquirir un sentit popular. El 1633, quan el monestir de Sant Benet va patir un gran incendi, tres navarclins van aconseguir salvar les relíquies del foc. És així com el 2 de febrer de 1690, explica Solà, que els de Navarcles “elevaren al Il, Sr. Pasqual, bisbe de Vic, un memorial acompanyat de 78 firmes de cáps de cases demanant que se’ls concedís per patró a Sant Valentí , y comprometentse a celebrar sa festivitat el 14 de febrer (9)”. L’any següent el rector del poble va sol•licitar a l’abat de Sant Benet una relíquia del cos del sant i se’ls va concedir una part de la relíquia que va passar a ser venerada dins una urna guardada a l’església parroquial (10)”.Aquest lligam entre Navarcles i el seu patró es va enfortir a partir de la desamortització que va afectar al mosnestir de Sant Benet i i la desafectació dels seus béns del monestir de Sant Benet a partir de 1835.
És així com al seu patró els navarclins li han dedicat diverses composicions de goigs. La més antiga, titulada “Goigs del gloriós bisbe y màrtir Sant Valentí, patró de Navarcles y de tot lo plá de Bages” (11), comença dient:

“Puig per vostra caritat
gosan glorias celestials:
Sant Valentí ab los mortals
usau de benignitat”

Uns de posteriors, amb lletra de mossèn Fortià Solà i música de mossèn Josep Aulet, en canvi, tenen aquesta entrada:

“Puix al cel gaudiu sens fi
de la glòria divinal:
Gloriós Sant Valentí
preserveu-nos de tot mal (12)”

El ‘cristall de Sant Valentí’, una peça curiosa
Una curiosa peça relacionada amb sant Valentí és l’anomenat, precisament, “cristall” de Sant Valentí. Joan Amades explica l’origen llegendari d’aquest objecte: en una època de secada molt forta que un frare, que no semblava gaire entenimentat, va prometre acabar amb una relíquia. Així, es va apropar a Tolosa (França) on va robar les relíquies de sant Valentí. Els habitants del lloc el van empaitar fins a trobar que un riu barrava el pas al lladre; aleshores, les aigües es van obrir i el van deixar passar. Després d’aquest prodigi ja no el van seguir més. Camí enllà, cap al seu destí, el frare va passar pel Pont de Cabrianes on, al molí que hi havia, la molinera anava de part i estava a punt de morir. Aleshores, diu Amades, “el monjo va omplir un vas d’aigua del riu, va posar-hi al damunt les relíquies i l’aigua al punt ca convertir-se en un vidre transparent i cristal•lí (13)”. El monjo va ensenyar aquest cristall a la partera que va poder infantar degudament. “Aquell vidre –segueix dient el folklorista-, fet d’aigua, únic al món, posat en un ric reliquiari, ha obrat grans miracles, sobretot en el sentit d’afavorir els parts, i diverses vegades, quan la reina havia d’infantar, l’havien portat al palau reial junt amb moltes d’altres relíquies”. D’un fet d’aquest tipus es recorda en el cas de la reina espanyola Isabel II quan, l’any 1857, va infantar al seu fill que seria el futur Alfons XII (14).
D’aquest cristall en parlen, també els goigs. Els més antics diuen:

“Aquell cristall miraglós
que formàreu de aigua pura
fins entre ls’ Reys assegura
quan ab Déu sou poderós;
puig per Ell ajudau Vos
á las donas en son part...”

I els de 1945 relaten:

“Si us reclama la partera
l’escolteu benignament
sia reina o molinera
té de vostre ajut esment.
El cristall és la senyal
d’estar vós atent allí”

Podeu veure una imatge antiga d’aquest miraculós cristall amb el següent enllaç del web santfruitosdebages.org.

Imatges:
Superior.- Gravat de sant Valentí dels “Goigs del gloriós màrtir Sant Valentí”. Vic : Imp. De Valls, 1859, cantats a Ribes de Freser
Central.- “Goigs del gloriós bisbe y màrtir Sant Valentí, patró de Navarcles y de tot lo plá de Bages”. Manresa : Imp. y Lit. De Ll. Roca [s.d.]
Inferior.- “Goigs a llaor de Sant Valentí, Bisbe i Màrtir que es venera a Navarcles, bisbat de Vich”. Manresa : Imp. Sant Josep, 1945

Bibliografia:
1 Pladevall, A. “Valentí”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana vol. 23, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989, p. 355
2 “Valentín”Réau, Louis. Iconografia del arte cristiano, t. 2, vol. 5. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2001, p. 305
3 Mestre, Jesús: Adell, Joan-Albert. Monestirs de Catalunya. Barcelona : Edicions 62, 2001, p. 75
4 Benet, Albert. “Sant Benet de Bages”. Dins: Catalunya romànica, vol. 211. El Bages Barcelona : Enciclopèdia Catalana, 1992, p. 412
5 Íbid
6 "Sant Fruitós de Bages.-Altres indrets del terme.- Sant Benet de Bages" [en línia] Enciclopèdia Catalana, S.A. 1999-2004 [Consulta: 12 de febrer de 2009] Disponicle a: http://www.grec.net/cgibin/ggcc01cl.pgm?USUARI=&SESSIO=&PGMORI=&NDCHEC=0611391
7 “Goigs del gloriós martir Sant Valentí”. Vic : Imp. De Valls, 1859
8 Solà, Fortià. Navarcles: notes històriques. Manresa: Imp. de D. Vives, 1910, p. 99
9 Íbid
10 Girbau, Valentí. Poble i parròquia: l'esglèsia de Navarcles el segle XVIII. Navarcles: Ajuntament de Navarcles, 2002, p. 19
11 “Goigs del gloriós bisbe y màrtir Sant Valentí, patró de Navarcles y de tot lo plá de Bages”. Manresa : Imp. y Lit. De Ll. Roca [s.d.]
12 “Goigs a llaor de Sant Valentí, Bisbe i Màrtir que es venera a Navarcles, bisbat de Vich”. Manresa : Imp. Sant Josep, 1945
13 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any, vol. 1. Barcelona: Salvat, 2001, p. 782
14 Girbau, Poble... Íbid, p. 27

Santa Eulàlia de Barcelona o la veritable construcció del mite

2009-02-25T14:02:00.001+01:00

La devoció de Barcelona vers la seva suposada ciutadana santa Eulàlia està fora de tot dubte. Des de l’època visigòtica, juntament amb la presència de les seves relíquies, les manifestacions de culte vers aquesta màrtir no s’han deixat de celebrar. Tot i que la documentació històrica sembla indicar que no va existir en determinat moment històric no es van estalviar esforços per convertir-la en un personatge real i es va aconseguir construir un mite que, encara ara, es recorda cada 12 de febrer.
Diversos historiadors i antropòlegs, exercint d’hagiògrafs, han dubtat que existís una Eulàlia a Barcelona, víctima del martiri, i creuen que es tracta d’un doblament de sant Eulàlia de Mèrida [vegeu un article anterior d’aquest bloc: És santa Eulàlia de Barcelona un doblament de la santa Eulàlia de Mèrida].
La tradició llegendària va presentar santa Eulàlia com una nena cristiana que als tretze anys va declarar la seva religió i que, per aquest motiu, va morir martiritzada. Joan Amades, com tots els que en recullen la seva suposada vida barcelonina, esmenta que “era filla de Sarrià, d’una gran casa senyorial que s’aixecava en l’indret conegut pel ‘desert’ (1)”. El folklorista relata els principals episodis d’una vida dedicada al proïsme i com, un cop declarada la seva fe va partir fins a “tretze martiris com tretze eren els seus anys (2)”, el darrer dels quals va ser clavar-la en una creu en forma d’X. La Viquipèdia descriu breument aquests martiris.
Després de morir, cal seguir altra cop a Amades, per conèixer que “diu una altra tradició que la nit següent [de morir] uns cristians innominats, induïts per llur fervor, desclavaren el cos de la santa d’amagat i van donar-li sepultura cristiana en lloc secret i desconegut durant molts segles... (3)”. D’aquest aspecte en parla dóna algun indici poc més concret Àngel Fàbrega quan afirma que “no sabem pas on era l’indret exacte de la primera sepultura, però certament havia de ser en algun dels cementiris situats a ran dels camins més propera a la ciutat antiga (4)”

La devoció de Barcelona a Eulàlia
Fins aquest punt tot es fonamenta en la tradició i la llegenda, en allò que sobreposadament s’ha anat afegint a uns fets que, probablement, són imaginaris. La història, però, es va afanyar a establir fets i actuacions per consolidar l’existència d’Eulàlia. Roger Costa explica com “vers el 635, Quirze, abat d’un monestir de la rodalia de Barcelona, per tal de restaurar-ne i d’impulsar el culte i per posar en pràctica una de les resolucions del concili IV de Toledo (633), hi erigí un monestir que en guardà després les relíquies, escriví –recollint la tradició oral- les actes del seu martiri, i compongué un himne i els textos d’una Missa pròpia (5)”. I és que, certament, és totalment verificable l’existència de la devoció a santa Eulàlia durant l’època visigòtica a Barcelona. Llorenç Riber (6), que utilitza la grafia ‘Eulària’ en referir-se a Eulàlia, així ho manifesta quan diu que l’himne escrit per Quirze “és una demostració de que, de molt antic, la nostra Santa Eulària era honrada amb ofici propi, distint de la Santa Mèrida, qui el tenia també, i amb l’himne de Prudenci” i n’escriu la primera estrofa:
“Brilla aquí l’honor del sepulcre de la màrtir Eulària qui el segellà amb el sagrat estigma de sos patiments. Aquí ens crida tots; en hi cal concórrer”.
Una estrofa d’aquest mateix himne, segueix Riber, “indicà més tard el lloc de l’enterrament de la ínclita verge, la fressa del qual es perdé, com la de altres tants màrtirs que Déu servava en el tresor del seu secret”.
És així com es va perdre de la memòria dels fidels barcelonins el lloc de la sepultura de la seva ‘santa’ però que, segles després, l’abat Quirze –futur bisbe- devia localitzar. Aquest lloc sempre s’ha associat amb una església anterior a Santa Maria del Mar, al barri de Ribera, coneguda com Santa Maria de les Arenes. Malgrat aquesta creença popular, Josep Bracons, en estudiar l’actual Santa Maria a l’enciclopèdia de l’Art gòtic a Catalunya, certifica que, almenys des de l’any 998, en aquell mateix lloc hi havia una església que duia el nom de Santa Maria de les Arenes “però la tradició parla de la presència de culte cristià des de l’antiguitat tardana” i fa esment de la llegenda de la sepultura de santa Eulàlia al segle IV i la descoberta posterior; afirma, però, que “l’excavació de la necròpoli de l’antiguitat tardana que s’estén per tot el b arri de Santa Maria no ha aportat cap testimoni explícit de culte cristià (7)”. I és que, des de la mateixa narració llegendària, com recorda Roger Costa, les restes hi serien dutes en el segle VIII quan “durant la invasió sarraïna les despulles de la santa foren amagades, fins que l’any 877 foren dipositades a la primitiva església de Santa Maria de les Arenes (avui del Mar) (8)”.

Santa Eulàlia al centre d’una operació políticoreligiosa
La vinculació real del santa Eulàlia, les seves relíquies, i Santa Maria de les Arens [després, del Mar] apareix associada amb la figura del bisbe Frodoí el qual va ser nomenat pel rei Carles el Calb l’any 861. Martí Vergès i M. Teresa Vinyoles (9) indiquen que “el bisbe es dedicà a combatre enèrgicament certs brots d’origen got i mossàrab, i segons sembla, portava l’encàrrec d’acabar amb el culte local visigòtic i substituir-lo pel romà o el carolingi” i especifiquen que “en aquestes circumstàncies Frodoí reestructurà la catedral. La raó principal devia ser la necessitat de fonamentar la reforma litúrgica”. En aquest context politicoreligiós apareix santa Eulàlia ja que, com diuen els mateixos autors, “el culte romà es refermava en el culte dels màrtirs i el gran nombre de temples que es van construir a l’imperi franc amb la següent organització arquitectònica: una cripta o confessió amb les restes dels màrtirs d’autoritat, generalment de procedència o vincula local”. És així com el bisbe, segueixen dient, “inicià un procés de recerca de les despulles d’un màrtir local, que donà lloc a la nova estructura catedralícia”.
És així com, Llorenç Riber, relata la localització, més o menys inspirada per Déu, de les restes de santa Eulàlia que es va fer al subsòl de l’església de Santa Maria de les Arenes. En un primer moment no es va tronar el cos sant però, després, “Frodoí, servent de Déu, després de celebrats els divinals misteris, baixà novellament a les fosses excavades, i al corn dret de l’altar veié un ofrat, a on hi meté el bacle, i sentí que era buit. Manà a sos clergues que hi cavassen, i en traguessen la terra a fora. I quan això fou fet, per llarguíssim mercè del Senyor, fou trobat el sepulcre preciós, que era estat construït i llavorat per una mà amorívola. Una olor de suavitat se’n exhalà d’ell, en obrir-lo, com si fos estat una urna d’aromes (10)”. I així va ser com el 23 d’octubre de l’any 877 es van traslladar les despulles de santa Eulàlia cap a l’edifici catedralici on van quedar integrades. L’any següent al trasllat o translació, un precepte del rei Lluís, el Tartamut, adreçat al mateix bisbe Frodoí ja establia aquesta associació en ajudar per la seva restauració i esmentar que “en reverència a la Santa Creu en honor de la qual és dedicada l’església de Barcelona, i de santa Eulàlia, el cos de la qual descansa en la mateixa església... (11)”.
D’aquesta primera ubicació de les restes de santa Eulàlia a la catedral barcelonina es conserva una làpida sepulcral, que devia acompanyar la corresponent urna funerària, i que ara es troba a l’actual cripta. En aquesta làpida hi consta la inscripció al•lusiva al trasllat esmentat anteriorment:
“Aquí reposa Santa Eulàlia màrtir de Crist, la qual va patir en la ciutat de Barcelona, sota la presidència de Dacià, el dia segon 10 dels idus de febrer i fou trobada pel bisbe Frodoí amb el seu clergat, en l’església de Santa Maria el (...) de les calendes de novembre. A Déu gràcies (12)”.
Tot i que no es pot llegir correctament, la tradició i algun document antic indiquen que la data és la del 23 d’octubre, tal com se celebrava com a Dia de la Translació.
Tot sembla indicar que santa Eulàlia, més enllà de la seva significació religiosa ha tingut, sempre, una carrega de significació política. La funció d’afirmació del poder episcopal, en la persona de Frodoí, i la consolidació de la seu barcelonina exercida per la suposada localització de les relíquies d’Eulàlia, el 877, així com el seu trasllat des de fora muralles a la seu catedralícia es pot emmarcar en és indubtable. Es tracta, com descriu Martí Gelabertó (13) en estudiar el paper de les relíquies en la societat de l’Antic Règim, de variar l’equilibri de poder entre el context rural i l’urbà. Gelabertó afirma, recollint estudis anterior, que “durant els darrers segles de l’edat mitjana són molt freqüents els trasllats de relíquies a l’interior de les muralles de les ciutats, capelles i ases de religiosos extramurs depenents per la seva proximitat del nucli urbà (...) Aquest procés es consolidarà en segles posteriors i marcarà profundament l’equilibri entre l’interior i exterior de la ciutat”. Així, diu Gelabertó fent pròpies unes paraules de Peter Bow: “Al voltant dels cossos dels sants cristal•litzen estructures socials, polítiques i religioses diferents” i fa un afirmació que, salvant la diferència d’època, és aplicable perfectament a l’episodi de santa Eulàlia: “La translació de relíquies a l‘interior de la ciutat constitueix una funció política de primer ordre els principals beneficiaris de la qual són les classes privilegiades” i afegeix que “durant l’edat mitjana la cerimònia de rebuda de relíquies dins dels murs de la ciutat esdevé un element de reforçament del poder del bisbe de la diòcesi, ara convertir en agent monopolitzador del cos sant que rep”.

Fets imaginats en indrets ben reals
Allò més curiós és constatar com, tot i la incertesa de l’existència real de l’Eulàlia barcelonina, a la ciutat es van fixar certs llocs com escenaris veritables dels principals episodis de la seva vida i, evidentment, de la seva mort heroica.
Joan Soler i Amigó fa un breu repàs d’aquests indrets del paisatge urbà que es relacionen amb la Santa: “La ciutat vella manté el seu record llegendari, a l’arc de Santa Eulàlia hi fou presoners, a la baixada de Santa Eulàlia fou llençada rodolant dins una bóta plena de vidres trencats, fins a tretze vegades; a la plaça del Pedró finalitzà el seu martiri (14)”. I Joan Amades n’assenyala un per cada martiri i “tres punts diferents de la ciutat on Santa Eulàlia fou clavada en creu” i afegeix que “la tradició més arrelada i persistent és que fou al Pla de la Boqueria, i diu que per això el carrer dit avui de la Boqueria i el portal que va obrir-se al seu començament havien dut el nom de Santa Eulàlia... (15)”.
Amb tota la càrrega simbòlica descrita, tant gran i arrelada entre els barcelonins, no ha de sorprendre que fos l’estendard de santa Eulàlia el que enarborava Rafael de Casanova l’11 de setembre de 1714 ni que, encara avui, en la festa major d’hivern, la ciutat, segueixi recordant el seu mite ben real.

Imatges:
Superior: “Goigs en llahor de la gloriosa verge i màrtir Santa Eulàlia qual cos sant se venera en la Seu de Barcelona. Sa festa als 12 de febrer”. Barcelona : Llibreria de J. Batlle
Central: Accés a l’actual cripta de Santa Eulàlia a la catedral de Barcelona. 13 de desembre de 2008
Inferior 1: Plafó de rajoles situats a la coneguda com Baixada de santa Eulàlia de Barcelona
Inferior 2: Cartell de les Festes de Santa Eulàlia 2009

S’agraeixen les aportacions de Zerosetze de Bibliogoigs.

Bibliografia:
1 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any, vol. 1. Barcelona: Salvat, 2001, p. 747
2 Amades, Costumari... Íbid, p. 748
3 Amades, Costumari... Íbid, p. 753
4 Fàbrega, Àngel. “Santa Eulàlia, verge i màrtir” Dins: Els sants de Barcelona. Barccelona : Editorial Balmes, 1979, p. 16
5 Costa, Roger. El gran llibre dels sants. Badalona: Ara Llibres, 2007, p. 83
6 L’escriptor Llorenç Riber, en la seva funció d’hagiògraf, dedica a sant Eulàlia diversos capítols del primer volum de la seva obra dedicada als sants catalans. Riber, LL. Els sants de Catalunya. El Cicle Romà: des de Sant Fructuós: any 259 fins a Sant Narcís: any 303?: els màrtirs. Barcelona : Editorial Catalana, 1919-1922, p. 91 - 124
7 Bracons, Josep. “Santa Maria del Mar”. Dins: L’art gòtic a Catalunya. Arquitectura 2. Barcelona : Enciclopèdia Catalana, 2003, p. 72
8 Costa, El gran llibre... Íbid
9 Vergès, M; Vinyoles, M. T. “Santa Creu i Santa Eulàlia de Barcelona”. Dins: Catalunya romànica, vol. 20. El Barcelonès, el Baix Llobregat, el Maresme. Barcelona : Enciclopèdia Catalana, 1992, p. 156
10 Riber; Els sants... Íbid, p. 108 – 109
11 “Precepte del rei Lluís II, dir el Tartamut, al bisbe Frodoí de Barcelona. 9 de setembre del 878” (Traducció de Josep M. Pons i Guri). Dins: Catalunya romànica, vol. 20. El Barcelonès, el Baix Llobregat, el Maresme. Barcelona : Enciclopèdia Catalana, 1992, p. 30
12 Riu, Eduard; Pladevall, Antoni; Mundó, Anscari M. Dins: Catalunya romànica, vol. 20. El Barcelonès, el Baix Llobregat, el Maresme. Barcelona : Enciclopèdia Catalana, 1992, p. 174
13 Gelbertó, Martí. La palabra del predicador. Contrarreforma y superstición en Catalunya (siglos XVII – XVIII). Lleida : Milenio, 2005, p. 179 i 180
14 “Santa Eulàlia”. Dins: Soler i Amigó, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 703 i 704
15 3 Amades, Costumari... Íbid, p. 752

És santa Eulàlia de Barcelona un doblament de santa Eulàlia de Mèrida?

2009-02-25T14:01:00.001+01:00

L’existència de dues santa Eulàlia en el santoral, la de Barcelona i la de Mèrida, sempre ha comportat que una d’elles es posi en dubte. Tot i que els martirologis les contemplin totes dues i que les seves festivitats se celebrin en dates diferents, 12 de febrer i 10 de desembre, alguns estudiosos han dubtat de la doble existència i solen considerar que una és el doblament de l’altra; aquest galdós paper sempre li sol tocar a la catalana.
Antoni Pladevall i Joan Soler afirmen, en glosar la figura de santa Eulàlia que “l’autenticitat de les seves actes no és més que un doblament de la de Mèrida”. Efectivament, aquests dos autors, en fer referències a l’escassetat d’autèntiques actes de martiri esmenten que “com és lògic, com més s’aparta la seva redacció de l’època en què cada màrtir sofrí el martiri, són més fantasioses i poc fiables, i sovint recorren a llocs comuns, copiant fets i circumstàncies” i assenyalen que “un dels casos més singulars és el ja esmentat de santa Eulàlia de Barcelona, que per la relació del seu martiri apareix com un clar doblament de santa Eulàlia de Mèrida, aquesta ben autèntica, confirmada per les troballes arqueològiques i textos antics... (1)”. Efectivament, el poeta llatí Aurelius Clemens Prudentius ( 348 -~ 405), conegut com Prudenci, va escriure un text del seu Peristephanon o Llibre de les Corones amb el títol d’’Himne en honor de la passió de la molt benaurada màrtir Eulàlia’ que comença així:

“Eulàlia, noble per la seva estirp, més noble encara per la manera com va morir, honora, verge santa, amb els seus ossos i protegeix amb el seu amor la seva estimada Mèrida, que li donà naixença (2)”

Pladevall i Soler afirmen que devien existir relíquies de santa Eulàlia de Mèrida a Barcelona almenys des del segle VII la qual cosa “féu doblar o crear una Eulàlia barcelonina (3)”. Així mateix especifiquen que “és aquest un fet que es repeteix força sovint arreu de la cristiandat. La gran difusió que van tenir les relíquies dels màrtirs ha fet doblar o mitificar i atribuir a llocs diferents de l’original l’origen de sants, el més habitual és l’abans comentat doblament d’un sant a causa del repartiment o divisió de les seves relíquies (4)”. De la mateixa opinió és Louis Réau que aglutina les dues Eulàlies en una sola i de les quals en diu: “el martirologi espanyol diferencia dues santes amb aquest nom: Eulàlia de Mèrida i Eulàlia de Barcelona, que en veritat són una de sola, com ho prova la identitat de la seva llegenda i el fet que les festes d’ambdues, originalment, se celebressin el mateix dia” i continua afirmant que “la santa de Mèrida, a Extremadura, va ser la primera en aparèixer, està provada a partir del segle IV, per un himne de Prudenci, en tant que els primers indicis de l’Eulàlia catalana procedeixen del segle VII (5)”.
L’existència de la màrtir barcelonina, però, és defensada per altres estudiosos. A la Gran Enciclopèdia Catalana té la seva entrada pròpia i Àngel Fàbrega diu que “la identitat del nom amb una altra màrtir cristiana de Mèrida i la semblança dels martiris, així com la manca de monuments que donin suport als primers passos de la història d’Eulàlia de Barcelona, han fet dubtar de la seva autenticitat” però afegeix que “tanmateix, els estudis recents han desvirtuat la pretesa força de testimoniatge negatiu del poeta Prudenci i fan versemblant la possibilitat d’un culte oficial de l’església de Barcelona a la santa, que bé podria haver començat arran de la seva mort (6)”. De manera semblant, l’antropòleg Roger Costa, en tractar santa Eulàlia, afirma que “tot i que hom ha arribat a posar en dubte l’existència real d’aquest personatge –s’ha dit que és un desdoblament de santa Eulàlia de Mèrida-, el degoteig constant de les dades ens confirmen l’existència d’una Eulàlia pròpia de Barcelona” per resoldre que “així ho confirmen alguns documents del segle VI, en què ja se n’entreveu el culte, mentre que la tradició escrita sobre els fets de la seva vida i el seu martiri es remunta al segon terç del segle VII (7)”.
És així com es donen com a certes les informacions que se’n tenen, no de la seva persona i circumstàncies de la seva mort sinó de la devoció que li tenien la capital catalana. Així, Fàbrega, esmenta que “tot i que la història del culte que tingué a Barcelona durant els ss IV i V és encara desconeguda, ja es pot rastrejar documentalment a les acaballes del s. VI, i la tradició escrita que tramet els fets principals de la seva vida i el seu martiri es remunta al segon terç del s VII (8)”. I Roger Costa explica com “vers el 635, Quirze, abat d’un monestir de la rodalia de Barcelona, per tal de restaurar-ne i d’impulsar el culte i per posar en pràctica una de les resolucions del concili IV de Toledo (633), hi erigí un monestir que en guardà després les relíquies, escriví –recollint la tradició oral- les actes del seu martiri, i compongué un himne i els textos d’una Missa pròpia” per, seguidament, esmentar com “durant la invasió sarraïna les despulles de la santa foren amagades, fins que l’any 877 foren dipositades a la primitiva església de Santa Maria de les Arenes (avui del Mar) (9)”.
L’Eulàlia de Mèrida, però, també era festejada a Catalunya, com ho demostren els goigs que acompanyen aquest text i que fan referència a Begudà (Garrotxa), i Joan Amades ho recull, en tractar el 10 de desembre, en el seu Costumari català: “avui havien fet llur festa les diverses poblacions que tenen aquesta santa per patrona, les quals no la celebraven pas per la santa Eulàlia barcelonina, que s’escau pel febrer, sinó per la de Mèrida, que la fa avui. La veneraven Santa Eulàlia de Puig-oriol, Santa Eulàlia de Ronsanes, Santa Eulàlia de Vilapiscina, i encara d’altres (10)”. De manera semblant, Àngel Fàbrega recorda que “la catedral d’Elna li és dedicada, així com diverses parròquies i esglésies del Principat (11)”.
Discussions historiogràfiques a part, la tradició i la devoció sempre han considerat que una Eulàlia va néixer, créixer i va morir martiritzada a la ciutat comtal d´on, amb permís de la Mare de Déu de la Mercè i de santa Madrona, és patrona i recordada en la seva festa major d’hivern.

Imatge:
Dreta: gravat dels “Goigs en llahor de la gloriosa Verge i Màrtir Santa Eulàlia qual cos Sant se venera en la Seu de Barcelona. Sa festa als 12 de Febrer”. Barcelona : Tipografia Catòlica
Esquerra: gravat dels “Goigs á Santa Eularia de Mérida, patrona de Begudá, del Bisbat de Gerona”. Girona : Impremta Carreras

1 Pladevall, A; Soler, J.”Els sants i santes en la religiositat popular” Dins: Tradicionari, vol. 8, L’univers màgic. Mites i creences. Barcelona: Enciclopèdia Catalana: Generalitat de Catalunya, 2005, p. 158
2 Prudenci. Llibre de les Corones (vol. 1). Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1984, p. 67
3 Pladevall; Soler. “Els sants...”, Íbid
4 Íbid
5 Réau, Louis. Iconografía del arte cristiano (vol. 6). Barcelona: Ediciones del Serbal, 2001, p. 481
6 “Eulàlia”. Fàbrega, Àngel; Dins: Gran Enciclopèdia Catalana vol. 10, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989, p. 367
7 Costa, Roger. El gran llibre dels sants. Badalona: Ara Llibres, 2007, p. 83
85 “Eulàlia”. Fàbrega... Íbid
9 Costa; El gran... Íbid
10 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any, vol. 5. Barcelona: Salvat, 2001, p. 873
11 “Eulàlia de Mèrida”. Fàbrega, Àngel; Dins: Gran Enciclopèdia Catalana vol. 10, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989, p. 367

Translació per Catalunya de les relíquies de sant Vicenç l'any 863

2009-01-28T13:19:00.001+01:00

El diaca Vicenç és un sant que comparteixen l’Aragó i el País Valencià. En la seva vida terrenal, diu la tradició, va ser ajudant del bisbe Valeri de Saragossa però va partir martiri a la ciutat de València, on va ser traslladat per ordre de Dacià en temps de l’emperador Dioclecià l’any 303 o 304. El poeta cristià Prudenci li va dedicar un himne que comença dient: “màrtir benaurat, fes feliç per a nosaltres el teu dia de triomf en què, Vicenç, se’t lliura la corona, recompensa de la teva sang (1)”. I la seva popularitat va depassar l’àmbit local per, segons diu Louis Réau, “en primer lloc pel seu nom, interpretat com a símbol de victòria, i també per les traslacions de les seves relíquies (2)”. Va ser, precisament, un d’aquests transports de les seves restes que el van fer passar per Catalunya i aquets fet va quedar recollit en un document de gran valor històric.
La ‘Llegenda àuria’ explica que, un cop va haver mort dels turments aplicats, el seu cos va ser abandonat a la intempèrie per tal que la bèsties el devoressin però uns àngels el van recollir i que, fins i tot un corb, els va ajudar. Va ser llavors quan va ser conduït al mar on va ser llençat amb una pedra o roda de molí lligada al coll; abans, pe`ro, que la barca que l’havia endut mar endins hagués tornat a la platja, les restes del sant ja hi havia arribat portades per les onades. Després d’aquest fet va rebre sepultura (3)”.
La Viquipèdia explica que “en el lloc de València on se suposa que fou martiritzat el diaca Vicenç cap al 304-305 fou construïda l’església primitiva de la Roqueta, per venerar-hi les restes del màrtir. Aquest lloc es trobava junt a la Via Augusta, al sud de la ciutat, a l’altura del número 136 de l’actual carrer de Sant Vicent Màrtir (4)”. Segons la Gran Enciclopèdia Catalana, en aquets lloc, es va aixecarm el segle IV l’església a l’indret on se suposava havia estat martiritzat Vicenç “damunt d’una roca que s’alçava davant una de les portes de la ciutat, a la fi del ‘cardo’ (5)”.
A aquest edifici que devia estar en runes l’any 855, explica Antoni Pladevall, es van dirigir “dos monjos de Conques (Llenguadoc), Hildebert i Eudald, emprengueren el camí vers València per rescatar el cos del màrtir i portar-lo al seu monestir. Una malaltia obligà Hildebert a abandonar l’empresa, i la dugué a terme el monjo Eudald, amb la complicitat d’un jueu, Zacaries, que el portà a l’església de San Vicent”. D’allà, segueix comentant Pladevall, “Eudald en partí amb el cos del sant, i fou deturat a Saragossa, on el bisbe li prengué el cos, que fou venerat a l’església de Santa Maria, la principal de la ciutat”. El cos de sant Vicenç, però, no es va quedar a Saragorra i “el 863 el comte Salomó de Cerdanya i dos monjos de Castres, amb autorització del valí de Còrdova, rescataren el cos i el dugueren a Castres a través de Balaguer, Berga, Alp i Llívia, localitats on foren exposades les relíquies i obrà miracles (6)”.
Aquest pas per Catalunya és relatat per Aimó, monjo de Saint-Germain-des-Prés en la Història de la invenció i translació del cos de Sant Vicenç des d’Hispània al monestir de Castres (7) en un document que representa, en alguns casos, la primera referència escrita de les diferents poblacions catalanes per on va fer parada el trasllat de sant Vicenç. La primera parada va ser a Balaguer i qualifica aquest lloc d’’oppidum’, o sigui, fortificat. Aimó explica, segons Josep Giralt, “que molta gent, en saber la notícia de la presència del sant màrtir, li oferiren presents, i que una dona recuperà la vista que feia poc que havia perdut (8)”. Balaguer, aleshores encara era un nucli musulmà proper a la frontera cristiana. En el seu pas per Berga, per ‘Berga castellum”, guareix un tolit (9). I a Alp, o segurament les relíquies devien arribar a través del pas natural de Coll de Jou, les relíquies són dutes a l’església de Santa Maria, que des de poc després seria dedicada a Sant Pere (10). Finalment, i com a darrera etapa catalana, el seguici va passar per Llívia, on també es van obrar miracles, en el seu camí cap a Carcassona de pas cap a Castres.
Sembla com si aquesta història del monjo Aimó hagués encomanat, a partir de la seva difusió pels monestirs de les terres dels comtats catalans en plena formació, el desig per aconseguir relíquies de sants de lloc ben llunyans a les seves seus: el 971 els monjos de Ripoll s’apropiarien de les restes de sant Eudald i, en un altre moment no gaire llunyà d’aquest, els monjos de Sant Pere de Camprodon passarien a posseir les de sant Patllari originari d’Embrú, entre d’altres exemples.

Imatges:
Superior: Gravat dels ‘Goigs al gloriós màrtir Sant Vicenç Espanyol, patró de la vila de Prats de Lluçanès del Bisbat de Vic’.
Central: Suposat recorregut de les relíquies de sant Vicenç en la translació de l’any 863
Inferior: Vista panoràmica de la ciutat de Berga, des del santuari de Queralt, el novembre de 2006

Bibliografia:
1 Prudenci. Llibre de les Corones, vol. 1. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1984, p. 83
2 Réau, Louis. Iconografia del arte cristiano, tom 2, vol. 5. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2001, p. 323
3 Vorágine, Santiago de la. La Leyenda dorada, vol 1,. Madrid: Alianza, [1990], p. 122 i 123
4 “Sant Vicent màrtir” [en línia] Viquipèdia. L’enciclopèdia lliure. Wikimedia Foundation, Inc. [Consulta: 21 de gener de 2009] Disponible a: http://ca.wikipedia.org/wiki/Sant_Vicent_M%C3%A0rtir
5 Pladevall, A. “Sant Vicent de la Roqueta” Dins: Gran Enciclopèdia Catalana vol. 20, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989, p. 409
6 Pladevall, Íbid.
7 El text sencer, en llatí d’aquest document es pot trobar a: Saxer, Victor. Saint Vincent, diacre et martyr. Brussel·les : Societé des Bollandistes, 2002, p. 317 – 353. Els paràgrafs relacionats amb les poblacions catalanes és a les pàgines 330 a 333
8 Giralt, Josep. “Ciutat de Balaguer”. Dins: Dins: Catalunya romànica, volum. 17 La Noguera. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1996, pàg. 220
9 Santandreu, M. Dolors. “Castell de Berga”. Dins: Dins: Catalunya romànica, volum. 12 El Berguedà. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1996, pàg. 122
10 Delcor, Maties. “Sant Pere d’Alp”. Dins: Dins: Catalunya romànica, volum. 7 La Cerdanya / El Conflent. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1996, pàg. 75

Relíquies i devoció als sants Innocents a Catalunya

2008-12-29T11:47:00.007+01:00

La tradició celebra, cada 28 da desembre, la Festa dels Sants Innocents. La diada és en memòria d’uns infants que, suposadament, van morir -sense culpa ni responsabilitat- en mans dels sicaris d’Herodes. La curiositat és que, tot i ser molt hipotètic i fantàstic el relat en què es fonamenta aquest costum, han estat ben reals –així s’ha ben cregut- les seves relíquies i els seus cossos que s’han venerat a Catalunya des de l’edat mitjana.
Segons la Gran Enciclopèdia Catalana, els Innocents són els “infants de la rodalia de Betlem que, segons l’evangeli de Mateu, Herodes féu matar en veure’s burlat pels mags (1)”. I efectivament, Mateu relata com els tres mags, que en del devenir seien coneguts com els Tres Reis de l’Orient, van prometre a Herodes –proclamat rei de Judea pel senat de Roma- que l’informarien sobre l’infant nascut a Betlem. Els mags, però, no van tornar a Herodes per fer-li saber les notícies de Jesús i “Llavors, Herodes, veient-se burlat pels mags, s’indignà terriblement i va manar que matessin tots els infants de Betlem i de tot el seu terme, de dos anys en avall, segons el temps que havia conegut exactament pels mags (2)”.
Aquest episodi va prendre protagonisme i, com diu Joan Soler i Amigó, l’Església va dedicar la diada de 28 de desembre, “a commemorar litúrgicament la degollació dels infants de Betlem pels soldats del rei Herodes ambla intenció de degollar, d’entre ells, el futur ‘rei dels Jueus’ anunciat per les profecies,envejós Herodes que Jesús li prengués el tron; Sant Josep, però, fou avisat a temps per un àngel i la Sagrada Família fugí a Egipte, amb la Verge i el Nen muntats dalt d’una somera (3)”.
El nombre de víctimes d’Herodes, segons Louis Réau “s’avaluava en el fabulós nombre de cent quaranta-quatre mil, com els màrtirs de l’Apocalipsi, que imploraven la venjança de Déu al peu de l’altar (4)”. Aquest mateix autor afirma que el seu culte era molt popular a l’edat mitjana.
Precisament va ser durant el temps de les croades en què la devoció als sants Innocents va arribar, i amb força, a Catalunya. Antoni Bach dóna testimoniatge de les peregrinacions als Llocs Sants, com Roma o Terra Santa, en aquella època: “de Terra Santa –diu- en procedeixen les notables relíquies del Crucificat, un tros de la creu, la seva túnica, el sant llençol; moltes espines de la corona, algun clau” i justament afirma que “les peregrinacions es feren massives en l’època de les croades (5)”. Entre aquestes relíquies cal comptar-hi les dels sants Innocents, especialment aquelles que estaven formades per tot el cos, o un bocí, d’un d’aquests minyons assassinats per ordre d’Herodes i que, com a tresor principal de les esglésies, es van venerar a diversos lloc de Catalunya. De les relíquies de cos sencer cal destacar-ne diverses de repartides per la geografia catalana:
La tradició conta que, precisament, uns croats van dur el cos d’un sant Innocent a Torelló (Osona) –malgrat que hi hagi una llegenda fabulosa que en dóna la versió que va ser dut al bec d’un colom. Es tracta de sant Fortià el qual hauria estat portat per uns croats el 1298 i la festa del qual, curiosament, s’ha independitzat de la que es recorda dels seus germans [vegeu la història i llegenda sobre sant Fortià en un anterior article d’aquest bloc: Sant Fortià de Torelló: Les relíquies d’un sant Innocent].
Amades explica que “Barcelona posseïa el cos d’un sant Innocent que el duc de Venècia va donar en present al nostre gran rei en Jaume” i relata la llegenda sobre la l’estranya desaparició de la relíquia del vaixell amb què era traslladat a Barcelona i de la qual ningú va saber donar raó; el rei estava preocupat per donar explicacions raonades al duc venecià per la pèrdua del seu preuat regal; en l’arribada i “amb molta sorpresa [el rei] va saber que ja feia molts dies que el cos del sant Innocent s’havia presentat a la Seu, on fou admirat i venerat pet tot el poble (6). Tot i que el rei volia tenir-lo a la capella del palau, el sant sempre va fer-se escàpol per retornar a la catedral barcelonina.
El torellonenc Fortià Solà, en tractar del sant Innocent venerat a la seva població, en fer inventari d’altres relíquies de la mateixa procedència, esmenta que “la Seu de Barcelona té instituït el culte dels Innocents des del bisbe Berenguer de Palou, mort el 1241” però esmenta que no va tenir un cos sencer d’ un d’aquests sants fins a 1388 gràcies al donatiu del duc de Venècia al rei Joan I (7). El lloc on va ser dipositat aquest cos va ser a la capella de la Trinitat que, des d’aleshores, es va anomenar dels sants Innocents. Aquesta capella, diu la Viquipèdia, “es troba situada després de la porta de Sant Iu; al seu altar s'hi guarda una arqueta de plata del segle XVI amb les relíquies que el duc de Venècia li va donar a Joan el Gran amb la condició que es conservessin a la catedral de Barcelona (8)”.
Solà dóna una llarga llista d’esglésies dels Països Catalans on hi ha alguna relíquia, de menor o major dimensió, entre les que destaca, pel fet que tenen el cos sencer, la catedral d’Elna (Roselló) i l’església de Peramea, municipi de Gerri de la Sal (Pallars Sobirà), aquesta darrera amb la possessió de dos cossos que, segons Fortià Solà, van ser regalats pels comtes de Pallars (9) i que, cada any, pel 28 de desembre, encara els mostra devoció.
De Peramea s’explica una curiosa història [va ser tractada en un altre article d’aquest bloc: Les relíquies de sants i les corrandes sobre la rivalitat entre poblacions] de la qual hi ha diverses versions però amb el mateix contingut sarcàstic. Una versió dels fets, recollida per Joan Soler i Amigó a la seva Enciclopèdia de la Fantasia Catalana (10), explica com els Sants Màrtirs –nom amb el qual són conegudes les relíquies venerades- eren propietat de Peracalç i els seus habitants se’ls van vendre als de Peramea per un porró de vinagre quan, en un àpat popular, es van adonar que no podien amanir l’enciam. Del fet en va sortir aquesta corranda:

“Màrtirs Sants de Peramea,
Cossos Sants de Peracalç,
per un porró de vinagre
vos vau vendre els Màrtirs Sants”.

Una segona versió de la corranda, la trobem al Refranyer temàtic(11) de Víctor Pàmies; aquesta, amb una mica més de mala fe, converteix el porró de vinagre en un porró de vi negre i explica el fet d’aquest manera:

“Granuges de Peramea,
borratxos de Peracalç,
que per un porró de vi negre
us vau vendre els Màrtirs Sants”.

Les relíquies dels sants Innocents, com també ho era la de l'infant venerat a Sant Pere de Casserres i conegut com el ‘Cos Sant’, tenien propietats especialment indicades contra la sequera. En diversos llocs, com Torelló o Peramea, on són presents aquestes restes solien ser conduïdes en processó i remullades al riu quan l’eixut esdevenia massa llarg; es veu que, en tocar l’aigua i trobar mullena, feien, miraculosament, obrir l’aixeta del cel sobre les terres assedegades.

Imatges:
Superior.- Gravat contingut en els ‘Goigs de l’Innocent Martyr S. Fortià que son cos se venera en lo dia set de novembre en la Iglesia Parroquial de Sant Feliu de Torelló, Bisbát de Vich’. Ignasi Valls, Vic, 1837
Inferior.- Espai on és guardada l’arqueta, que no les relíquies –desaparegudes per la guerra civil espanyola- de sant Fortià al santuari de Rocaprevera de Torelló

1 “Innocents, els”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana vol. 13, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989, p. 100
2 NT Mt, 2, 16
3 “Innocents”. Dins: Soler i Amigó, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 364
4 Réau, Louis. Iconografia del arte cristiano, vol 7. Introducción general. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2001, p. 114
5 Bach, Antoni. Pelegrins als grans santuaris medievals [en línia] Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona. Barcelona : Reial Acadèmia de Bones Lletres, 2002, vol 48, p. 548 [Consulta: 26 de desembre de 2008] Disponible a: http://www.raco.cat/index.php/BoletinRABL/article/view/16955/16796
6 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any, vol. 1. Barcelona: Salvat, 2001, p. 218
7 Solà, Fortià. Història de Torelló, vol. 2. Barcelona: Gráficas Marina, 1947-1948, p. 271
8 “Catedral de Barcelona” [en línia] ] Viquipèdia. L’enciclopèdia lliure. Wikimedia Foundation, Inc. [Consulta: 13 de desembre de 2008] Disponible a: http://ca.wikipedia.org/wiki/Catedral_de_Barcelona
9 Solà, Fortià. Història... Íbid, p. 272
10 “Relíquia” Dins: Soler, J. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 634
11 Pàmies, Víctor [en línia] Refranyer temàtic [Consulta: 24 d’agost de 2008] Disponible a: http://refranyer-tematic.blogspot.com/2008/02/vi.html. Refrany núm. 595 dels refranys dedicats al vi

Un antic conflicte religiós, a Menorca, provocat per les relíquies de sant Esteve

2008-12-29T11:45:00.002+01:00

Sant Esteve és conegut amb el títol de protomàrtir; o sigui, que és el model dels seguidors de Jesucrist que moririen en defensa de la nova fe. És, així mateix, el protagonista pòstum d’un dels primers casos de conflicte religiós documentats als Països Catalans. Només dos anys i pocs mesos després de ser fabulosament descobert de el seu cos a Jerusalem, el trasllat d’unes relíquies seves van provocar l’enfrontament entre jueus i cristians a Menorca.
La Gran Enciclopèdia Catalana descriu Esteve com a “diaca i protomàrtir cristià”; en relata l’aspecte més ressenyable, almenys des de la nostra perspectiva, de la seva vida: “víctima de l’enveja dels jueus hel·lenistes, fou condemnat i fet apedregar pel sanedrí” i en destaca que “el llibre dels ‘Actes dels Apòstols’ posa en boca seva un discurs apologètic molt important per a comprendre l’evolució missional del cristianisme naixent (1)”. Precisament, Esteve, que va ser triat juntament amb altres sis homes per a difondre els primers missatges de la nova religió. Es va distingir entre aquests pel fet que, tal com diu el Nou Testament, “Esteve, ple de gràcia, feia prodigis i grans miracles en el poble (2)”. Després del discurs, en el qual va fer una síntesi de la història i del sentit de les Sagrades Escriptures com a anunciadors del naixement de Jesús, va ser receptor de l’enveja dels jueus de la sinagoga que el van conduir fora de la ciutat de Jerusalem “i apedregaven Esteve, mentre ell pregava i deia: senyor Jesús, rebeu el meu esperit!. I agenollat, clamà amb veu forta: Senyor, no els tingueu en compte aquest pecat! I , havent dit això, s’adormí (3)”. Després d’una persecució als primera cristians “uns homes piadosos enterraren Esteve i feren una gran manifestació de dol per ell (4)”.
La qualitat de protomàrtir és recordat en la majoria de referències al sant, com són els mateixos goigs que li han estat dedicats a moltes de la parròquies que el tenen per patró. I Jan Grau i Roger Costa recorden que “per la seva condició de primer màrtir, sempre s’ha celebrat la seva diada el 26 de desembre, perquè és just la data immediata de Nadal (5)”. Possiblement pel fet de ser model, el primer en el temps, el que va prendre primer el camí del martiri en defensa de la fe, que la suposada localització del seu cos, la ‘invenció’ del seu cos, va ser un fet extraordinari i de gran ressò en tota la cristiandat.
Explica Iacopo da Varazze a la Llegenda àuria (6) com va ser trobat el cos de sant Esteve uns segles després de la seva mort: Gamaliel, qui havia recollit el cos de sant Esteve i l’havia enterrat al seu propi sepulcre, es va aparèixer a un sacerdot de Jerusalem, de nom Llucià, en tres nits seguides en les quals li va identificar en quin lloc estava enterrat Esteve, juntament amb el seu propi cos de l’aparegut i els de dos familiars seus; també li va indicar com distingir el de cadascun. Una vegada Llucià va estar convençut, va explicar les aparicions al bisbe Joan de Jerusalem el qual, amb d’altres bisbes de la zona es van disposar a desenterrar les restes. Poc després d’iniciades les tasques de desenterrament, d’unes esquerdes es va escampar una olor perfumada que va obrar miracles entre els assistents. Finalment, trobats els cossos dels quatre cossos sants, els van dur a l’església de Sió on, només entrar, van obrar una pluja intensa a l’exterior que va acabar amb la sequera persistent que, des de temps, afectava aquelles terres. Això passava, segons sembla, entre el 3 i el 20 de desembre del 415 tot i que da Varazze situa els fets l’any 417. Aquest descobriment va ser un fet de tal importància que, com afirma Louis Réau, “només d’aquesta data es van consagrar nombroses esglésies a sant Esteve (7)”.

Les relíquies de sant Esteve a Menorca
Els fets que les relíquies de sant Esteve van provocar a l’illa de Menorca són coneguts gràcies a una carta circular (8) en la qual el bisbe Sever de la ciutat de Ciutadella (aleshores amb el nom de Iamona) exposava la conversió dels cinc-cents quaranta jueus de Maó (aleshores amb el nom de Magona). Del 2 al 9 de febrer de l’any 418, la presència d’unes relíquies de sant Esteve, que Pau Osori traslladava de Jerusalem, va encendre la polèmica entre els jueus de Magona i els cristians de Iamona; les restes sagrades eren dutes a Hispània, on no es podia arribar, en aquell moment, a causa de les invasions germàniques, i les havia dipositat momentàniament a una església a les afores de Magona. La carta és redactada, en les seves parts que més ens interessen, de la següent manera: “Efectivament, quasi pels mateixos dies en què jo [el bisbe Sever], encara que indigne, he assolit l’episcopat, un prevere [segons sembla era Pau Orosi] que excel·leix per la seva santedat , venint de Jerusalem, romangué no gaire temps a Magona i, en no poder traslladar-se a les Hispànies, com era el seu desig, resolgué de navegar de bell nou a l’Àfrica. Ell, que havia projectat de portar a les Hispànies les relíquies del beat màrtir Esteve, descobertes recentment, les diposità a l’església de l’esmentada ciutat; cosa que, sens dubte, fou per inspiració del màrtir. Havent-les-hi dipositades, immediatament s’encengué amb el seu amor aquell foc que el Senyor vingué a calar a la terra i que volgué que cremés amb força. A l’instant la nostra tebior es transformà en fervor i el nostre cor s’encengué pel camí, com està escrit. Llavors ens abrusava el zel de la fe i en excitava l’esperança de salvar aquella multitud...”
La carta explica com els jueus, especialment les dones, es va resistir a la conversió. Després de fortes discussions i alguns fets miraculosos, els jueus –primerament els que ocupaven una situació de lideratge com un tal Teodor- de Menorca es van convertir al cristianisme.

El record de les relíquies de sant Esteve als goigs de parròquies catalanes
El record de la importància i valor de les relíquies de sant Esteve és ben identificable en molts dels goigs que li són dedicats i que pertanyen a les parròquies catalanes.
Els ‘Goigs a la invenció del proto-màrtir Sant Esteve que es venera a la capella de Sant Esteve de Tubau de Sant Jaume de Frontanyà’ (Beguerdà) són, com el seu nom indica, especialment dedicats al fet de la troballa del cos de sant Esteve i van repetint:

“Proto-màrtir de fe santa
vostres goigs canta,
puix sou en vostra Invenció
de Tubau gloriós Patró”.

En diverses estrofes es fan ressò del fet i, curiosament, també té una estrofa dedicada als fets de Menorca que s’acaben de detallar:

“Fou de tanta influència
vostra presència
qu’els jueus es convertiren
i en Menorca molts volien
rebre la ciència
de la fe que tots sentien
i amb vostra sang ben sellar-la
i confirmar-la”.

Els ‘Goigs de Sant Esteve protomàrtir, patró de Granollers de la Plana’, parròquia del municipi de Gurb (Osona), fent referència a la meravellosa ‘invenció’ del cos de sant Esteve el 415 a Jerusalem diuen:

“Trobàren vostre sant cos
molt miraculosament,
que donant suaus olors
curaba a infinita gent;
Fou un cas meravellós
per l’Església venerat.
Als qui us demanen socors,
Sigueu-los sempre advocat”.

Igualment passa en el ‘Goigs en honor del protomàrtir Sant Esteve, patró d’Olius, Bisbat de Solsona’ que connecten la invenció del cost del sant amb l’existència d’unes relíquies a la seva parròquia com:

“Pels d’Olius és venerada,
Sant Esteve gloriós,
L’invenció del vostre cos
I una relíquia sagrada
Que de Roma fou portada
En un dia venturós:
Protomàrtir immortal,
I en miracles portentós”.

No se sap si les relíquies de sant Esteve que duia el prevere que esmenta el bisbe Sever van arribar a terres de la península. El cert és que, recordant les paraules de Louis Réau, algunes de les esglésies més antigues repartides per Catalunya hi estan dedicades. Segons Joan Bolòs i Víctor Hurtado, en un dels seus Atles dels comtats de la Catalunya carolíngia (9), indiquen que “en els països on això ha estat estudiat [la relació de les advocacions a les quals està dedicada una església i l’època de la primera construcció], hom sol identificar els edificis eclesiàstics dedicats als apòstols, a la Mare de Déu, al Salvador o a alguns dels primers sants, com les esglésies i parròquies , més antigues”; entre les que deuen fer referència a ‘aquests primers sants’ hi ha, sens dubte, les dedicades a sant Esteve el protomàrtir.

Imatges:
- Superior: Gravat dels ‘Goigs del Protomàrtir Sant Esteve, patró de Bagà, sa Baronia. Bisbat de Solsona’ per gentilesa de Bibliogoigs.
- Mig: ‘Descobriment de les relíquies dels sants’. Dibuix de Gero Lucente, gravat de - Francisco Haylan que apareix com il·lustració núm. 3 del llibre de Julio Caro Baroja, Las Falsificaciones de la historia: en relación con España. Barcelona: Círculo de lectores, 1991.
- Inferior: ‘Goigs a la invenció del proto-màrtir Sant Esteve que es venera a la capella de Sant Esteve de Tubau de Sant Jaume de Frontanyà’ per gentilesa de Bibliogoigs.

1 “Esteve” Dins: Gran Enciclopèdia Catalana, vol. 10. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989 p. 321
2 NT Ac 6, 8
3 NT Ac 7, 59 – 60
4 NT Ac 8, 2
5 Costa, Roger; Grau, Jan. El gran llibre dels sants. Badalona: Ara Llibres, 2007, p. 39
6 Vegeu: da Varazze, Iacopo. La leyenda dorada, vol. 1. Madrid : Alianza Editorial, p. 436 – 440
7 Réau, Louis. Iconografia del arte cristiano, vol 3. Introducción general. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2001, p. 468
8 Podeu llegir aquesta carta, traduïda per Josep Amengual i Batle a: Escrits de bisbes catalans del primer mil·lenni. Barcelona: Proa, 1992, p. 135 – 161. També és remarcable la introducció que en aquesta obra en fa Antoni Pladevall, p. 17 - 20
9 Bolòs, J; Hurtado, V. Atles dels comtats d’Empúries i Peralada (780 – 991). Barcelona: Rafael Dalmau, 1999, p. 36

'Martyrium" de sant Eudald a Santa Maria de Sorba (Montmajor)

2008-10-11T16:41:00.004+02:00

El cas del martyrium de sant Eudald esdevé, per dir-ho d’alguna manera, la història al contrari de, per exemple, sant Cugat.
Totes les referències documentals a la vida de sant Eudald provenen de la tradició generada a partir del culte de les seves relíquies a Ripoll; segons la tradició, van arribar-hi l’any 978 portades per uns monjos que les havien manllevat a Ax dels Termas. El relat, per tant, barreja aspectes de possible veracitat històrica amb elements florits de la més pura invenció.
La part més curiosa de la història és que a l’església de Santa Maria de Sorba, al municipi de Montmajor (Berguedà), conté una construcció que l’arqueologia ha atribuït al segle VI i al martyrium de sant Eudald on s’ha conservant gran part del seu esquelet. En aquest cas, per tant, les evidències materials diuen més que les documentals i, més aviat, en proporcionen dades contradictòries.
Situat al sudoest del terme municipal de Montmajor a la comarca del Berguedà, el nucli de Sorba té com a centre l’església de Santa Maria. Des de finals del segle IX i fins a mitjan XVIII va dependre del monestir de Ripoll fins que al XIX va passar, directament, al bisbat de Solsona.
L’edifici de Santa Maria de Sorba conté elements arquitectònics de les diferents èpoques comptant, entre els més antics, el suposat martyrium de sant Eudald. Els anys 1977 i 1979 s’hi van realitzar unes excavacions, dirigides per Manuel Riu, realitzades per l’equip del Departament d’Història Medieval de la Universitat de Barcelona i patrocinades per la Subdirección General de Arqueología del Ministerio de Cultura del govern espanyol que van proporcionar dades i plantejar hipòtesis molt interessants sobre la veritable naturalesa de la construcció (1). Es va considerar que ‘edificació d’aquest suposat martyrium del segle VI, en un lloc on ja hi hauria estat habitat en època romana. Estava format per una rotonda amb un cos de planta quadrada a l’exterior (5,25 m x 5,75 m) i circular a l’interior, coberta amb una cúpula de quatre metres de diàmetre i que semblava correspondre al lloc d’enterrament del màrtir sant Eudald. Per atribuir aquesta correspondència es prenia com a referència la inscripció, present a la tapa de calç fina que tapava el reconditori de l’ara d’un altar que hi havia damunt de la cambra sepulcral i al bell mig de la rotonda, on es podia llegir [E]UBALDIS RELIQUIAE SUNT MARTYRIS XRISTI. AMEN (2). Amb aquesta identificació, es va donar per suposat que l’enterrament situat en aquest edifici pertanyia a sant Eudald.
La sepultura tenia un espai interior d’uns 2,30 m de llargada per 60 centímetres d’amplada i 40 d’alçada i tenia, a la part superior, una obertura, tapat per una tègula plana per on, es va suposar, s’havien pogut introduir peces de tela amb el propòsit d’obtenir relíquies per contacte amb les restes del Sant (3); o sigui el procediment utilitzat correntment en les tombes del màrtirs i amb les peces de roba que es coneixien com a ‘brandea’.
Dins la tomba es va fer una troballa encara més interessant: la del suposat esquelet del sant. Les conclusions de les excavacions presenten que “l’estudi antropològic, realitzat per Elisenda Vives, ens diu que l’esquelet correspon a un home adult, mort al voltant dels cinquanta anys, i afectat de reumatisme hiperuricèmic (gota), que deuria mesurar de 1,65 a 1,70 m d’alçada, de complexió robusta i destre, si bé les insercions musculars poc desenrotllades, cosa que revela que no deuria exercir una activitat física pesant (3)”. Va ser enterrat, es complementa en un altre lloc, “en posició de decúbit supí amb les cames estirades i els braços creuats all sotaventre. Hi manquen els ossos del crani, la mandíbula inferior i algunes vèrtebres i costelles, a causa d’haver estat violada la sepultura per la capçalera en temps antic (4)”. Juntament amb els ossos es conservaven onze claus de forja amb alguna estella de fusta que devien provenir del bagul.
Al voltant del martyrium, segons Manuel Riu, “s’estenien tombes de tègula plana, pròpies de l’antiguitat tardana (5)”. Aquestes tombes s’atribuirien a la forma d’enterrament ad sanctos i, segon Riu, “era usual que els fidels volguessin ésser sebollits a prop del màrtir “. Precisament, en la ubicació cronològica de l’estudi de Santa Maria de Sorba que apareix a Catalunya Romànica esmenta: ben aviat, al voltant d’aquest martyrium devia créixer un cementiri, amb tombes amb volta de canó, sarcòfags i tegular planes, i alguns edificis hi foren adossats, un almenys on devia viure el sacerdot encarregat de tributar culte al sant (6)”. D’aquesta manera, cal entendre que la rotonda original, amb les restes humanes que guardava, deuria ser ampliada en els segles següents amb un atri i posteriorment, en diferents fases, s’hi afegirien altres construccions fins a resultar l’actual edifici.
Després d’aquestes campanyes d’excavació i de l’anàlisi de les dades, Manuel Riu considerava, tot i afirmar que no es podien donar com a resultats definitius, que es podia tractar del martyrium de sant Eudald. Fins i tot apuntava la possibilitat que les restes trobades a la sepultura del martyrium estiguessin relacionades amb les relíquies venerades al reliquiari de Ripoll (Vegeu article: Les relíquies de sant Eudald a Ripoll).
Unes excavacions posteriors, realitzades el 1994 i de les quals es van publicar les conclusions al volum de Catalunya romànica dedicat a les troballes i excavacions realitzades en els darrers temps (respecte l’edició de l’obra, és clar), van oferir noves dades respecte les Santa Maria de Sorba. Josep Pujades i Cavalleria (7) descriu les conclusions d’unes excavacions al subsòl de la capçalera de l’església de Santa Maria de Sorba, realitzades al desembre de 1994, on diu que “l’ànàlisi dels seus resultats proporciona algunes diferències respecte a les conclusions de campanyes arqueològiques realitzades anteriorment” (en referència a les descrites fins ara) i afirma que “el més interessant és la determinació de l’època de construcció de l’estructura de planta circular, fins ara considerada la part més antiga de l’edifici; en la proposta de conclusions, aquesta estructura se situa en la darrera fase de reformes de l’edifici” i respecte la sepultura considera que “abans de construir-se ja existia un nivell de paviment, una part del qual va haver de ser destruït per a encabir-hi l’individu inhumat; la capçalera de la sepultura va ser destruïda parcialment durant la construcció d’una estructura absidial, la qual cosa planteja la hipòtesi de si fou en aquets moment que van desaparèixer part dels ossos cranials i el maxil·lar inferior”. És així com, a les conclusions finals “sempre a tall d’hipòtesi” considera que hi ha elements datables d’època romana i que “a Sorba es repetiria el procés, prou conegut, de l’habilitació de part de les dependències d’una vil·la com a zona de culte cristià” però que “es pot determinar que l’estructura circular de la capçalera no és anterior al segle XVII”.
Per la seva banda, Manuel Riu es va fer ressò d’aquestes dades posant-les en dubte i esmentant que Pujades “mai no parla de martyrium, ni del cos de sant Eudald” ni altres elements de l’estructura i acaba resolent que “en línies generals i en poques paraules: la interpretació de Pujades, innovadora certament, no creiem que pugui ésser convincent i infravalora un monument que, per ara, cal considerar únic a Catalunya (8)”.

1 Vegeu: “Martyrium de Sant Eudald, Santa Maria, Sorba” Dins: Les Excavacions arqueològiques a Catalunya en els darrers anys . Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura (Excavacions Arqueològiques a Catalunya, 1), pàg. 408 - 411.
2 “Martyrium...”, Íbid, p. 408
3 Riu, Manuel. “El martyrium de Sant Eudald, a Sorba” Dins: L’Erol. Berga: Àmbit de Recerques del Berguedà, núm. 63, p. 29
3 “Martyrium...”, Íbid, p. 408 i 409
4 Riu. “El martyrium...” Íbid, p. 30
5 Íbid
6 Riu, Manuel “Santa Maria de Sorba”. Dins: Catalunya romànica, volum 12. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1996, pàg. 331
7 Vegeu: Pujades, Josep. “Santa Maria de Sorba. Montmajor”. Dins: Catalunya romànica, volum 27. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1996, pàg. 188 – 189
8 Riu. “El martyrium...” Íbid, p. 31

Els 'martyrium' a Catalunya

2008-09-28T12:21:00.009+02:00

L’església cristiana dels primers temps va promoure el culte als màrtirs. José M. Blázquez afirma que “el culte als màrtirs és un aspecte important de la religió cristiana primitiva. Es tractava de venerat als màrtirs que havien donat la seva vida per confessar la seva fe en Crist. Aviat, el culte als màrtirs es va fer molt popular, potser per satisfer la necessitat de comptar amb uns intercessors immediats davant Déu. El culte tenia per objecte venerar les seves relíquies i se celebrava sobre les seves tombes (1)”. Aquestes tombes es coneixem amb el nom de martyrium que, segons la Gran Enciclopèdia Catalana, és l’”edifici cultual bastit damunt el lloc on s’esdevingué un fet especial, particularment la mort d’algun personatge (2)”, en concret un màrtir.
Dins el culte als morts que va arrelar en el cristianisme cal comptar, especialment, el costum d’enterrar els difunts prop de les tombes dels màrtirs per posar-los sota la seva protecció i per procurar amb la seva intercessió davant Déu. Era el que s’anomena enterrament ad sanctos o in sede sanctorum. Sant Paulí de Nola, per posar un exemple, estant a Barcelona a finals del segle IV, es va desplaçar a Alcalà d’Henares on va morir el seu fill Cels al qual van enterrar prop dels sepulcres dels nens màrtirs Just i Pastor (3). És així com el voltant dels sepulcres martirials es va convertir, en molts casos, en necròpolis cristianes.
Les úniques referències documentals i històricament acceptades de màrtirs catalans estan relacionades amb cinc noms concrets.
El poeta cristià Prudenci (349 - ~ 405), en el seu Llibre de les Corones o Peristephanon (4), dedicava uns versos a ciutats catalanes i als seus màrtirs. De la capital de la província Tarraconense en deia:

“Quant a tu, Tarragona, oferiràs al Crist uns esplèndida diadema guarnida de tres gemmes, tu, procreadora de sants, per a la qual Fructuós teixí, ben trenat, aquets cercle.
Tal és el nom de la gemma encastada en la teva corona; prop d’ella brillen dues altres pedres, i l’esplendor de totes dues fulgura amb un foc igualment radiant”

Aquesta és una referència al bisbe Fructuós i als seus diaques Auguri i Eulogi condemnats a morir cremats el 21 de gener de l’any 259 en el context de les persecucions anticristianes de l'emperador Valerià I. El mateix Prudenci els va dedicar un himne (5) però el document més important és la passió, text conegut com Passio Fructuosi, primer document de les esglésies cristianes hispàniques, on es relaten els fets que van acabar amb la vida dels tres tarragonins a l’amfiteatre de la ciutat.
Pruenci, però, també va esmentar la ciutat de Girona:

“La petita Girona, rica de sagrades relíquies, presentarà la glòria de Feliu...”

Aquesta referència és dirigida al record del màrtir que, suposadament, tenia origen africà i que va predicar el cristianisme a la ciutat catalana on va viure martiri l’any 303 durant les persecucions de l'emperador Dioclecià. Prudenci, però, no li va dedicar cap altre menció i la passió que en relata els seus darrers dies va ser escrita molt després dels fets.
Finalment, Prudenci també esmenta l’actual capital catalana:

“Barcelona s’aixecarà, confiada en el seu ínclit Cugat...”

La llegenda associa Cugat amb Feliu i li assigna un mateix origen africà; així mateix s’ha cregut que va ser martiritzat i mort l’any 303 al Castrum Octavianum, edifici fortificat anterior al monestir de Sant Cugat del Vallès.
A part d’aquests cinc noms, Fructuós, Auguri, Eulogi, Feliu i Cugat, no hi ha cap certesa de cap altre màrtir cristià en terres catalanes durant els primers segles. La tradició, però, ha pretès situar en les mateixes ciutats, i en d’altres, hipotètiques víctimes de persecucions religioses promogudes durant l’Imperi romà. Les suposades vides i morts de sant Magí a Tarragona, santa Eulàlia a Barcelona, sant Narcís i d’altres de Girona, sant Llucià i sant Marcià a Vic, sant Anastasi a Lleida i Badalona, etc., no són res més que florits relats inventats amb la pretensió de guarnir el passat de cadascuna d’aquestes ciutats.
Són, per tant, els citats Prudenci, els únics màrtirs dels quals es pot donar autenticitat històrica i dels què es pot buscar els indicis del seu culte així com de les seves relíquies; només d’aquests es pot confiar trobar referències verídiques dels seus martyrium i de la devoció professada.
Tot i això, com s’esmenta en els articles corresponents, hi ha molts matisos a fer; fins i tot, a Catalunya es compta amb l’existència física d´un martyrium a Santa Maria de Sorba (municipi de Montmajor al Berguedà) dedicat, curiosament, a un sant Eudald que s'ha suposat el màrtir venerat encara actualment a Ripoll.

1 Bázquez Martínez, Jose Maria. El nacimiento del Cristianismo. Madrid: Síntesis, DL 1990, p. 116 – 117
2 “Martyrium” Dins: Gran Enciclopèdia Catalana vol. 14, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989 p. 457
3 Pladevall, Antoni. “L’expansió cristiana del segle IV” Dins: Del romà al romànic. Catalunya romànica. Barcelona : Fundació de l’Enciclopèdia Catalana, 1999, p. 30
4 Prudenci. Llibre de les Corones. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1984, p. 76
5 Íbid. P. 104 - 110

'Martyrium' i devoció a sant Fructuós, sant Auguri i sant Eulogi de Tarragona

2008-09-28T11:56:00.019+02:00

La passió* de Fructuós, Auguri i Eulogi esmenta com, després de ser cremats sobre l’arena de l’amfiteatre de Tarragona, els cristians de la ciutat i seguidors dels màrtirs “quan caigué la nit, van córrer cap a l’amfiteatre fent memòria de la seva fe i del seu combat. Portaven vi per apagar els cossos mig cremats. Després, recollides les cendres, cadascun en va prendre tantes com va poder”.
Aquest gest d’apagar els ossos amb vi era freqüent després de la incineració d’un cadàver, mètode ben arrelat entre els romans, així com la seva recollida i l’aplicació d’ungüents i olis perfumats per dipositar-los, amb les cendres, a l’urna funerària (1). L’ús del vi està estretament relacionat, com ja va apuntar Llorenç Riber (2) amb el costum dels antics d’oferir aliments als morts. Ian Jenkins ho explica dient que: “Tant a Grècia com a Roma es creia que els morts seguien vius, i en determinades dates, després del funeral i al llarg de l’any, els oferien libacions i els duien aliments... (3)”. Precisament havia de ser vi perquè es creia que era l’element líquid més semblant a la sang (4). Així mateix, recollir els ossos era, diu Olaf B. Rader, “entre els grecs i els romans el més sagrat deure dels familiars més propers en la cremació (5)”.
“Fructuós –segueix dient el text de la Passió- s’aparegué als germans i els advertí que immediatament tornessin les cendres que cadascun d’ells, per amor, s’havia endut”. Aquesta és, sens dubte, la primera referència documental a un possible culte de relíquies a les terres de parla catalana però que planteja una situació ben diferent a la forma de devoció de les relíquies dels segles medievals i posteriors. L’esmentat Jenkins apuntava que “a l’antiguitat, el fet de quedar-se sense sepultura o no rebre les honres fúnebres es considerava una desgràcia major que la mateixa mort (6)” i això devia afectar, fins i tot, a la manipulació del cadàver o a les seves restes que, per altra banda, podien suposar penes i sancions als manipuladors; Rader ho explica perfectament en dir que el context polític i jurídic de l’Imperi romà, “un altre aspecte de la ‘violatio’ de les tombes – a més del robatori o destrucció d’elements que la conformaven- afectava a les alteracions del cadàver mateix, el fet de ‘extrahere corporis’ o de ‘spoliare cadaveris’. In fraccions greus com el robatori o la profanació de cadàvers eren perseguits pel Dret imperial i sancionades amb les penes més severes (7)”.
Les restes dels tres màrtirs, un cop recollides, es devien recollir i traslladar a lloc segur. Llorenç Riber (8) considerava, sense tenir-ne cap prova, que les cendres es deurien dur al mausoleu de Centcelles, que encara es pot admirar a l’actual terme de Constantí. L’arqueologia, però, ha donat l’evidència que, a finals del segle VI o a principis del V, es va edificar una basílica a la zona de ponent de la ciutat de Tarragona, a la riba esquerra del riu Francolí on es van col·locar les relíquies. Jordi López afirma que aquest edifici “constitueix amb quasi total certesa la memòria / martyrium de Sant Fructuós, Auguri i Eulogi que devia estar aixecada en quests moments per substituir-ne un altre que l’arqueologia ha estat incapaç de localitzar (9)”. Tot i que, en les excavacions realitzades al lloc no han permès localitzar amb tota seguretat quina devia ser, de les diferents que s’han estudiat, la tomba dels màrtirs, es dóna per segur que hi devia ser. Maria Dolors del Amo ho confirma quan diu que “si gairebé és segur que la basílica de la necròpoli del Francolí era dedicada a Fructuós, Auguri i Eulogi, i, per tant, les seves relíquies eren allí mentre el temple era en ús, dissortadament no hi ha cap element que ens permeti identificar amb seguretat el lloc de deposició de les restes d’aquests màrtirs (10)”.
En qualsevol cas, el lloc va esdevenir focus d’atracció per altres enterraments cristians, en el que es coneix com enterrament ad sanctos. L’epigrafia que l’arqueologia ha pogut recuperar semblar confirmar-ho. De la necròpoli tarragonina es conserva una làpida on es llegeix D[ulcis et c[arus] sanctoru[m se]de quiesces annis duobus mensum quattuor, sic meruere tui (11). Així mateix, també cal contemplar un altre epitafi que Jordi Casanovas, esmentant a M. Teresa Muñoz, atribueix a un mateixa situació i que seria dedicat a Marturia innoces, “una nena de quatre anys, morta l’any 393 i que duu la fórmula vivas cum beatos (12).
Es creu que la basílica, on devien estar venerades les relíquies dels sants tarragonins i que va esdevenir centre de la necròpolis, es va abandonar a finals del segle VI o a l’inici del VII. A partir d’aquest moment, el culte va passar a l’església edificada sobre la mateixa arena de l’amfiteatre que deuria haver estat construïda amb una intencionalitat especial. Macías, Menchon i Muñoz ho indiquen: “és el mateix emplaçament on, l’any 259, es va produir el martiri del bisbe Fructuós i dels seus diaques Auguri i Eulogi” i continuen afirmant que “l’elecció d’aquest indret reflecteix la voluntat de rememorar aquells fets i simbolitza el triomf del cristianisme sobre l’antic món pagà (13)”. La disposició d’aquest edifici és força peculiar, no només pel fet d’estar dins l’amfiteatre sinó de com hi està. Cristina Godoy, considera que la disposició devia perseguir dos objectius: “d’una banda aconseguir una orientació aproximada EW a l’edifici de culte –l’única que permetia l’edifici romà- i, en segon lloc, incloure dins la construcció cristiana el lloc precís de la fossa. Sens dubte, aquest complicat projecte arquitectònic obeïa a raons molt poderoses, segurament la inclusió del lloc exacte on la memòria popular creia –i les fonts escrites ho corroboren- que havien patit martiri Fructuós i els seus dos diaques (14)”.
La invasió sarraïna del primer quart del segle VIII va obligar a abandonar els edificis cristians, i entre aquests la basílica de l’amfiteatre. L’arquebisbe Pròsper, el 713, va fugir de Tarragona i es va emportar les relíquies dels sants. Va fundar una abadia a la Liguria, S.Fruttuoso di Capodimonte, des d’on, possiblement, es va propagar la devoció a sant Fructuós per aquelles terres, la Provença i la Catalunya Vella (15).
La basílica de l’amfietatre, abandonada arran de la invasió sarraïna, va restar en runes. Quan Tarragona va ser conquerida de nou per tropes cristianes, sobre seu es va aixecar un nou edifici. Efectivament, Godoy considera que si bé el monument visigòtic edificat dins l’amfiteatre havia quedat abandonat arran de l’arribada del poder sarraí “no així la seva memòria, ja que durant la repoblació de Tarragona es va erigit a l’arena de l’amfiteatre una església romànica, dedicada a Santa Maria del Miracle” i estableix que “la construcció d’una església a l’amfiteatre romà de Tarragona s’ha de posar en relació, sense cap mena de dubte, amb la sacralització de l’escenari de la passió i mort dels màrtirs tarragonins (16)”. Així, l’església romànica de Santa Maria del Miracle ja és esmentada durant la segona meitat del segle XII.

[La imatge de sant Fruitós ha estat extreta de: Goigs al gloriós Sant Fruitós, bisbe i màrtir, que es venera en la Capella del Mas-Grau de Granollers de la Plana de Vich. Vic : Imp. Anglada]

* Passió dels Sants Màrtirs Fructuós, bisbe, Auguri i Eulogi, diaques, que van patir martiri a Tarragona, el dia 21 de gener, sota els emperadors Valerià i Gal·liè [en línia] Arquebisbat de Tarragona. Tarragona. [Consulta: 27 de setembre de 2008] Disponible a: http://ajubilar.arquebisbattarragona.cat/ftp/actes_martiri/1_R.actes_2.pdf

1 El culto a los muertos: las creencias romanas ne una vida después de la muerte [en línia] Agamador & Tiresias, 2001 [Consulta: 19 de setembre de 2008] Disponible a: http://www.culturaclasica.com/cultura/creencias.htm
2 Riber es preguntava: “Seria això un record de les libacions que prwacticaven els antics després de la cremació dels cadàvers?” a: Riber Llorenç. Els sants de Catalunya ((volum 1; cicle romà)). Barcelona : Editorial Catalana, S:A, 1919, p. 64
3 Jenkins, I. La vida cotidiana en Grecia y Roma. Madrid : Akal, 1998, p. 40 - 41
4 Sobra recordar que en la cerimònia cristiana per escel·lència el vi és la “sang de Crist”
5 Rader, O. B. Tumba y poder; el culto político a los muertos desde Alejandro Magno hasta Lenin. Ediciones Siruela, : Madrid, 2006, p. 43
6 Jenkins, Íbid, p. 40
7 Rader, Íbid. p. 48
8 Riber, ïbid, p. 68
9 López Vilar, Jordi. Tàrraco paleocristiana. El suburbi del Francolí. Tarragona : Universitat Rovira i Virgili, 2004, p. 264. Consultable en línia a: http://www.tesisenxarxa.net/TDX-0712105-124932/
10 Amo, Maria Dolors del. “Basílica de la necròpoli del Francolí”. Dins: Del romà al romànic. Catalunya romànica. Barcelona : Fundació de l’Enciclopèdia Catalana, 1999, p. 175
11 Aquestes inscripció és esmentada per Jordi Casanovas i Miró a: “Epigrafia funeraria”. Dins: Del romà al romànic. Catalunya romànica. Barcelona : Fundació de l’Enciclopèdia Catalana, 1999, p. 296, fent referència a l’anotació 1008 de l’obra de G. Alföldy Die röminischen Inschriften von Tàrraco.
12 Íbid. Aquesta fa referència a l’anotació 944 de l’obra de G. Alföldy Die röminischen Inschriften von Tàrraco.
13 Macías, J.M., Menchón, J.J., Muñoz, A. “Ciutat de Tàrraco” Dins: Del romà al romànic. Catalunya romànica. Barcelona : Fundació de l’Enciclopèdia Catalana, 1999, p. 79
14 Godoy, C. “Basílica de l’amfiteatre de Tarragona”. Dins: Catalunya romànica, vol. 21. Barcelona : Fundació de l’Enciclopèdia Catalana, 1999, p. 178
15 Slavadó, Joan. Història medieval d’un territori: Sant Fruitós de Bages (segles X – XVI). Ajuntament de Sant Fruitós de Bages : Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2003, p. 576
16 Godoy. Íbid, p. 177

'Martyrium' i devoció a sant Feliu de Girona

2008-09-28T11:54:00.003+02:00

El poeta Prudenci diu que Girona és una petit ciutat “rica de sagrades relíquies” i entre aquestes, la que destaca com a més important, és la de la figura de Feliu que va ser martiritzat en la persecució de l’emperador romà Dioclecià l’any 303; unes actes del martiri, escrites amb posterioritat, el fan familiar del màrtir Cugat i fills, ambdós, de Scilli, Mauritània (1).
Tot i que una tradició tardana assenyala que Feliu va ser mort llençant-lo al mar amb una roda de molí lligada al coll –element que acompanya la seva imatge en la iconografia- i finalment mort a Sant Feliu de Guíxols (2), es creu que els fets devien passar a la mateixa ciutat de Girona. Josep Maria Nolla i Jordi Sagrera afirmen que “sempre s’ha suposat l’existència, al subsòl de l’actual església de Sant Feliu, d’un martyrium que es bastí damunt la tomba del sant titular del temple, que hauria estat executat a Gerunda durant la persecució de Dioclecià de l’any 303 (3)”. De la cita que fa Prudenci de Feliu, Narcís Amich diu que “a part de cofirmar la innegable autenticitat del martiri de Feliu (...) sembla assenyalar, per altra banda, el fet que les seves despulles i relíquies (el seu sepulcre), ja descansaven i eren venerades a la mateixa ciutat en aquells mateixos anys (4)”. El mateix autor indica que “encara que Aureli Prudenci en cap moment parla directament de l’existència a la ciutat d’un temple martirial o d’una basílica dedicada a la seva memòria, sembla molt probable que aquesta ja existís en el mateix segle IV” i esmenta com “la important difusió, nord enllà, sobretot a la regió de la Gàl·lia, del culte i de les relíquies del sant, fet que es documenta amb seguretat des de mitjans segle V, semblaria confirma aquets extrem (5)”.
Dels temps posteriors hi ha dades més consistents. Tant Amich com Antoni Sanz (6) esmenten la referència que el bisbe i historiador Julià de Toledo (~642 – 690) fa d’una corona votiva d’or que el rei visigot Recared, que va viure entre els anys 586 i 601, havia obsequiat al sepulcre de sant Feliu i que el general Paulus, en la reva rebel·lió contra el reu Vamba ocorreguda el 673, va fer servir per a coronar-se; després del fracàs d’aquest aixecament, la corona seria restituïda al seu lloc. Del mateix segle VII se sap que el bisbe Nonnit (621 – 635) va compondre un himne litúrgic a sant Feliu pel qual sentia gran devoció (7).
De l’existència i importància que va prendre, des de poc després del martiri, el sepulcre de sant Feliu a Girona hi ha testimonis arqueològics evidents. En aquest cas, es pot certificar que van existir enterraments ad sanctos posats sota la protecció del Sant. De l’àrea cementirial que existia al voltant del martyrium han perdurat, conservats encara a les parets de l’església, vuit sarcòfags, sis de paleocristians i dos de pagans, que han estat datats del segle IV.
D’un dels sarcòfags, la tradició ha mantingut que és el que va pertànyer a sant Feliu. Sergi Vidal diu que és una peça de marbre blanc, encastat a la zona inferior oriental del costat nord del presbiteri i fa 2,2 x 0,58 m, que caldria datar d’entre els anys 315 i 335. Respecte la decoració diu que “els temes que el decoren són, d’esquerra a dreta, l’escena del miracle de l’aigua, de Pere a la presó, l’empresonament de l’apòstol, la curació del paralític, l’anunci de la negació de Pere o escena del gall, el miracle de la conversió de l’aigua en vi a les noces de Canà, que inusualment ocupa un espai molt petit, la curació del cec de naixement, la multiplicació dels pans i els peixos i, finalment, la resurrecció de Llàtzer (8)”.

[Imatges extretes, d’esquerra a dreta, de: Goigs en honor del insigne màrtir S. Feliu Afruicà. Patró de la Iglesia Parroquial de la Vila de Torelló. Bisbet de Vich. Vic : Imp. Anglada, 1910 / Goigs en honor del diaca i màrtir Sant Feliu El Africà, patró de la Capella de la Verneda, sufragania de la Parroquia de Osormort del Bisbat de Vic, 1946 / Goigs del gloriós màrtir Sant Feliu. Patró de l’església i parròquia de San Feliu Sasserra, Bisbat de Vich. Vic : Imp. Anglada, 1960]

1 Pladevall, A. “Els inicis del nostre cristianisme”. Dins: Del romà al romànic. Catalunya romànica. Barcelona : Fundació de l’Enciclopèdia Catalana, 1999, p. 28
2 Sant Feliu màrtir [en línia] Wikipedia. La enciclopedia libre. Wikimedia Foundation, Inc. Disponible a: http://es.wikipedia.org/wiki/Posmodernidad [Consulta feta el 14 de setembre de 2008] Disponible a: http://ca.wikipedia.org/wiki/Sant_Feliu_m%C3%A0rtir
3 Nolla, JM., Sagrera, J. “Ciutat de Gerunda” Dins: Del romà al romànic. Catalunya romànica. Barcelona : Fundació de l’Enciclopèdia Catalana, 1999, p. 97
4 Amich Raurich, Narcís. Les seus episcopals de Girona i Empúries i les terres del nord-est de Catalunya a les fonts escrites d'època tardoantiga (segles IV-VII). Girona : Universitat de Girona, 2002, p. 369. Disponible en línia a: http://www.tdx.cat/TDX-5 0415104-140324
5 Íbid
6 Sanz, Antoni. “Sant Feliu de Girona”. Dins: Catalunya romànica, vol. 5. Barcelona : Fundació de l’Enciclopèdia Catalana, 1999, p. 142
7 Roura, Gabriel. “ Episcolpologi de Girona. Segles VI – XII”. Dins: : Catalunya romànica, vol. 5. Barcelona : Fundació de l’Enciclopèdia Catalana, 1999, p. 30
8 Vidal, Sergi. “Escultura funerària. 8.- El sarcòfag dit de sant Feliu”. Dins: Del romà al romànic. Catalunya romànica. Barcelona : Fundació de l’Enciclopèdia Catalana, 1999, p. 217

'Martyrium' i devoció a sant Cugat de Barcelona

2008-09-28T11:53:00.003+02:00

Segons la tradició, Cugat estaria emparentat amb Feliu de Girona amb qui hauria vingut del nord d’Àfrica per difondre el cristianisme per terres de Barcelona. Segons aquestes mateixes fonts, durant la persecució de Dioclecià, el 303, va ser decapitat en la zona del Castrum Octavianum, situat a l’entorn del municipi de Sant Cugat del Vallès (1).
Tot semblava indicar que el monestir de Sant Cugat del Vallès s’havia originat, com emplaçament de culte religiós, en el martyrium de sant Cugat. Diferents excavacions dutes a terme entre els anys 1931 i 1936, així com el 1971, havien proporcionat elements de judici que permetien situar l’origen del conjunt d’edificis a l’època alt imperial romana, en el lloc de creuament de les vies que anaven de Tarragona a Narbona i de Barcelona a Ègara. Segons les conclusions despreses d’aquestes excavacions, Joan-Albert Adell (2) afirmava que s’havien localitzat restes d’un primer castrum, anomenat Octavià “potser perquè fou aixecat en temps d’Augut (27 aC – 14 dC)”. A partir de les cendres detectades en un primer estrat es va deduir que “el castrum fou destruït per primera vegada a mitjan segle III per invasors franco-alamans. Reconstruït al final de segle III o a principis del IV, el castrum degué mantenir la seva funció militar, almenys durant alguns anys. Aquí, segons la tradició, va patir el martiri, l’any 304, durant una de les persecucions de l’emperador Dioclecià, el cristià Cugat, que l’Església venera com a sant”. Adell, segueix afirmant:

“Aquest fet, unit al decret de tolerància religiosa del 313 (edicte de Milà), va fer que durant el mateix segle IV s’eclipsés el valor militar de l’enclavament i s’hi desenvolupés el religiós. Degué ser llavors que en el lloc que la tradició identificava com el del martiri, es bastí una petita construcció funerària, un martyrium, on es degueren dipositar les despulles de Cugat. Les excavacions realitzades el 1931-36 al claustre del monestir actual posaren al descobert les restes d’aquest primer martyrium, i també d’una aula rectangular contigua construïda probablement al començament del segle V. Nombroses sepultures, excavades a l’interior i a l’exterior de l’aula, constitueixen el millor testimoni el caràcter sagrat d’aquelles estructures paleocristianes”.
Tot semblava indicar, per tant, que la localització del martyrium de sant Cugat era indubtable així com els indicis d’enterraments ad sanctos al seu voltant.
Noves excavacions, realitzades pel Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya els anys 1993 – 95, van permetre una revisió de les conclusions anteriors. Eduard Riu-Barrera, a partir d’aquestes noves investigacions arqueològiques així com la revisió de les fonts hagiogràfiques. A partir d’aquestes darreres, Riu afirma que “en realitat, va ser entre els segles VIII i IX que es va inventar l’origen nord-africà de sant Cugat i la germandat amb sant Fèlix, a més de subdividir el martiri del primer en diferents episodis i fer-lo acabar amb una decapitació (3)”. De manera idèntica, el mateix autor juntament als d’altres arqueòlegs que van efectuar les prospeccions la dècada de 1940 (4) concloïen que cap referència documental de caràcter hagiogràfic anterior al segle XII no relacionaven el martiri de sant Cugat amb la fortalesa romana anomenada Castrum Octavianum i, en canvi, ho feien, directament, amb la ciutat de Barcelona, com d’altra banda ja feia el poeta Prudenci.
És així com, a partir de les noves dades documentals i arqueològiques, Riu podia afirmar:

“La nul•la historicitat de la llegenda en general i,encara més, el darrer episodi del martiri a Octavià, fan que, en rigor, no tinguin cap valor per a contextualitzar l’edifici funerari. S’ha de dir, abans de res, que aquesta construcció tenia d’origen un caràcter netament funerari i, per tant, també de culte, però no hi ha res que indiqui que es tractés d’un temple cristià i, de fet, podria haver estat, simplement, un mausoleu familiar (5)”.

De la mateixa manera, les conclusions a les darreres excavacions manifestaven que:

“L’establiment alt imperial, la fortificació, el recinte funerari-basílica i el monestir posterior són quatre implantacions que se succeeixen en el temps en un mateix indret, sense que a hores d’ara i a partir del registre arqueològic sigui possible establir-ne el lligams, sobretot quan la vinculació de la basílica amb el lloc de martiri i de culte primitiu a Sant Cugat resulta més que dubtosa (6)”.

En aquets cas, per tant, la localització del martyrium de sant Cugat, que la tradició donava per suposat que havia tingut lloc a l’emplaçament ocupat, des de l’edat mitjana, pel monestir posat sota la seva advocació no és gens segura.
Tot i això, aquet fet no elimina l’existència de fonts prou fiables de la devoció a sant Cugat i a les seves relíquies des de l’alta edat mitjana. Els mateix autors que, després de les investigacions arqueològiques, han refutat la relació entre el monestir i el sant, afirmen –seguint a Baoudouin de Gaiffier- que “segons el testament de l’abat Fulrad de Saint-Denis, l’any 777, un cos atribuït al sant era en una cel•la d’Alsàcia de la seva possessió. El 862, d’acord amb la notícia més fiable i abans segons d’altres, la mateixa relíquia era a l’església monàstica de Saint-Denis de l’Illa de França. La tradició franca fa procedir la relíquia d’Hispània, però d’una forma prou imprecisa i amb veus discordants que atribueixen la iniciativa bé a Carlemany, bé als abats Fulrad i Hilduí, a l’últim dels quals també s’atribueix la traslació del cos des de la cel•la fins al cenobi, i no aporten cap detall ni indicació cronològica fora del dia en què s’hauria efectuat i que també varia sensiblement (7)”.

1 Riber, Llorenç. Els sants de Catalunya (volum 1; cicle romà) Barcelona : Editorial Catalana, SA, 1919, p. 127 – 1342
2 Adell, J-A. “Sant Cugat del Vallès”. Dins: : Catalunya romànica, vol. 18. Barcelona : Fundació de l’Enciclopèdia Catalana, 1999, p. 159 – 160
3 Riu-Barrera, Eduard. “Sant Cugat d’Octavià o del Vallès”. Dins: Del romà al romànic. Catalunya romànica. Barcelona : Fundació de l’Enciclopèdia Catalana, 1999, p. 185
4 Artigues, Pere Lluís; Blasco, Mònica; Riu-Barrera, Eduard; Sardà, Maria. “La fortalesa romana, la basílica i el monestir de Sant Cugat del Vallès o d’Octavià (Catalunya): Les excavacions de 1993 – 1995”. Annals de l'Institut d'Estudis Gironins, núm. 37, 1996 1997, p. 1081-1116
5 Riu-Barrera, Íbid, p. 185
6 Artigues [et al.] Íbid, p. 1107
7 Artigues [et al.] Íbid, p. 1086

2008-08-28T23:44:00.006+02:00

LES RELÍQUIES PROFANES
Les restes corporals o objectes relacionats amb personatges de certa rellevància històrica també són considerats, encara que des d’un punt de vista profà, com a relíquies. A continuació hi ha alguns exemples apareguts en els mitjans de comunicació de la premsa escrita:

El Ministeri de Cultura de Polònia no permet l’anàlisi del cor de Chopin
La negativa del Ministeri de Cultura polonès sobre el permís per analitzar el cor de Fryderyk F. Chopin (1810 – 1849), famós compositor i pianista, no permetia determinar amb exactitud les causes de la seva mort. L’òrgan, que està conservat en alcohol en una església Varsòvia, podia haver aclarit quina malaltia li havia provocat la defunció; tot i que sempre s’ha cregut que havia estat la tuberculosi, una darrera teoria apunta a una fibrosi quística.

Pretenen identificar les restes del comte-rei Jaume I el Conqueridor
L’equip investigador de les restes reials del monestir de Poblet pretenia sol•licitar el permís per examinar les restes que hi havia dipositades en el sarcòfag de Jaume I i determinar qui dels dos cranis que hi ha a l’interior correspon al monarca. L’anterior obertura de la tomba feta el 1952, segons un reportatge de No-Do, va acabar amb la col•locació dels dos cranis davant el dubte de quin era l’autèntic.

Exhumades les restes del germà de Cristòfor Colom
La investigació per localitzar les restes de l’almirall Cristòfor Colom, considerat el primer europeu en posar els peus en el continent americà, va comportar l’exhumació de les restes del seu germà petit, Diego, que havien estat enterrades a la cripta de l’església del monestir de Santa Maria de las Cuevas de La Cartuja de Sevilla. A partir de l’anàlisi de l’ADN s’esperava poder fer la comparació amb els ossos del famós navegant i així determinar si es podien considerar com a seves les restes de la catedral de Sevilla o les de República Dominicana.

______________________________

2008-08-27T23:13:00.077+02:00

LES RELÍQUIES A CATALUNYA EN ELS MITJANS DE COMUNICACIÓ
Periòdicament apareixen notícies a la premsa escrita, i també a la resta de mitjans de comunicació, en què les relíquies de sants són protagonistes de fets i notícies que passen a Catalunya. Aquests són uns exemples de l’interès que, encara ara, hi ha sobre les relíquies:

Artesa de LLeida venera la reliquia de Sant Ramon Nonat per segon any
Per segon any, la població d’Artesa de Lleida celebra la festivitat de Sant Ramon Nonat amb la veneració de la relíquia que havia desaparegut per la guerra civil espanyola i que va ser recuperada mitjançant la donació de la família del milicià que l’havia salvada de la destrucció el 1936. Actualment és una de les relíquies més importants del Sant després del robatori ocorregut el 2007 d’una altra relíquia que hi havia al santuari de Sant Ramon.

Investiguen l’interior del reliquiari de Sant Vicenç de Besalú
El cap-reliquiari de Sant Vicenç que es conserva al monestir de Sant Pere de Besalú es va obrir per investigar les restes del seu interior i per buscar algun document que en certifiqués la procedència i autenticitat.
Es van trobar fragments d’ossos així com una peça de paper signada pel mossèn Silvestre Bellsolà que serviran per seguir e la investigació iniciada arran des descobriment d’una obertura, a la part superior del reliquiari, que permetia veure l’interior i el que semblava una part dels ossos parietals d’un crani humà.

Roben les relíquies de Sant Ramon Nonat del santuari de la Segarra
El santuari de Sant Ramon, a la comarca de la Segarra, va patir el robatori d’un reliquiari amb les suposades relíquies del Sant que estava situat prop del sagrari de l’altar barroc de l’església. El fet es va donar a conèixer uns dies abans de la festivitat de Sant Ramon.

Les relíquies de Santa Teresina del Nen Jesús a Vic
Les relíquies de Santa Teresa de Lisieux, coneguda com Santa Teresina del Nen Jesús, van fer una estada a Vic dins el recorregut que va fer per 40 diòcesis espanyoles durant els darrers mesos de 2003. L’urna - reliquiari pesava 132 quilos i feia 1,3 metres de llarg. Va ser conduïda en una multitudinària processó, presidida pel bisbe Romà Casanova, des del Palau Episcopal fins al convent de les Carmelites Descalces. Les relíquies van estar a Vic unes vint-i-quatre hores i van seguir el seu pelegrinatge.

Arriba una relíquia de sant Gil al santuari de Núria
A primers de maig de 2003 va arribar una relíquia de sant Gil al santuari de Núria (Ripollès) que s'havia de posar en lloc públic, per a la seva veneració, el mes de setembre següent. Es tractava de la falangeta d'un dit del Sant provinent de l'abadia de Saint Gilles du Gard a Nîmes. Sant Gil va ser el fundador de Núria, segons la tradició, el segle VII després de viatjar des del seu lloc d'origen a Grècia.

Robatori d’una peça del reliquiari de Sant Sebastià exposat al Museu Episcopal de Vic
Poc temps després de ser inaugurat el nou Museu Episcopal de Vic va ser robada una tapa del reliquiari de Sant Sebastià que està exposat en una de les seves sales juntament amb la seva parella que conté les suposades relíquies de Santa Margarida. Les dues peces, provinents de l’església dels Trinitaris de Vic, són del segle XVIII i dels pocs objectes que es van salvar per la Guerra Civil. Els Mossos d’Esquadra van iniciar una investigació per tal de trobar la peça, d’escàs valor econòmic, així com saber la identitat del lladre.

_________________________________________________

Els goigs (1): himnes que permeten pregar tot cantant

2008-08-16T16:21:00.005+02:00

Dins el ritual de devoció a les relíquies de sants té lloc un pas previ que, tot i les diferències de contingut, se sol repetir: es tracta del cant dels goigs.
La música i la seva interpretació en determinats contextos esdevé de gran càrrega simbòlica. La importància del llenguatge musical el posa en clar Ismael Fernández de la Cuesta quan afirma que “potser més que altres manifestacions culturals, la música té un fort arrelament en el més profund de la psicologia i està estretament relacionada amb els comportaments socials de l’home (2)”. En aquest sentit, el primer esglaó en la inclusió de la música en l’activitat humana és la de l’exercici de la veu. La participació directa de la persona en la creació de l’ambient musical és, per al mateix autor, molt important:

“Fa falta comprendre la gran càrrega de significat o de missatge que té, en primer terme per al propi individu i conseqüentment per al grup social al qual pertany, el simple exercici de la força fisiològica de la veu per produir sonoritats, que superen les del propi llenguatge, ja sigui oral o, més encara, escrit (3)”.

La branca de la musicologia que estudia amb major atenció la música popular és l’etnomusicologia (4). Aquesta disciplina connecta amb l’antropologia. Precisament, la importància de la música en el comportament humà la certifica l’antropòleg John Blacking, que ha estudiat la música en grups africans, quan diu que “hi ha tanta música al món que és raonable suposar que la música, com la llengua i possiblement la religió, és un tret específic de l’home (5)” i resol que “la música és un producte del comportament de grups humans, tant si són formals com informals: és so humanitzat (6)”. Més endavant, en el seu llibre Fins a quin punt l’home és músic?, desenvolupa la funció de la música en el context humà: “com que la música és so humanament organitzat, expressa aspectes de l’experiència dels individus en societat (7)”. En el mateix sentit esmenta que “la funció de la música és de reforçar certes experiències que han passat a tenir significació dins la vida social o de relacionar-hi més íntimament la gent (8)”. La música esdevé, així, una forma d’amplificar o intensificar les vivències humanes quan el col·lectiu està preparat per a sentir-la o interpretar-la. Blacking ho confirma quan diu que “la música pot expressar actituds socials i processos cognoscitius, però només és útil i eficaç quan la senten oïdes preparades i receptives de gent que ha compartit, o pot compartir d’alguna manera, les experiències culturals i individuals dels seus creadors (9)”. Aquesta comunió entre la música i el grup social, en el cas dels goigs en la devoció a les relíquies de sants remet al concepte d’interpel·lació apuntat en el punt anterior.
La intervenció de la música, o el cant, en actes rituals i cerimònies és indestriable de la història humana. Com diu l’antropòleg i etnomusicòleg David Coplan, “la música, com la resta d’allò que hem anomenat ‘arts’, és un acompanyament i un ornament universal de tota una sèrie d’activitats que van des de les ridícules fins a les sublims passant per les pràctiques i les serioses (10)”. Entre aquestes activitats hi ha, sens dubte, aquelles que fan referència a la religió ja que, com afirma el mateix Coplan, “hi ha bones raons per què l’estudi antropològic de la religió i de l’execució del ritual i de la narració folklòrica no hagi estat mai profitós quan s’ha apartat de l’etnomusicologia (11)”.
Precisament, la importància de la música en el context religiós és apuntada per diversos autors. L’antropòleg Josep Martí afirma que “religió i música constitueixen dos sistemes eminentment de tipus simbòlic, per la qual cosa no ens ha d’estranyar que es puguin arribar a confondre (12)”. Aquesta relació l’exemplifica dient que “es considera que la música és sobretot portadora de mots sagrats, i permet d’aquesta manera que es transmetin de generació en generació” i segueix afirmant que:

“De fet, trobem des de les músiques que es relacionen amb principis religiosos bàsics o amb deïtats absolutes fins aquelles que constitueixen mostres devocionals cap a deïtats o motius de veneració molt particular i local. Per aquest darrer cas, podem pensar, per exemple, en la forma de devoció denominada bhakti a l’Índia o també en els himnes als sants en la seva qualitat de representants del numen amb valor local –tal com succeeix amb tants sants patrons dins el catolicisme, i concretament, tal com es manifesta en els goigs a Catalunya (13)”.

I, com ja s’ha apuntat abans, la composició musical que sol estar més associada a la devoció de les relíquies de sants és la dels goigs. Aquests, incorporen en el seu text alguns elements que permeten identificar la significació de les relíquies respecte al grup social que les mostra devoció.
S’estableix, d’aquesta manera i seguint els criteris de l’etnomusicologia apuntats anteriorment, una íntima relació entre el text cantat i el col·lectiu social que el canta ja que aquesta acció l’identifica com a grup.
De la correspondència entre goigs cantats i el context en el qual es canten, se’n fa referència a diferents llocs de l’obra Tradicionari. Ayats, Orriols i Palomar ho esmenten dient que “la identificació col·lectiva permet que el cant d’aquests goigs sobrepassi de molt el seu origen i els seus atributs religiosos, i que persones que no mostren creences d’aquesta orientació pugui, en canvi, creure indispensable anar a cantar els goigs a la basílica o a la capella del sant en el dia i moment assenyalats (14)”.
En un altre volum, el mateix Jaume Ayats, amb Montserrat Garrich i Josefina Roma afirmen:

“Els goigs representen la manifestació de la genealogia local que reuneix, per mitjà d’una devoció concreta, les generacions actuals i els avantpassats i situa al capdamunt d’aquests avantpassats l’ésser celestial que ennobleix el llinatge, ja que fa córrer un lligam de parentiu entre el sant, la Mare de Déu o Crist, i totes les generacions locals fins arribar a l’actualitat. En el cant dels goigs, els pobles també manifesten aquest lligam, d’un avantpassat celestial, no amb un llinatge concret, sinó amb tot el grup. L’arrelament dels sants, de la Mare de Déu o el Sant Crist, i la seva adopció complementària pel grup local com element de la seva història sagrada (15)”.

En aquest mateix sentit, Josep Martí apunta que “la música serveix per a distingir o identificar grups de persones que comparteixen uns mateixos valors, aquells valors precisament que la música en qüestió representa (16)”. Ho exemplifiquen Ayats, Garrich i Roma :

“Cantant els goigs, tothom se sent reafirmat com a membre de la comunitat, en un grau culminant d’emoció. En acabar la missa solemne, mentre es donen a besar les relíquies o es puja al cambril a besar la imatge, s’activen les baules que fan del sant o la Mare de Déu el cap de la cadena que uneix el cel amb aquella comunitat en particular (17)”.

D’aquesta manera, i dins el marc dels estudis culturals, els goigs i l’anàlisi de les seves paraules, connecta directament amb el concepte de recepció (18) d’Althusser. És l’acció del cant allò que converteix els goigs en oració religiosa recitada en un context propi de devoció. Així, els goigs esdevenen significatius per al públic que els recita i que els pot i sap interpretar.

1 Cal indicar que, en aquest cas, sota el nom de “goigs” també s’hi inclou l’anomenat “Himne de santa Coloma” que es canta a Centelles pel fet que compleix la mateixa funció en el context de la devoció a les relíquies de sants.
2 Fernández de la Cuesta, I. Historia de la música I. Madrid : Historia 16, 1997, p. 13
3 Íbid, p. 15
4 Vegeu la definició a: “etnomusicologia”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana vol. 10, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989 p. 359
5 Blacking, John. Fins a quin punt l’home és músic?. Vic : Eumo editorial, 1994, p. 27
6 Íbid, p. 29
7 Íbid, p. 113
8 Íbid, p. 122
9 Íbid, p. 81
10 Coplan, David. Músicas. [en línia] Unesco, 1995 – 2007. Disponible a: <http://www.unesco.org/issj/rics154/coplanspa.html> [Consulta: 13 de gener de 2008]
11 Íbid
12 Martí, Josep. “Terra. Els mites i la música”. Dins Antropologia de la religió. Barcelona : Universitat Oberta de Catalunya, 2002, p. 31
13 Íbid, p. 33
14 Ayats, J; Orriols, X.; Palomar, S. “Cantar a les festes i en la vida col·lectiva”. Dins: Tradicionari, volum. 6. Música, dansa i teatre popular. Barcelona: Enciclopèdia Catalana: Generalitat de Catalunya, 2005-, p. 37 - 38
15 Ayats, J; Garrich, M; Roma, J. “La música i la dansa”. Dins: Tradicionari, volum. 4. La festa. Barcelona: Enciclopèdia Catalana: Generalitat de Catalunya, 2005-, p. 132
16 Martí, Josep. “Terra. Els mites i la música”. Dins Antropologia de la religió. Barcelona : Universitat Oberta de Catalunya, 2002, p. 36
17 Ayats, J; Garrich, M; Roma, Josefina. “La música i la dansa”. Dins: Tradicionari, volum. 4. La festa. Barcelona: Enciclopèdia Catalana: Generalitat de Catalunya, 2005-, p. 134
18 Fecé, Josep L. El circuit de la cultura. Barcelona : Universitat Oberta de Catalunya, 2000, pàg. 20

Els goigs en el context de devoció a les relíquies

2008-08-16T16:12:00.003+02:00

Durant les misses celebrades en dates assenyalades, per la seva vinculació a un sant o santa concrets és habitual que els assistents cantin uns goigs.
Els goigs, segons l’obra de referència de Joan Amades i Josep Colomines, són:

“Una cançó religiosa laudatòria i encomiàstica, a vegades narrativa i descriptiva, dedicada a ponderar les gràcies i virtuts de Nostre Senyor, de la Mare de Déu per ella mateixa o sota algun dels innombrables títols i advocacions amb què és venerada, o bé algun sant, santa, beat o benaurat (1)”.

Al Tradicionari s’afegeix que són “de gènere narratiu i temàtica religiosa, que des del segle XVI es publica i conserva a través de l’estampa en fulls sols decorativament emmarcats dins una orla (2)”. La seva estructura gràfica sol ser sempre la mateixa, com diu aquesta mateixa obra:

”La capçalera és presidida per la imatge de la seva advocació gravada generalment al boix. A sota, distribuïts en dues o tres columnes, hi ha el text en diferents estrofes, amb la tornada que la inicia, generalment amb la locució ‘puix que’, que vincula la lloança amb la petició que s’hi formula, i la que conclou, seguida de l’oració final, en llatí, pronunciada per la jerarquia eclesiàstica que presideix la cerimònia, tot distingint el to popular del seu cant, del contingut i e la forma, del caràcter oficial o institucional (3)”.

La descripció més ajustada de goigs per al contingut del present estudi, però, la dóna Antoni Comas quan diu que:

“Els goigs són unes cançons religioses que lloen les excel·lències de Nostre Senyor, de la Verge i dels Sants. Són, doncs, una forma de litúrgia popular, practicada en actes de devoció col·lectiva, com patronatges, processons, romiatges, captiris, novenes, septenaris, trisagis, celebracions sabatines, etc., i formen part, en certa manera, de la cerimònia (4) ”.

En els goigs s’hi apleguen diferents aspectes. Josep Martí (5) en distingeix tres: els goigs com a himne, els goigs com a fenomen cultural religiós – popular i els goigs com a full imprès. Sense menysprear el darrer, els aspectes que interessen més directament a aquets estudi són els dos primers.
L’aspecte principal d’aquests documents, segons Martí, és el de ser un himne laudatori “en el qual el text predomina sobre la imatge“ i que en el seu contingut combinen aquest caràcter laudatori amb un caràcter impetratori. El primer “es manifesta ja sigui mitjançant l’ús de versos en els quals s’enalteix directament a l’advocació a la qual estan dedicats, ja sigui mitjançant l’element narratiu, concretament hagiogràfic, en el qual s’exposen els principals fets de la vida del sant o santa que són dignes d’admiració”; el segon “ve donat per la formulació d’una sèrie de precs que poden ser tant de tipus espiritual com material”.
Aquestes referències que conté el text tenen una forma narrativa concreta en funció de la seva finalitat. Amades i Colomines ho definien de la següent manera:

“Els goigs dedicats a sants gairebé sempre tenen aire de rondalla o llegenda en la qual el tema de l’explicació de la vida del sant es fa obligat i per tal que colpeixi més l’ànima senzilla dels devots és pintat en tons vius i patètics com més emocionants millor i hi són recalcades de manera ben destacada les facècies i circumstàncies del martiri (6)”.

Josep Martí encara destaca un altre element, el local. Aquest és evidenciat per la menció que, a l’encapçalament, se sol fer de la localitat on es canten i, en el text, on es fa “al·lusió a aspectes circumstancials corresponents a la localitat concreta on es venera l’advocació” i entre els quals Martí distingeix entre els de tipus geogràfic, històric i llegendari (7)”. Igualment remarquen aquest aspecte d’adscripció territorial i, també, social Amades i Colomines: “Moltes vegades [els goigs] no són pas dirigits abstractament a la persona divina sinó concretament a una imatge determinada que la simbolitza i que plasma el seu ésser de manera real i visible a ulls dels fidels que la veneren i que li dediquen llurs lloances, les quals no manquen en l’argument dels goigs (8)”.
Per la seva banda, Jaume Arnella i Joan Soler, els assignen una funció triple: ”informativa dels poders i les virtuts del sant; màgica o imploradora de gràcia, ajut i guarició, i estètica, en tant que poesia popular, confegida per a ser cantada (9)”. I en un interessant estudi dels goigs de la comarca de l’Anoia (10) on se’n destaquen els aspectes literari, musical, religiós o didàctic, etnològic i gràfic, s’assenyala que, des del punt de vista religiós i didàctic, “eren un mitjà perquè la gent recordés conceptes religiosos: fixaven en la seva memòria la vida dels sants i de la Verge i, en última instància, la presència d’un Déu Totpoderós” i segueix dient que “aquesta funció de recordatori, reforçada per la música, complia una finalitat didàctica ja que transmetia tradicions i història de fets religiosos” i resol afirmant que “com que les cerimònies religioses se celebraven en llatí, el fet de cantar els goigs en català apropava les figures venerades a la gent”. Des de l’aspecte etnològic, en aquest recull, s’esmenta que el contingut dels goigs “contribueix a reunir un repertori de llegendes important i s’hi capta el sentiment del poble arrelat a la terra i a les tradicions, però, alhora, ple d’una fe amb molts elements màgics i simbòlics”.
Més enllà de les funcions específiques dels goigs que estan integrades en el text cal remarcar la seva condició propera a les “oracions cantades” emmarcada en l’aspecte més relacionat amb la devoció. En tant que textos per a ser cantats, Joan Amades i Josep Colomines, diuen que:“Els goigs tenen la característica pròpia de les cançons populars destinades a ésser cantades en colla; tal és la de tenir una frase melòdica breu que es repeteix i juga diverses vegades per tal d’ésser fàcil de copsar i ràpida de retenir per als cantaires novells que s’afegeixen al cant sense saber-lo (11)”.
I en tant que oració, Josep Martí destaca aquest caràcter quan diu que:“Com qualsevol altra oració, la finalitat que es persegueix al cantar aquests himnes és la d’entrar en contacte amb el numen, assignant-los una missió tant laudatòria com propiciatòria (12)”.
No ha de sorprendre, per tant, que existeixin goigs relacionats amb els sants i santes dels quals les relíquies reben culte i que aquests formin part del seus actes de devoció. Per aquets motiu, en aquest estudi s’inclou l’anàlisi del contingut dels goigs interpretant-los, d’acord amb les definicions esmentades, com elements importants dels rituals de devoció que hi tenen relació.

1 Amades, J. I Colomines J. Els goigs. Barcelona : Orbis, 1946 – 1948, p. 1
2 Arnella, Jaume i Soler, Joan. “La literatura en fulls solts”. Dins: Tradicionari, volum. 7. La narrativa popular. Barcelona: Enciclopèdia Catalana: Generalitat de Catalunya, 2005-, p. 158
3 Íbid
4 Comas, Antoni. “Els goigs”. Història de la literatura catalana, volum 4. Esplugues de Llobregat : Edicions Ariel, 1986 – 1988, p. 285
5 Martí, Josep. “Los ‘goigs’, expresión de religiosidad e identidad local en Catalunya”. Dins: Luís Díaz G. Viana (ed.) Palabras para el pueblo, vol. I, Madrid : CSIC, 2000, p. 191 - 226
6 Amades, J. I Colomines J. Els goigs. Barcelona : Orbis, 1946 – 1948, p. 208
7 Martí, Josep. “Los ‘goigs’, expresión de religiosidad e identidad local en Catalunya”. Dins: Luís Díaz G. Viana (ed.) Palabras para el pueblo, vol. I, Madrid : CSIC, 2000, p. 191 - 226
8 Amades, J.; Colomines J. Els goigs. Barcelona : Orbis, 1946 – 1948, p. 1
9 Arnella, Jaume i Soler, Joan, “La literatura en fulls solts”. Dins: Tradicionari, volum. 7. La narrativa popular. Barcelona: Enciclopèdia Catalana: Generalitat de Catalunya, 2005- p. 158
10 Bisbal, M. A; Miret, M. T; Moncunill, A. Els goigs a la comarca de l’Anoia. Barcelona : Dalmau, 2004, p. 11 -19
11 Amades, J. I Colomines J. Els goigs. Barcelona : Orbis, 1946 – 1948, p. 148
12 Martí, Josep. “Los ‘goigs’, expresión de religiosidad e identidad local en Catalunya”. Dins: Luís Díaz G. Viana (ed.) Palabras para el pueblo, vol. I, Madrid : CSIC, 2000, p. 191 - 226

La devoció a les relíquies de sants: entre la litúrgia i la superstició

2008-08-16T08:40:00.004+02:00

El model de devoció a les relíquies de sants que hi ha a l’actualitat arrenca de les aportacions que, en el camp de la veneració, va fer Sant Tomàs d’Aquino. En la Suma Teològica, escrita entre 1267 i 1274, aquest autor va apuntar que:

“Qui estima una persona venera també les seves restes després de la seva mort; i no només el seu cos o parts d’aquest, sinó fins i tot objectes externs, com els vestits i coses semblants. És, doncs, evident que hem de venerar els sants de Déu, com a membres de Crist, fills i amics de Déu i intercessors nostres. I, per tant, hem de venerar dignament qualsevol relíquia seva, i en la seva memòria; especialment els seus cossos, que van ser temple i òrgan de l’Esperit Sant, que els va habitar i va actuar en ells, i que estan destinats a configurar-se amb el cos de Crist per mitjà de la glòria de la resurrecció. Per això el mateix Déu honra oportunament aquestes relíquies, realitzant miracles davant la presència d’aquests cossos (1)”.

D’aquesta obra arrenca la separació entre la consideració vers Déu, que com a divinitat és la única figura que mereix el gest d’adoració. Aquest acte s’anomena culte de latria. Es diferencia del gest de veneració, que és el culte de dulia, i es dirigeix a àngels i éssers humans vius o morts, amb la distinció especial del culte vers la Mare de Déu que s’anomena d’hiperdulia. En un segon nivell de concreció s’estableix la distinció del culte absolut respecte el culte relatiu. El primer és referit a persones, vives o mortes, i el segon a objectes que reben una especial veneració justificada per la seva relació en Déu, com és el cas de les relíquies, imatges o llocs (2).
El Concili de Trento, com s’ha apuntat anteriorment, va exercir una important promoció del culte a les relíquies. En l’article sobre La invocació, veneració i relíquies de los sants, i de las sagrades imatges (3) va determinar que els bisbes i altres persones eclesiàstiques havien d’instruir “amb exactitud als fidels davant totes les coses, sobre la intercessió i invocació dels sants, honor de les relíquies, i ús legítim de les imatges, segons el costum de l’Església Catòlica i Apostòlica”. Aquesta acció s’havia de fer desterrant absolutament “tota superstició en la invocació dels sants, en la veneració de les relíquies, i en el sagrat ús de les imatges” i, finalment, deixava en mans dels bisbes l’aprovació de miracles i noves relíquies
El Concili Vaticà II va recollir l’hàbit de la veneració a les relíquies en el document Sacrosanctum Concilium dedicat a la litúrgia sagrada en una article on s’esmenta que “d’acord amb la tradició, l’Església ret culte als sants i venera les seves imatges i les seves relíquies autèntiques (4)”.
D’acord amb aquesta assumpció en van sorgir noves instruccions. Per una banda, el cànon 1190 del Capítol IV del Codi de Dret Canònic (5), aprovat el 1983 i dedicat al culte dels sants, de les imatges sagrades i de les relíquies, determina que és absolutament prohibit el comerç de relíquies sagrades i que, per aquelles que són considerades com autèntiques per la mateixa Església, no es poden canviar de lloc, per un temps indefinit, sense permís de la mateixa seu apostòlica. Per altra banda, el Catecisme de l’Església Catòlica, aprovat el 1992, esmenta les relíquies com a formes de religiositat popular:

“Fora de la litúrgia dels sagraments i dels sagramentals, la catequesi ha de tenir en compte les formes de la pietat dels fidels i de la religiositat popular. El sentit religiós del poble cristià sempre ha trobat la seva expressió en formes variades de pietat que envolten la vida sacramental de l’Església, com la veneració de les relíquies, les visites als santuaris... (6)”

Posteriorment, indica com han de tractar-se aquestes manifestacions:

“Aquestes expressions prolonguen la vida litúrgica de l’Església, però no la substitueixen pas: han de regular-se de manera que, atenent els temps litúrgics, s’harmonitzin amb la litúrgia, en certa manera en derivin i hi condueixin el poble, perquè la litúrgia, per la seva naturalesa, els sobrepassa moltíssim (7)”.

Finalment, l’any 2002, la Congregació per al culte diví i la disciplina dels sagraments de la Santa Seu del Vaticà va emetre el Directori sobre la pietat popular i la litúrgia (8) en la qual es dedica un capítol a les relíquies dels sants. Es fa esment del que explicita el Missal romà, renovat, en referència a “l’ús de col·locar sota l’altar, que es va a dedicar, les relíquies dels Sants, encara que no siguin màrtirs” que representa el sacrifici que allà s’hi vol simbolitzar i que recull un costum molt antic com extensió de les celebracions damunt dels sepulcres dels màrtirs (9). Són interessants les indicacions que expressa aquest directori referent a la devoció popular a les relíquies i la seva regulació:

“Aquesta expressió cultual, eminentment litúrgica, s’uneix a altres moltes d’índole popular. Als fidels els agraden les relíquies. Però una pastoral correcta sobre la veneració no pot descuidar:
- Assegurar la seva autenticitat; en el cas que aquesta sigui dubtosa, les relíquies, amb la deguda prudència, s’han de retirar de la veneració dels fidels.
- Cal impedir l’excessiu fraccionament de les relíquies, que no es correspon amb el respecte degut al cos; les normes litúrgiques adverteixen que les relíquies han de ser ‘d’una mida tal que s puguin reconèixer com a parts del cos humà’.
- Advertir als fidels per a què no caiguin en la mania de col·leccionar relíquies; això en el passat ha tingut conseqüències lamentables.
- Vigilar perquè s’eviti tot frau, forma de comerç i degeneració supersticiosa”.
I acaba les indicacions recordant que:
“Les diverses formes de devoció popular a les relíquies dels Sants, com el bes de les relíquies, ornament amb llum i flors, benedicció impartida amb les mateixes, treure-les en processó, sense excloure el costum de portar-les als malalts per confortar-los i donar més valor a les seves súpliques per obtenir la curació, s’han de realitzar amb gran dignitat i per un autèntic impuls de fe. En qualsevol cas, s’evitarà exposar les relíquies dels Sants sobre la taula de l’altar: aquesta es reserva al Cos i Sang del Rei dels màrtirs”.

Precisament és l’acte del bes a les relíquies el gest que ha esdevingut més popular. El bes, besada o petó té connotacions diverses. Des del punt de vista gestual és “l’acte de tocar amb els llavis una persona o alguna cosa cloent-los i descloent-los en el moment del contacte, tot produint un petit soroll característic (10)”. Des del punt de vista simbòlic pot representar, segons Joan Soler i Amigó, estimació i amor, gest de salutació, de pau o de reverència (11).
En aquest sentit és curiós constatar com Antoni M. Alcover i Francesc de B. Moll recullen, dins la definició del terme “adorar” que fan el seu diccionari, la idea de “besar una imatge o relíquia d’un sant, com a senya de reverència i devoció (12)”. En el sentit més pur es tractaria d’una infracció de la reserva, apuntada per Tomàs d’Aquino, del gest d’adoració exclusiu per a la divinitat. En aquest sentit, però, no deixa de ser encara més interessant indagar en el propi mot “adoració” que, en el seu origen etimològic, prové del llatí ad- [portar a] i –oris, ablatiu de –os [boca] (13).
Tot i els esforços fets pels estaments eclesiàstics per acotar i regular el culte a les relíquies, amb la intenció d’allunyar-les de qualsevol connotació supersticiosa, Soler i Amigó, en la definició de relíquia que fa a la seva Enciclopèdia de la fantasia popular catalana afirma que “el pensament màgic subsistent en la religiositat els ha fet objectes de virtut per si mateixos o acompanyant-hi una oració, talment amulets o talismans, amb gràcia de guarir o de preservar de qualsevol mal (14)”. De manera semblant, Josep Torras i Antoni Pladevall, esmenten que “hom troba elements d’aquest culte [a les relíquies] a les religions primitives, com és ara entre els antropòfags i els caçadors de testes” i més endavant afirmen que “no es pot deslligar de l’animisme primitiu, que atribuïa una força particular a personatges excepcionals i a llurs relíquies corporals (15)”. D’aquesta manera, les relíquies de sants haurien esdevingut un fetitxe en tant que “objecte associat a un ésser espiritual, en virtut del qual té un poder sobrenatural (16)” que no estaria molt lluny de l’atribució que, en l’època actual, es dóna a objectes i elements relacionats amb personatges idolatrats del món de l’espectacle, l’esport o fins i tot la política (17).

[1] Tomàs d’Aquino. Suma Teològica IIIa, qüestió 25, article 6 [en línia] González, Hernán J. Disponible a: <http://hjg.com.ar/sumat/d/c25.html> [consulta: 30 de juliol de 2007].
2 “Culte” Dins: Gran Enciclopèdia Catalana vol. 8, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989 p. 403
3 “La invocación, veneración y reliquias de los santos y de las sagradas imágenes” [en línia] Concilio de Trento. Documentos del Concilio de Trento Disponible a: <http://www.multimedios.org/docs2/d000436/p000013.htm#h4> [Consulta: 28 de març de 2007]
4 Article 111. Festes dels Sants [en línia] Constitución Sacrosanctum Concilium sobre la Sagrada Liturgia Disponible a: <http://www.vatican.va/archive/hist_councils/ii_vatican_council/documents/vat-ii_const_19631204_sacrosanctum-concilium_sp.html> [Consulta: 30 de juliol de 2007]
5 “Del culto de los santos, de las imagenes sagradas y de las reliquias (Cann. 1186 – 1190) [en línia] La Santa Sede. Ciutat del Vaticà Disponible a: <http://www.vatican.va/archive/ESL0020/__P4B.HTM> [consulta: 28 de març de 2007].
6 Església Catòlica. Catecisme de l'Església Catòlica. Barcelona: Coeditors catalans del Catecisme, cop. 1993, Article 1674, p. 366
7 Ídem. Article 1675, p. 367
8 Directorio sobre la piedad popular y la liturgia. Principios y orientaciones [en línia] Congregación para el culto divino y la disciplina de los sacramentos. Ciutat del Vaticà, 2002 Disponible a: [Consulta: 31 de juliol de 2007]
9 Beltrán Martínez, A. Altar I. Arqueologia [en línia] Ediciones Rialp S.A. Gran Enciclopedia Rialp, 1991 Disponible a: http://www.canalsocial.net/GER/ficha_GER.asp?id=7562&cat=Historia [Consulta: 31 de juliol de 2007]
10 “Petó”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana vol. 17, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989 p. 489
11 “Petó”. Dins: Soler i Amigó, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 570
12 “Adorar”. Dins: Alcover, Antoni M. Diccionari català-valencià-balear (Vol. 1) Palma de Mallorca: [s.n.], 1975-1979, p. 208
13 “Adoración” [en línia] Wikipedia. La enciclopedia libre. Wikimedia Foundation, Inc. Disponible a: >http://es.wikipedia.org/wiki/Adoraci%C3%B3n> [Consulta: 23 de setembre de 2007]
14 “Relíquia”. Dins: Soler i Amigó, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 634
15 “Relíquia”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana vol. 19, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989 p. 212
16 “Fetitxe”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana vol. 11, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989 p. 92
17 Com exemples del fet que el fenomen i concepte de “relíquia” no queda tancat en l’àmbit religiós, només cal observar informacions que periòdicament apareixen als mitjans de comunicació: La Feria del Disco de Barcelona subasta un pelo de Marilyn por 500 euros [en línia] La Flecha. Tu diario de ciencia y tecnologia. LaFlecha.net, 2006. Disponible a: http://www.laflecha.net/canales/curiosidades/noticias/la-feria-del-disco-de-barcelona-subasta-un-pelo-de-marilyn-por-500-euros [consulta: 10 de gener de 2008] i Un pelo del ‘Che’ Guevara sale a subhasta [en línia] Perspectiva ciutadana. Red vida cotidiana. Repúblicana Dominicana. Disponible a:< http://www.perspectivaciudadana.com/contenido.php?itemid=17128> [consulta: 10 de gener de 2008]

El fet religiós

2008-08-14T13:26:00.002+02:00

Émile Durkheim definia la religió com “un sistema solidari de creences i de pràctiques relatives a coses sagrades, és a dir separades, prohibides, creences i pràctiques que uneixin en una mateixa comunitat moral, anomenada Església, tots aquells que s’hi adhereixen (1)”. Per altra banda, Lluís Duch feia la següent: “La religió és l’articulació sociocultural de les disposicions predonades de l’ésser humà, la qual en cada temps i cada espai concrets atorga sentit a la totalitat de l’existència humana (2)”. És així com els estudis antropològics situen el fet religiós com a propi de l’ésser humà, tant des de la construcció individual com de la formació d’estructures socials col·lectives.
A través d’aquest tipus de conviccions s’articulen formes de relació entre el subjecte i la construcció figurada. Mitjançant la fe s’estableixen actituds i sentiments que pretenen enfortir la vinculació per tal de rebre’n els poders benefactors, entre els qual se sol contemplar l’allunyament del perill de la mort. Quan aquesta enllaç s’estableix, segons Mònica Miró (3), esdevé l’anomenada experiència religiosa.
Així es constata que hi ha moments i situacions de contacte entre l’àmbit sagrat –propi del context sobrenatural, transcendent i invisible- i l’àmbit profà –relacionat amb el món natural, material i visible. Aquestes ocasions permeten generar una comunicació entre el creient i la seva creença que poden ser iniciats per ambdues parts. Si és el primer qui comença –que pot adoptar múltiples formes i manifestacions- sorgeix l’oració i la pregària; si és el món diví qui ho fa, fora del control humà, sorgeixen exemples més propis de la superstició. Exemples d’aquests són els llocs sagrats –els quals s’identifiquen per senyals, prodigis i presagis-, els oracles i endevinacions –que permeten la clarividència i facultat d’albirar el futur- i els miracles o fets sobrenaturals (4). I, com diu Ferrater Mora “la revelació és una manifestació de Déu a l’home que té lloc en un moment determinat, essent per això un fet ‘històric’ (5)”
Per a moltes persones, diu Miró, hi ha una relació estreta entre allò sagrat i allò profà i “allò que és tremendum, ominosum o mirum pot fer la seva aparició en éssers, objectes o esdeveniments del món natural (6)”.

1 Durkheim, E. Les formes elementals de la vida religiosa. Edicions 62 : Barcelona, 1987, p. 69
2 Duch, Lluís. Antropolgia de la religió. Publicacions de l’Abadia de Montserrat : Barcelona, 1997, p. 91
3 Miró, M. .”Aigua. Emocions, sentiments, experiències i processos religiosos” dins Antropologia de la religió. Barcelona : Fundació per a la Universitat Oberta de Catalunya, 2002, p. 30 - 33
4 Íbid. p. 33 - 41
5 Ferrater Mora, J. Diccionario de filosofia. Madrid: Alianza, 1984, p. 2.835
6 Miró, M. .”Aigua. Emocions, sentiments, experiències i processos religiosos” dins Antropologia de la religió. Barcelona : Fundació per a la Universitat Oberta de Catalunya, 2002, p. 31

Els personatges santificats al Catolicisme

2008-08-14T13:23:00.002+02:00

El catolicisme ha dut el concepte de condició santa a la seva màxima expressió. Joan Soler i Amigó (1) diu que “en el primer cristianisme, el terme sant s’aplica als creients que han donat testimoni de la seva fe, preferentment en condicions heroiques, vessant la seva sang; són els anomenats màrtirs –martyros, en grec, ‘testimoni’” i afegeix que “a partir del segle IV –amb l’influx del culte als difunts- el terme s’estén als cristians que han viscut i mort virtuosament” i que “reben culte i són invocats com a intercessors. Es passa de pregar Déu ‘per ells’, a pregar Déu ‘a través d’ells’ i a pregar-los ‘a ells’, ja sense referència a Déu, com a éssers poderosos”. Són, com diu Miró, déus humanitzats i homes divinitzats (2).
La persecució que, en determinats moments dels primers segles, va patir el Cristianisme durant l'Impèri romà cal contextualitzar-lo. Les actituds dels primers seguidors de Jesucrist va topar amb la societat romana imperant. J.M. Santero i F. Gascó (3) classifiquen els problemes sorgits d’aquesta fricció com a: teòrics, pel caràcter gelós i excloent respecte el panteó de divinitats grecoromanes; socials, per l’oposició cristiana a certes pràctiques rituals i espectacles públics i actes polítics; i polítics, pel fet de no reconèixer el culte imperials i a la voluntat de no participar als exercits. En paraules de Peter Stockmeier, “el conflicte del cristianisme amb l’Estat romà va passar, molt aviat, de les discussions verbals al de les mesures violentes preses obertament pels posseïdors del poder polític (4)”.
Així, com deia Joan Soler i Amigó, els primers “santificats” van ser els màrtirs, víctimes de la repressió romana. Després d’aquests, sobretot quan el cristianisme va passar a ser la religió oficial de l’imperi romà a partir del primer quart del segle IV, el culte es va estendre als confessors, títol que l’Església dóna a tots els sants que no formen part dels primers (5).
Fins al segle XII la decisió de concedir la condició de sant o santa responia als bisbes de cada diòcesi – aquesta és la raó que hi hagi sants amb un reconeixement més aviat local. Progressivament, aquesta la potestat va anar a parar a mans del màxim representant de l’església Catòlica, el bisbe de Roma. Van passar prop de set segles fins que el procediment no va estar definit. A partir del segle XVII, el procés, com explica extensament Kenneth L Woodward en el seu llibre titulat Fabricación de los santos (6), va quedar definit, a grans trets, de la manera següent: quan un membre difunt de l’església se suposava digne de ser considerat sant o santa, a instància de la diòcesi a la qual pertanyia, entrava en una causa que constava de tres grans fases. El primer pas era el que permetia considerar-lo Venerable; aquesta proclamació indicava que, la Congregació del Ritus o de les Causes dels Sants, i el mateix Papa, estaven segurs de la dignitat del nomenat, Servent de Déu. La causa prosseguia amb el procés de beatificació, en el qual es reconeixia la possibilitat de la veneració pública –circumscrita a la seva diòcesi- de qui passava a ser conegut com beat o beata. Finalment, superades unes dures investigacions i, generalment, molt de temps, s’arribava a la canonització per a la qual cosa es constatava l’autenticitat de miracles atribuïts, un mínim de tres; i aleshores ja podia ser objecte de culte universal.

1 Soler i Amigó, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 666
2 Miró, M. .”Aigua. Emocions, sentiments, experiències i processos religiosos” dins Antropologia de la religió. Barcelona : Fundació per a la Universitat Oberta de Catalunya, 2002, p. 49
3 Santero, JM. I Gascó, F. El cristianismo primitivo. Torrejón de Ardoz: Akal, cop. 1990, p. 35 - 41
4 Diversos autors. Historia de la iglesia católica. Barcelona: Herder, 1989, p. 74
5 “Confessor”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana vol. 8, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989 p. 72
6 Woodward, Kenneth L. Fabricación de los santos. Barcelona: Ediciones B, 1991, p. 57 -102

Les relíquies de sants

2008-08-14T13:10:00.002+02:00

El culte als màrtirs, com diu Peter Occhiogrosso, va assumir formes diverses, “des de la veneració de les seves relíquies fins a la inclusió dels dies festius del màrtir en el calendari litúrgic (1)”.
Aviat el culte als màrtirs es va fer molt popular, potser, diu Blázquez Martínez, “per satisfer la necessitat de comptar amb uns intercessors davant Déu (2)” i continua dient que “també va desenvolupar-hi un paper destacat, a l’origen d’aquest culte als màrtirs, el culte als herois pagans, que es va generalitzar durant molt de temps durant el període hel·lenístic; el culte als màrtirs pot ser una cristianització d’aquest costum pagà (3)”.
Sobre les seves tombes es van erigir els anomenats martyrium, definits com a “edifici cultual bastit damunt el lloc on s’esdevingué un fet especial, particularment la mort d’algun personatge(4)”.
Del primitiu culte als màrtirs en va sorgir una veneració de les seves restes físiques: les relíquies. Aquestes, es van convertir en elements imprescindibles, segons Occhiogrosso (5), que es posaven sota l’altar de les noves esglésies –per decret del segon concili de Nicea el 767-, i les peregrinacions als llocs on els màrtirs estaven enterrats o on es trobava alguna de les seves relíquies eren obligades com expressió de devoció cristiana.
Mònica Miró diu que “les relíquies es poden entendre també com una resta sobrenatural, sagrada, que fa acte de presència en la vida quotidiana de les persones” i afirma que “de fet, un interpretació d’un fenomen tan complex com el culte a les relíquies no es pot deslligar de l’animisme ‘primitiu’, que atribuïa una força particular a personatges excepcionals i a les seves restes corporals (6).
Martí Gelabertó (7), que ha estudiat la influència històrica de les relíquies, constata que “contràriament a les actituds funeràries del paganisme antic, on el cossos dels sants reposaven fora de les ciutats, les relíquies dels sants cristians són transportades a l’interior de les muralles urbanes, introduint-se d’aquesta manera, al final del món antic, un gir radical en el sistema de creences religioses” i resol dient que “Els llaços entre vius i morts són modificats, igualment que la relació entre els homes i Déu, pel poder intercessor dels sants (8).
De la cura en la forma del tractament de les relíquies i, més concretament, de la seva col·locació imprescindible en la consagració de nous altars, en donava detalls mossèn Josep Gudiol i Cunill en diversos articles editats a principis del segle XX (9): “Quan se possehía íntegrament o en sa major part el cos del sant o benaventurat a qui’s dedicava, al mateix temps que a Déu, la basílica o santuari, l’altar o s’assentava sobre una cripta hont s’hi guardavan les relíquies dites confessió, o’s feya quel mateix altar fes de sepulcre, per lo que molt sovient se guarnían altars ab plaques de marbre trepades que deixaven entreveure el cos sant o al menys la caixa o urna hont aquest estava tancat “. Amb l’increment del nombre d’esglésies i d’altars, es va fer necessari de poder disposar d’un gran nombre de relíquies. Així, com segueix dient mossèn Gudiol, “feu ques considerassen com suficients per les consagracions d’ares els més petits fragments de reliquies, fossen d’un sol o de varis benaventurats. Ja no’s feya precisa alguna de les reliquies anomenades insignes per sa importanica, sinó que pel cas pot dirse que s’aprofitava lo que a un infeel li hauría semblat una insignificancia”. Les relíquies es dipositaven en una cavitat feta a la pedra de l’altar. Segons mossèn Gudiol “dintre de la cavitat aquesta s’hi deixaven les relíquies. Aquestes per lo comú anaven tancades dintre d’una capseta... (10)”.
Exemples d’aquests elements, anomenats lipsanoteques, se n’han trobat molts exemples en esglésies romàniques de Catalunya i que es poden veure en col·leccions de museus del país, com el Museu Episcopal de Vic (11).
La referència a la seva col·locació es feia, a vegades, a la mateixa acta de consagració, com en el cas de la segona consagració de l’església de Sant Julià de Vilatorta (Osona), feta el 1050, on s’esmenta que “...dedicà a precs de tothom l’església en honor a sant Julià, col·locà amb cura les relíquies d’alguns sants a l’altar i signà sobre el betum amb el seu propi segell”(12) o a la de Sant Martí Sescorts, de 1068, on s’esmenten els titulars de les relíquies: ““Primerament, doncs, hi portà preuades relíquies de molts sants, això és, de sant Hipòlit, sant Feliu de Girona, santa Felicitat i els seus fills i de les santes Masses de Saragossa i amb una gran dignitat les col·locà i les tapà” (13). En d’altres casos s’acompanyaven les relíquies de pergamins on es feia esment de la dedicatòria; és el cas, per exemple, de l’església de Sant Gregori, al Gironès, on hi havia dos pergamins dins la lipsanoteca: “Aquestes són les relíquies dels sants màrtirs de Crist que varen sofrir persecució sota Maximià i el diví emperador Dioclecià i que reposen a Hispània. Relíquies de la creu del Senyor i del sepulcre del Senyor. I de les Santes masses. I de sant Landebert. I de sant Hubert confessor. I de la sang de sant Feliu i de sant Vicenç i de santa Eulàlia i de santa Cecília. Les deus paraules de la Llei”. I “Aquestes són les relíquies dels sants màrtirs de Crist, Feliu de Girona, Narcís, Romà, Germà, Justuri, Paulí i Sici. I de les Santes Masses. Bernat bisbe de Coserans amb el seu clergat...” (14).
A partir de la segona meitat del segle IV dC es va estendre molt el culte a les relíquies generalitzant-se el trasllat d’una ciutat a l’altra. Sovint, un somni o una visió indicaven, segons Blázquez, el lloc on es trobaven dipositades les relíquies. Aviat es va organitzar així un gran comerç i negoci de relíquies que les autoritats civils i religioses van intentar frenar sense èxit (15). A més, aquesta veneració va ser tergiversada, en paraules d’ Occhiogrosso (16), “en una superstició, una forma de contrarestar els mals esperits apel·lant als poders sobrenaturals i a l’energia dels sants, una pràctica que recorda l’ús taoista dels talismans”.
Durant l’edat mitjana, en època de les croades, es va generalitzar l’interès per la visita als llocs sagrats de Terra Santa i la visita als sepulcres dels apòstols, com relata Antoni Bach en el seu estudi Pelegrins als grans santuaris medievals(17).
En aquesta època i en els segles posteriors, el culte a les relíquies va comportar notables excessos. Demetrio E. Brisset diu que van ser tant evidents que Calvino i els seus seguidors reformistes el van convertir en un dels seus objectius preferits (18)”. L’església catòlica va reaccionar molt aviat. I, com segueix Brisset: “en resposta, l’òrgan executiu de la Contrareforma, el Concili de Trento. Així, aquest concili, celebrat entre 1545 i 1563, va reafirmar la veneració als sants i a les relíquies –sessió novena i darrera de Pius IV, del el 3 i 45 de desembre de 1563 (19). Gelabertó, per la seva banda, indica que aquest control va representar una època d’intensificació del culte a les relíquies i que, a partir d’aleshores “l’església catòlica estimula el contacte directe de les persones amb les restes sagrades com a recurs pràctic a què s’ha de recórrer en cas de malaltia o desgràcia, i com a mitjà de propaganda i lloança per difondre la doctrina cristiana i afermar la fe en Déu i els sants (20)”. En els anys posteriors a aquest concili, diu més endavant, “Roma reprèn el ritme de canonitzacions; tot i així, davant de la necessitat de trobar noves restes sagrades per al seu projecte evangelitzador, explora les catacumbes i es troba amb una gran quantitat d’ossos que posteriorment es difondran per tot l’orbe cristià (21)”. D’aquests, com es veurà més endavant, un bon nombre arriben a Catalunya.
Actualment s’utilitza la següent classificació de relíquies (22): Relíquies de primer grau.- Cos o fragment del cos d’un sant. Relíquies de segon grau.- Fragment de roba o objecte que el sant o santa haguessin utilitzat en vida, generalment elements litúrgics. Relíquies de tercer grau.- Qualsevol objecte que hagi tocat una relíquia de primer grau o el sepulcre del sant o santa.
Finalment, el cànon 1190 del Capítol IV del Codi de Dret Canònic (23), aprovat el 1983 i dedicat al culte dels sants, de les imatges sagrades i de les relíquies, determina que és absolutament prohibit el comerç de relíquies sagrades i que, per aquelles que són considerades com autèntiques per la mateixa Església, no es poden canviar de lloc, per un temps indefinit, sense permís de la mateixa seu apostòlica. De tota manera, Internet ha esdevingut un lloc de compravenda de suposades relíquies (24).

1 Occhiogrosso, P. La religiones. Una guía ecuménica. Flor del viento ediciones, SA : Barcelona, 1996, p. 312
2 Blázquez Martínez, J.M. El nacimiento del cristianismo. Síntesis : Madrid, 1990, p. 116
3 Ïdem, p. 117
4 “Martyrium” Dins: Gran Enciclopèdia Catalana vol. 14, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989 p. 457
5 Occhiogrosso, P. La religiones. Una guía ecuménica. Flor del viento ediciones, SA : Barcelona, 1996, p. 312
6 Miró, M. .”Aigua. Emocions, sentiments, experiències i processos religiosos” dins Antropologia de la religió. Barcelona : Fundació per a la Universitat Oberta de Catalunya, 2002, p. 41
7 Gelabertó, Martí. “L'església i les santes relíquies durant el segle XVIII”. L'Avenç, maig 1990, núm. 137, p. 40 – 45 i Gelabertó, Martí. La palabra del predicador. Contrarreforma y superstición en Cataluña (siglos XVII-XVIII) Ed. Milenio : Lleida, 2005, p. 175 - 202
8 Gelabertó, Martí. La palabra del predicador. Contrarreforma y superstición en Cataluña (siglos XVII-XVIII) Ed. Milenio : Lleida, 2005, p. 178
9 Gudiol i Cunill, J. “Col·locació de les santes relíquies en els altars” Dins: La Veu de Montserrat Vic, 1901, p. 263
10 Ídem, p. 377
11 Museu Episcopal de Vic: guia de les col·leccions (dir. Josep M. Trullén. Vic : Museu Episcopal de Vic, 2003, p. 250 - 254
12 “Acta de consagració de l’església de Sant Julià de Vilatorta” Dins: Catalunya Romànica (Vol. 3- Osona). Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1984, p. 500
13 “Acta de consagració de l’església de Martí Sescorts” en: Catalunya Romànica, vol. 3 (Osona) Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1984, p. 563
14 “Acta Text dels dos pergamins trobats dins la lipsanoteca corresponent a la consagració de l’església de Sant Gregori feta pel bisbe Odó (995-1010)” en: Catalunya Romànica, vol. 5 (El Gironès, la Selva, el Pla de l’Estany) Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1984, p. 192
15 Blázquez Martínez, J.M. El nacimiento del cristianismo. Síntesis : Madrid, 1990, p. 154
16 Occhiogrosso, P. Las religiones. Una guía ecuménica. Flor del viento ediciones, SA : Barcelona, 1996, p. 313
17 Bach i Riu, Antoni. Pelegrins als grans santuaris medievals [en línia]: [consulta: 28 de març de 2007]. Disponible a: <http://www.raco.cat/index.php/BoletinRABL/article/viewFile/16955/16796>
18 Brisset, Demetrio E. “Los fieles difuntos” En: Historia 16. Información e Historia SL : Madrid. , núm. 259, novembre de 1997, p. 106
19 Pot llegir-se a: La invocación, veneración y reliquias de los santos,y de las sagradas imágenes [en línia] Concilio de Trento. Documentos del Concilio de Trento [Consulta: 28 de març de 2007] Disponible a: http://www.multimedios.org/docs2/d000436/p000013.htm#h4
20 Gelabertó, Martí. La palabra del predicador. Contrarreforma y superstición en Cataluña (siglos XVII-XVIII) Ed. Milenio : Lleida, 2005, p. 181
21 Gelabertó, Martí. “L'església i les santes relíquies durant el segle XVIII”. L'Avenç, maig 1990, núm. 137, p. 40
22 Las reliquias; sentido de la veneración de la reliquia [en línia] Torres Villa, Cecill [consulta: 28 de març de 2007] Disponible a:
23 Del culto de los santos, de las imagenes sagradas y de las reliquias (Cann. 1186 – 1190) [en línia] La Santa Sede. Ciutat del Vaticà [consulta: 28 de març de 2007]. Disponible a:
24 Només cal cercar pel nom de Relíquies al web de subastes Ebay (www.ebay.es)